Us proposem descobrir una de les representacions femenines més interessants del món ibèric trobada a un dels llocs més potents d’aquesta cultura que s’estengué per la zona costanera que va des del Rosselló fins a la vall alta del Guadalquivir: la deessa dels coloms del santuari ibèric de la Serreta, a Alcoi. De Salses a Guardamar i més enllà… Poques vegades s’ha mostrat amb tanta definició. Aquesta fascinant dama ibèrica es troba en un dels museus més interessants i dignes que podem oferir a la humanitat: el Museu Arqueològic Camilo Visedo Moltó d’Alcoi.
Garnelo és un pintor desconegut pel gran públic. Va nàixer a Énguera, i als dos anys va anar a viure a Montilla. Entre altres coses, es dedicà a fer grans formats a finals de segle. En un d’ells, mira de representar el que l’arqueologia del moment imaginava que podia ser l’interior d’un santuari ibèric. Enmig d’una atmosfera espectral representa la figura d’una deessa mare a la qual molts fidels ofereixen ofrenes. Una deessa mare que s’assembla sospitosament a la famosa Dama d’Elx. Com aquell que diu, l’acabaven d’extraure de terra en un bancal a Elx, i no deixava de ser una fascinant imatge del classicisme hel·lènic més clamorós. Aquell quadre de gran format provocava a un dels autors d’aquests papers un estremiment que anava entre la fascinació i el misteri. Fa uns 40 anys penjava d’una de les sales més impressionants del Museu de Belles Arts de València, on s’aplegaven teles enormes de temes històrics. Allò que els especialistes anomenen “gran format”.
Més que una ètnia, la cultura ibèrica ha estat sense dubte el resultat d’un procés d’aculturació que encara ara no és del tot ben conegut. Un territori que tingué un procés d’esplendor entre el segle IV i III a.n.e. Ni ètnia pura, ni col·lectius uniformes, ni vinguts de lluny. Amb processos variables de canvi i de continuïtat. Bosch Gimpera, Josep Maluquer, Domingo Fletxer, Miquel Tarradell, Enric Pla, Milagros Gil-Mascarell, Enric Llobregat, Carme Aranegui i altres iberistes contemporanis apunten a una amalgama de pobles de l’edat del bronze i ferro que “absorbien” cultura grega, púnica i corrents indoeuropeus a mesura que hi contactaven. Un procés de civilització desencadenat entre les poblacions autòctones entre els rius Guadalquivir al sud i l’Erau al nord, més enllà dels Pirineus… Un procés impregnat de fenicis, grecs, púnics… Hi aparegueren ciutats emmurallades, cerimònies funeràries sistemàtiques, un relat del més enllà coherent i sòlid, santuaris, un grup dirigent guerrer i aristocràtic, l’escriptura, el ferro, la moneda, el torn, una plàstica en pedra, or, bronze i argila…
La Serreta d’Alcoi és un dels poblats més estudiats de la cultura ibèrica. Un poblat amb un santuari importantíssim. Al bell mig de la Contestània mediterrània, aquell tossal en forma de portaavions constituïa un dels centres sagrats més importants del món de la cultura ibèrica. Un jaciment amb una pervivència d’ocupació molt llarga, possiblement fins a l’edat mitjana. Un cas extraordinari de perduració d’un jaciment, perquè en època visigòtica i islàmica encara funcionava com a lloc de peregrinació.
Les excavacions sistemàtiques van començar a la meitat dels anys 60: allí pujaren els Pericot, Tarradell, Visedo Moltó i uns joves Enric Llobregat o Carme Aranegui que després serien les grans patums de l’arqueologia valenciana.
La Serreta és un poblat ibèric emmurallat que a la part de dalt tenia un santuari. Un santuari al qual anaven els devots a demanar favors i a agrair-los. En època ibèrica, de tant en tant, els sacerdots del culte “buidaven” els objectes dipositats en acció de gràcies. Era com quan ara els operaris d’un cementeri retiren les flors marcides dels nínxols. Al barranc més pròxim al santuari és on es van trobar aquests exvots, ja inservibles, colgats entre terra. Els exvots valien per a comunicar-se amb els déus, amb les potències invisibles que regien aquell món del més enllà de fa més de 2.400 anys.
