El turista aprecia un conjunt de retícules de pedra, línies de pins mediterranis i una franja horitzontal blava que es divideix en dues intensitats: una més fosca, que és la mar, i una més clara: el cel. És –juntament amb Roses- l’única ciutat grega de tota la Península Ibèrica: més de 2600 anys us contemplen, estimats visitants d’Empúries.
“Un somni m’ha prohibit descriure tot el que hi ha dins dels murs del santuari”, Pausànies, II ANE, dins de Descripció de Grècia.
Com diu Maria Àngels Anglada, a Grècia sempre s’hi torna, encara que siga per primera vegada: és un retorn als nostres orígens.
El vent de tramuntana els havia portat perillosament prop de terra. Encara sabent que podien trencar-lo, van acostar el vaixell a unes roques i van desembarcar. Era algun dia d’ara fa uns 2.600 anys. Alguns foceus –habitants de Focea, a l’actual Turquia– havien començat a crear una de les ciutats gregues comercials de l’oest de la Magna Grècia més poderoses i dinàmiques: la van batejar com a Emporion, l’actual Empúries: el “mercat”. Els foceus s’establiren primer en una petita illa, després saltarien a terra ferma i crearen la Neàpolis, la Nova Ciutat.
El conjunt arqueològic d’Empúries és sense dubte un dels indrets més evocadors, sorprenents i interessants de tota la Mediterrània occidental. Acostar-s’hi implica un bitllet d’anada i tornada a un passat comú on el gran toll del Mare Nostrum ens feia ser granotes en un gran llac: perquè molts dels habitants d’aquesta ciutat grega i després romana tenien relacions amb d’altres colònies, com ara Hemeroskopeion, Akra Leuké o una misteriosa Zaiganta, totes cap al sud. Una Zaiganta que després coneixerem amb el nom de Sagunt.
Els vaixells salpaven d’Empúries amb metalls, cereals i vi. Per a la bona travessia, abans els sacerdots abocaven els kernos a la porta del santuari del port. A la tornada, descarregaven ceràmiques de luxe, vi en àmfores… Aquesta gran ciutat –Empúries– formada pel substrat iber, desenvolupada i optimitzada pels grecs i continuada pels romans i els romans cristianitzats, es va cobrir literalment amb el pas del temps i dels vents.
Fa ara un segle s’iniciaren les excavacions d’aquesta ciutat. Com ho feien les missions alemanyes, franceses o americanes a llocs tan mítics i evocadors de l’antiguitat: Delfos, Olímpia, Epidaure, Eleusis…Volien buscar els seus orígens. Uns orígens que arribaven a aquell món hel·lènic cobejat i idealitzat. També ho féiem nosaltres. Però amb una petita diferència: nosaltres ho féiem a casa.
Emili Gandia havia nascut a Xàtiva el 1866 i de conserge del Palau Reial de la Ciutadella de Barcelona va esdevenir l’ànima de les excavacions d’Empúries i una de les persones que contribuïren a salvar el patrimoni romànic pirenenc, en mans de furtius. Els primers vint anys del segle XX hi havia rapinyaires de l’art que viatjaven pels poblets del nostre país i compraven a preu de saldo obres d’art per emportar-se-les. L’any 2016 va ser el seu 150è aniversari, però poca gent ho va recordar. Ni tan sols les institucions valencianes, que no li van fer ni una exposició.
Gandia començà les excavacions de sud a nord, i això va fer que trobés primer la Neàpolis grega. I en la segona campanya es va trobar la cirereta del pastís, l’objecte pel qual l’opinió pública es va convèncer que aquella excavació significava molt: en octubre es trobà l’Asklepios, l’Esculapi: una imatge de marbre de més de dos metres.
