Les cancel·lacions o els vetos a artistes, esportistes i empresaris russos a l’inici de la guerra contra Ucraïna està desvetllant una vella cançó sobre la separació entre home (o dona) i artista. En el cas que ens ocupa (la música) hi ha una sèrie de noms propis que mereixen una reflexió.
Quan escric aquest article, fa una setmana que l’exèrcit rus ha engegat una ofensiva contra Ucraïna d’una virulència i contundència que fan esfereir. Ja fa dies que corren veus comparant Putin amb Hitler i l’escalada d’esclafament al país veí sembla imparable. De manera tímida al principi i més contundent a mesura que avança la invasió, la Unió Europa i el Consell d’Europa veten Rússia i els russos a base de bloquejos econòmics, prohibicions per participar en competicions esportives i artístiques d’elit i fomenten la imatge d’un Vladímir Putin cada cop més escorat cap a comportaments dictatorials que no pas democràtics (algú pensava que Putin governava democràticament abans del dia 24 de febrer?).
L’àmbit de la música (“clàssica”) no escapa a aquesta situació: artistes reconeguts internacionalment per la seva vàlua s’han vist pressionats a posicionar-se en relació amb aquesta guerra i fins i tot han vist cancel·lades (per voluntat pròpia o aliena) les seves actuacions al món occidental.
Abans de continuar per aquí, cal dir que en alguns casos el veto a Rússia frega (o supera) el límit de l’estupidesa i la imbecil·litat més absolutes: fa uns dies, a Twitter el professor i assagista Paolo Nori penjava un vídeo en què explicava com la Università Bicocca de Milà ha decidit cancel·lar un seminari gratuït que Nori havia d’impartir sobre Dostoievski. La raó: “evitar qualsevol forma de controvèrsia, especialment a escala interna, ja que és un moment de gran tensió”, tal com diu el comunicat del rectorat adreçat al professor. Què serà el següent? Cancel·lar concerts amb les simfonies de Txaikovski? Deixar d’oferir ensalada russa als restaurants? (de fet, un restaurant de Saragossa ja n’ha canviat el nom i l’anomena “ensaladilla de Kíev”, quan ni russos ni ucraïnesos mengen ni saben què és aquest plat que se serveix fred). Decididament, la condició humana és un fracàs estrepitós, perquè la seva estultícia no té límits.
La distinció entre ésser humà i artista
L’eterna discussió sobre si cal separar l’home/dona de l’artista torna aquests dies amb força. I cal insistir: la grandesa artística no sempre és compatible amb la grandesa humana. Res no farà artísticament menys grans els noms de Gesualdo, Picasso, Chaplin, Mahler, Wagner, Woody Allen o Plácido Domingo. Noms associats a crims, maltractaments, pedofília, odi racial o a assetjament sexual. Precisament, aquesta llista d’atrocitats els empetiteix com a éssers humans, però la dimensió artística segueix i continuarà sent colossal. El problema rau en el fet que historiadors, acadèmics, crítics o tertulians dissocien i no integren l’ésser humà amb l’artista. Despenjarem els quadres de Picasso d’un museu? Ni parlar-ne. Ara bé, quan visitem una exposició amb pintures de l’artista malagueny, hauríem de rebre també tota la informació possible sobre la seva condició humana.
En el cas concret de Rússia i la connivència amb Vladímir Putin, és prou coneguda l’amistat que aquest personatge professa a artistes com Gérard Depardieu, Valery Gergiev, Anna Netrebko o Plácido Domingo. I molt abans de la guerra tothom sabia (artistes inclosos) que Putin és un home que ha usat l’extorsió i l’assassinat per treure’s del damunt els seus enemics, des de la periodista Anna Politkóvskaia fins a l’opositor Aleksandr Litvinenko, passant per una tirallonga de personatges enverinats —sembla— amb l’aprovació prèvia del president rus. I la relació entre aquells artistes (i d’altres) i Putin no semblava ser obstacle perquè fossin aplaudits a sales de concert i teatres d’òpera d’arreu del món, sabent que eren amics d’un monstre.