Aquests escenaris tenien a prop coves amb naixements d’aigua que s’interrelacionaven amb el funcionament d’aquells santuaris, perquè l’aigua era considerada un dels béns més preuats d’aquestes societats agrícoles amb una classe dominant guerrera ben significada. I com un símbol de fecunditat i de vida. El protagonisme de les dones en la societat ibèrica és fonamental. Sembla que són molt importants en la realitat ibèrica. Tot l’excedent i la riquesa es transformava en or, que segurament portarien els dies especials aquestes dones. Torques, arracades, collars i diademes eren els arguments que les dones poderoses del poblat lluïen i deixaven en herència.
La Serreta era un poblat importantíssim amb un urbanisme protegit per una muralla i tenia a dins un santuari amb edificacions sagrades. A la part més alta del poblat hi havia els edificis on anaven molts habitants de les comarques dels voltants per pregar i demanar dons dipositant exvots. Els desitjos i les necessitats d’una persona eren comunicats a les divinitats a través d’aquestes estatuetes que s’han trobat a la Serrreta fetes d’argila primigènia.
I un dels objectes més extraordinaris que es va trobar al santuari alcoià és una escena en terracota. Una mater matuta, nutrícia, protectora. La posterior Mare de Déu de la Misericòrdia, que acull sota el seu mantell tots els actors de la civitas medieval”. La Mare de Déu dels Desemparats que ens acull sota el seu mant. Totes aquestes són filles de Demèter, d’Isis, d’Astarte…
La mitologia ibèrica té un gran panteó, amb deesses de l’inframon, amb portes que s’obrien i que et permetien solcar un riu de foc… Però també té divinitats femenines que saluden el Sol i la fertilitat. Éssers sagrats que encarnen la lluna i atrauen i ofereixen la fertilitat. La deessa de la Serreta és d’aquesta mena. Una Mare de Déu, una Demèter, la divinitat que acompanyaria rituals agraris. És la deessa mare i igual que acompanyaria el viatge dels difunts, també ho faria amb els vius. Així mateix, és la Kourotropos, la que té cura dels nens. És la mateixa idea que es representava a Grècia o a Itàlia en aquests moments. És una Isis doble. L’escultura de fang mostra una figura central femenina entronitzada, que acull en els braços i el mantell dos xiquets que alleta. A cada costat, un personatge adult i un altre infantil. Els de la dreta toquen la doble flauta o aulos. L’adult de l’esquerra posa la mà sobre el cap d’un infant, i aquest estén el braç per tal de contactar amb la divinitat.
Ens recorda molt les fotografies de principis del segle XX, on el pare deixava caure la mà sobre el seu plançó, sobre el seu descendent. El gest en la imatge de la deessa sembla com un oferiment, com una ofrena… Enmig, un colom. En les antigues mitologies assíries, el colom simbolitza Ixtar, la gran mare. A la Grècia antiga, el colom era l’animal d’una profeta del bosc sagrat de Dodona i era una au que representava Afrodita, la divinitat grega de l’amor. El símbol del colom, és, doncs, clar: significa la gran deessa, l’amor maternal, el sacrifici, o la pau que només es troba a les faldes d’una mare o un pare… Els coloms els trobem pertot arreu en la realitat ibèrica: sobre ceràmica, en escultura tridimensional… Aquesta deessa encara és més fascinant perquè guarda un secret: si tinguéssim un imaginari registre de les empremtes dactilars dels habitants del poblat de la Serreta d’Alcoi, podríem identificar l’autora –o autor– de l’escultura. En un dels llocs amagats de l’obra en fang trobem l’empremta dactilar de l’artífex de la meravella. Fascinant…
És la deessa mare nutrícia, de la fecunditat. És Isis, Àrtemis, Ixtar, la dels pits. Una santa Àgata… És una Mare de Déu de la Misericòrdia, de la Llet, com per exemple la del Rebollet…
En homenatge i reconeixement als col·lectius de persones que han ajudat a recuperar els mots de cada cosa. Al CAEHA –Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics–, a Josep Maria Segura, a Emili Cortell, Pepe Miró, Juli Trelis, J. Emili Aura… Per construir un dels museus que ajuden a interpretar el nostre passat: el Museu Arqueològic Municipal Camilo Visedo Moltó d’Alcoi.