El Noucentisme també volia buscar el passat mític del projecte de modernitat de país en l’antiga Grècia. O en la convenció que aquells noucentistes –com ara Prat de la Riba– pensaven que era l’ideal grec: blanc i suau, bell i harmònic: Winkelmannn, Stendal… ja ho van fer. Ens van crear l’ideal de bellesa grec, que era molt diferent al que és en realitat… Davant del blanc, el joc mediterrani exhuberant dels colors, davant de la textura del marbre, les línies sinuoses i càlides dels bronzes…
“…. subimos con la diligencia acto seguido para la Escala: ésta solo tenia cabida para 12 asientos y nos metieron hasta 18 y un perro”… Són les paraules que deixa escrites al seu diari Emili Gandia el març de 1908, en el primer volum dels 27 que va escriure. El carro hi va arribar a aquells túmuls suaus que tocaven la mar nou hores després sota una pluja insistent i torrencial.
Puig i Cadafalch havia demanat a Emili Gandia que iniciés les excavacions en un lloc que es pensava que hi havia alguna cosa. Caterina Albert, per exemple, s’ocupava de “prospectar” la zona de tant en tant, i inventariava objectes que informaven de la importància de l’indret. Però com sempre passa en les grans excavacions arqueològiques, hi ha un dia especial en què tot es revela…
El 25 d’octubre del 1909, a dins d’una cisterna del temple on fa més de 2.300 anys es feien les ablucions purificadores dels malalts, es va veure un fragment de pedra clara que contrastava amb el marró rogenc dels enderrocs: era el principi d’una figura enorme, de marbre, escapçada però que perfectament es podia identificar amb la imatge impressionant d’un déu masculí. Era una troballa excepcional. Comparable a la Venus de Milo o posteriorment, a l’Apol·lo de Pinedo o als bronzes de Riace: era l’estàtua del déu Asklepios, Asclepi, Esculapi per als romans: el déu que va donar als humans el coneixement de la medicina. Amb el cap trobat posteriorment, feia 2’20 metres i pesava més de 800 quilos.
Segons els últims estudis, és d’un taller grec del segle II i està formada per dos blocs: el bust, fet amb marbre de l’illa de Paros i el cos, fet de marbre de les pedreres del Pentèlic, prop d’Atenes. Tradicionalment, s’ha adscrit a Asclepi, déu de la medicina, fill d’Apol·lo i Coronis. Segons el mite, fou confiat al centaure Quiró, qui li va ensenyar les arts de la medicina, amb les quals va gosar tornar a la vida els morts. Asklepios volia curar Glauco, fulminat per un llamp. Un dia, i segons el mite, una serp s’aproximà al mort i Asklepio la matà. Una segona serp s’hi acostà, li posà unes herbetes a la primera i la tornà a la vida. Esculapi agafà les mateixes herbetes i ressuscità Glauco. Aquella serp sempre el va acompanyar. Les serps li van ser consagrades i es creia que es va encarnar en la forma d’aquests animals, per això en la nostra cultura la serp té un protagonisme especial. La serp simbolitza la renovació de la vida, la renaixença, el creixement i la fertilitat. També conten que Zeus, indignat, va fulminar Asklepios amb un llamp, però això és una altra història, i la demostració que en la mitologia no hi ha prohibicions: hi ha opcions, com en la democràcia….
Des de fa molts milers d’anys la serp ha estat un animal enigmàtic, fabulós… Al terme de Vilafranca, als Ports, al barranc de les Carabasses hi ha un abric amb pintures rupestres on hi ha escenes de cacera de serps: possiblement, són escurçons. El seu verí valia per a enverinar puntes de fletxa? Eren ja animals màgics? Havien descobert les propietats benèfiques del verí de les serps? De fet, les serps a Grècia eren considerades un animal domèstic, perquè es menjaven els rosegadors. Asklepios, home madur i savi, porta a la mà el bastó dels caminants al qual s’enrosca una serp. Aquest déu ha tingut tant importància que ha donat nom a una serp de la família Colubridae, és a dir la colobra d’Esculapi: l’Elaphe longissima…
Ah! Sí, que ens hem deixat aquella gent a punt d’embalar l’estàtua del déu… Emili Gandia és conscient del moment excepcional i escriu al seu diari: “se levantó y con una caja hecha ex profeso se le hizo un lecho de sacos llenos de paja y sin costar nada se embaló ya de noche y con un carro se llevó a La Escala”. Asklepios era una eminència en medicina, i les serps i l’aigua l’ajudaven a fer la seua tasca.