Ara, la guerra ha obligat aquells artistes (especialment els russos) a declarar si condemnaven la guerra. Alguns ho han fet i d’altres no. I alguns ho han fet veladament, argüint que no tenien per què situar-se en una esfera o l’altra de la política.
Independentment del que jo pensi sobre si l’artista s’ha de posicionar o no políticament (jo penso que en un món lliure l’obligació hi és quan un ostenta una responsabilitat pública, sigui de l’àmbit que sigui), crec que els vetos a aquesta gent són una resposta hipòcrita i fora de lloc. Perquè, insisteixo, la grandesa artística no sempre ha d’anar acompanyada de la grandesa humana: Valery Gergiev va dirigir per darrera vegada a Barcelona l’u de febrer a L’Auditori i a la porta hi havia una vintena de persones emmascarades i amb pancartes en què es llegia que qui aplaudia Gergiev aplaudia Putin. No hi estic d’acord: s’aplaudia l’artista, mentre que el Gergiev home mereixeria un sonor silenci —valgui l’oxímoron.
Netrebko i el Liceu
Anna Netrebko és una gran soprano, una “nena mimada” de la indústria discogràfica i una mena de Ventafocs postmoderna, que va començar fregant el terra del teatre Mariinsky de Sant Petersburg (quan encara es deia Kirov) i que va acabar triomfant al seu escenari abans de projectar-se als teatres d’arreu del món, rebent sempre ovacions (merescudes) i banys de masses. Independentment del ridícul que fa a les xarxes socials i del fet que està canviant de repertori amb incursions en papers dramàtics que no li convenen per la seva faceta de soprano lírica i que la poden fer malbé en poc temps, Anna Netrebko és i ha estat una artista indiscutible.
Ara bé, la seva actuació al Gran Teatre del Liceu el proper 3 d’abril —finalment cancel·lada— estava fora de lloc: el teatre complirà 175 anys de la seva inauguració a la Rambla el dia 4, però la senyora Netrebko ja tenia aquesta data compromesa; la senyora Netrebko ha actuat al Liceu tan sols en tres ocasions: en una versió en concert de Iolanta (magnífica versió, per cert, dirigida per Gergiev) i en dos recitals de passa-que-t’he-vist; la senyora Netrebko no ha estat mai una artista “de la casa”, amb la lleialtat que han professat artistes igual de grans com ara Piotr Beczala, Sondra Radvanovsky, Javier Camarena, Juan Diego Flórez o Joyce Di Donato. Finalment, el Liceu ha programat un concert amb Radvanovsky, Tézier, Oropesa, Theorin i Calleja. Així hauria hagut de ser al principi. I també incloure cantants de casa que han omplert amb la seva veu les tardes i vespres del Liceu durant dècades. Per no parlar de joves promeses que estan fent ja una carrera impressionant a l’estranger com per exemple Sara Blanch, Carles Pachón o Serena Sáenz? Calia fer pagar al respectable entre 333 i 22,80 euros (en aquest últim cas, sense visió) per veure i escoltar una cantant tan cèlebre i glamurosa com tan poc lleial a Barcelona? Operació de màrqueting, en definitiva, que ha fet llufa. I ho ha fet en el moment en què Netrebko, assetjada per la pressió mediàtica davant del seu posicionament davant del desastre ucraïnès, ha decidit cancel·lar totes les seves actuacions a Occident.
Ni el teatre la va encertar programant una cantant com la Netrebko ni ella fa bé cancel·lant les seves actuacions. Ha de donar la cara, ha de continuar cantant i ha de dir el que pensa sobre la guerra. Ja serem els espectadors els qui decidim si l’aplaudim o si la silenciem. I el mateix amb Valeri Gergiev. I amb tot aquell qui ostenti una professió que es deu al seu públic. Amagar el cap sota l’ala és de covards. Però és d’hipòcrites tancar la porta a personatges de qui fa dècades ja sabíem de quin peu calçaven. Sobretot sabent que tot això no són més que pessigolles per a Putin, un individu sense escrúpols, que continuarà avançant en la seva escalada criminal.