Al llarg de la Mediterrània hi havia recintes i instal·lacions dedicades a Asklepios, on no només els visitants hi anaven per oferir ofrenes als temples, sinó per a curar-se de les seues dolències. A Epidauros, per exemple, hi havia un “sanatori” on Asklepios i els seus deixebles humans sanaven pacients. Era una mena d’instal·lacions balneàries on els malalts caminaven tranquil·lament entre rierols d’aigua corrent, mentre els doctors els deien als costats frases d’ànim. Ací la medicina treballava la intel·ligència emocional, la calma de passejar i l’efecte positiu d’escoltar el soroll de l’aigua. L’aigua sempre ha estat una aliada de la medicina, i Asklepios sempre es trobava al costat de fonts, basses, canalitzacions i cisternes… On hi havia serps. Serps que mantenien lliure l’aigua d’insectes que pogueren contaminar l’aigua. A molts pous de la Marina Alta i de la Baixa encara podies veure fa alguns anys la silueta sinuosa d’una serp que surava enmig de l’aigua.
El 1985 es trobà a Empúries una carta comercial escrita en grec del segle V ane. sobre una làmina de plom, on s’esmenta “Saígantha”… Sagunt. Emporion i Saígantha formaven part d’una vertebració mercantil i humana que unia pobles com els actuals jaciments dels Estanys d’Almenara, Orleyl a la Vall d’Uixó i el Puig de Benicarló. Però la relació encara anava més avall…
Gandia trobà l’estàtua del déu a l’entorn de l’Asklepeieon, un centre terapèutic i religiós. Era una àrea religiosa amb un edifici destinat al guariment dels malalts que es deia “abaton”. Davant del temple els arqueòlegs han trobat un gran altar on es feien les ofrenes, els sacrificis i les cerimònies dedicades al déu. Un gran recinte format per tres temples, cisternes, pou i un edifici porticat o “adyton”, l’edifici on els malalts experimentaven el somni sagrat a partir del qual els sacerdots-metges establien el tractament terapèutic a seguir. Les cisternes pròximes eren el lloc on s’emmagatzemava l’aigua necessària per dur a terme els ritus de purificació als quals havia de sotmetre’s el malalt. I el pou obert potser albergava les serps consagrades al déu.
Molt pròxim a aquest espai hi havia el recinte de Serapis, que demostrava que els cultes procedents de la Mediterrània oriental van arribar a poc a poc a Empúries i a altres ciutats de les nostres costes: Asklepios, Isis, Serapis… eren divinitats egípcies i gregues vinculades a la medicina i la salut.
Més al sud de Sagunt, un seguidor d’Asklepi va fer una inscripció votiva que avui podem veure fent de mur a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València. Amb una escriptura molt elegant i acurada ens diu : “Al déu Asklepi, Luci Corneli Higini, sevir augustal”. Els sevirs augustals eren lliberts (antics esclaus) encarregats de retre culte a l’emperador. Aquesta inscripció es trobà el 1652 al costat de moltes més, mentre es feien els fonaments de la basílica. Una altra inscripció es va trobar al costat del riu Túria i feia referència als seguidors d’Isis a la Valentia romana. Avui, la gent passa pel seu costat i no sap que a través del vel, la deessa està llançant-los l’alè a la cara.
Empúries no s’acaba mai. Els equips arqueològics continuen excavant cada dia i troben secrets i objectes que ajuden a entendre la magnitud d’aquest paisatge que parla d’un passat ple de vida, un passat amb més de 2500 anys. Com un immens trencaclosques, cada dia que passa a les excavacions es van trobant peces que encaixen en una història que a poc a poc anem descobrint. En el següent capítol vessarem un kernoi, farem un bany a les termes, contemplarem penis propiciatoris i fruirem amb uns “adossats” de fa 2000 anys… Perquè visitarem l’Empúries romana.
