Us imagineu poder volar i passar a través de la porta del Cel? Doncs a València podeu fer-ho… Entreu dins la catedral de València per la porta barroca, la que Conrad Rudolf va deixar a mig fer perquè els Borbó el van “convidar” a deixar el projecte; gireu a mà dreta i comenceu a sentir com el cel s’aproxima.
A principis dels anys 80 es va fer una sèrie a televisió que relatava el projecte Llibre Blau i com l’exèrcit nord-americà investigava possibles casos OVNI. La sèrie començava així: “Ezequiel va veure la roda…Aquesta és la roda que digué que va veure. Ezequiel i Elies van ser transportats en carros de foc…”
El 1424 Pere Balaguer –l’autor de les portes de Serrans de València i un dels mestres de la pedra més importants de la Corona d’Aragó– va fer una porta per a entrar a l’aula capitular de la Seu de València. Una sala construïda per Andreu Julià i exempta durant tot el segle XIV de la seu, que servia per a reunir-se el capítol o altres assemblees de la ciutat o del Regne.
Fins aquell moment, l’entrada era a l’aire lliure, prop del campanar “fadrí” i el capítol. Aquest tram el cobrirà Pere Compte 70 anys després. L’artífex patrocinador de l’aula era Vidal de Planes, soterrat tot just abans d’entrar a aquest espai que guarda tresors desconeguts. Un d’ells és un retaule d’alabastre fet uns 20 anys després que la porta. I el primer que cal dir, és que el seu lloc no era aquest. Era al rerecor de la catedral. Aquest rerecor era una mena de porta central per on entraven cerimoniosament els canonges, els beneficiats i els bisbes: l’aristocràcia de la jerarquia eclesiàstica que s’exhibia així en els dies de festa grossa.
De la mateixa manera que la Seu de Barcelona té encara un retaule enorme dedicat a santa Eulàlia que divideix la nau central, la de València oferia aquest mur fet escultura, que donava entrada al cor del temple i et projectava com a fidel cap a l’altar que no veies.
Actualment i des de 1916, en aquesta sala s’exposa el Sant Calze, que formava part de la col·lecció reial de relíquies dels reis de la Corona. El van posar just enmig del nostre retaule alabastrí col·locat a l’aula el 1777, quan el van canviar per un altre neoclàssic, que va desaparèixer. Hem de dir, però que els plafons esculpits es van posar a aquest lloc el 1943.
L’obra, que a vegades s’ha atribuït a Giuliano Poggibonsi –un deixeble de Guiberti –la va fer segurament Antoni Dalmau i el florentí Julià Nofre o Julià lo Florentí. Ajudats per Joan de Sagrera, Joan de Sogorb i Arnau de Brussel·les. Entre 1418 i 1424 crearen els 12 plafons que conformen un retaule impressionant.
Cal que ens hi acostumem a la llum, com quan contemplem un cel ple d’estels, que al principi no hi trobem. I quan la nostra vista s’ha avesat a la llum tènue, és quan comencem a identificar petites figures que tot just, desperten i s’exhibeixen davant nostre. A la part superior trobem escultures policromades de volum complet que representen la Mare de Déu i l’infant. Al costat d’ells tenim santa Helena a l’esquerra i sant Lluís de França.
A la zona inferior, i en forma de plafons rectangulars, Julià, Antoni i equip, van fer dotze escenes extraordinàries, possiblement les primeres obres escultòriques que feien olor de Renaixement per aquestes contrades. Guiliano di Nofri o Julià Nofre arribà a València segurament el 1417 fugint de la pesta que delmava Florència i després d’ací, anà a Barcelona a continuar treballant.
Els dotze plafons són els fotogrames d’una pel·lícula que ens conta la història de la Salvació: Al registre inferior trobem relats de l’Antic Testament. Al superior, identifiquem el del Nou Testament que confirmen i actualitzen el discurs dels primers llibres de la Bíblia. És com quan ara es fan versions o “remakes” d’una pel·lícula antiga. En la moderna hi ha més mitjans i més efectes especials. Els fons escenogràfics –treballats amb la tècnica de l’stiacciato– recorden els treballs de Guiberti i de Donatello. En aquells moments, aquesta técnica que permetia convertir dues dimensions en tres, era la pràctica més revolucionària en l’escultura. I sense dubte, el nostre equip d’artífexs van aprendre’n dels millors.
A la part de baix identifiquem personatges com Moisès, Samsó, Jonàs, Elies o Salomó que volen ser el precedent de Crist, que es troba sempre a la part de dalt del registre. Mentre que aquells miren de salvar o salvar-se, Jesús ho fa d’una manera total, per a totes i per a tots. Aquest és el missatge. A l’esquerra, per exemple, al registre inferior, trobem Samsó que arranca les portes de la ciutat de Gaza. Aquesta ciutat és considerada a l’Antic Testament com una ciutat pecadora, impia… Doncs l’artista la representa com Marsella, la nèmesi de la Corona d’Aragó. La gran enemiga dels seus interessos econòmics. De fet, les cadenes que pengen al costat d’aquest retaule pertanyen realment a les defenses que protegien el port de Marsella i que Alfons el Magnànim i els seus xicots, van decidir emportar-se-les de la ciutat, un cop havien acabat de saquejar-la.
Al retaule del costat, més a la dreta, trobem el moment en què Jonàs és vomitat per un gran peix. A la part superior del plafó trobem un model de coca magnífic. Un vaixell comercial fill de les naus romanes amb el buc ample, ideal per a transportar mercaderies i solcar la Mediterrània al segle XIII, XIV i XV. Posats a proposar, us suggerim un itinerari que us portarà a una altra coca col·locada en un lloc secret. Abandoneu la catedral, anem al carrer Cavallers i agafeu el carrer de la Bosseria. En un solar enmig de cases, molt prop de la plaça de Sant Jaume, trobareu a la paret d’un solar a mà dreta un grafit a uns sis metres d’alçada. Actualment, la visió del vaixell és difícil perquè el solar esdevindrà un habitatge d’ací a poc. El dibuix –que data del segle XV possiblement– es va fer sobre el mur del convent de la Puritat, un dels més grans de la ciutat. Tant la coca representada al retaule de la Catedral, com aquest “grafit” fet en almangra indiquen i suggereixen el tipus clàssic de la nau del segle XIV i XV que solcava la Mediterrània amb l’objectiu de comerciar.
Tornem al retaule de la seu, perquè al costat del vaixell, trobem Jonàs que és regurgitat per la balena a una platja. Segons l’Antic Testament, la ciutat és Nínive, però alguns erudits pensen que és Split a Croàcia. En aquell moment l’intercanvi comercial amb Split era normal i beneficiós per ambdós pobles.
A la dreta, a la taula superior que representa l’ascensió de Jesús al cel des del mont Tabor, trobem un autoretrat de Julià, l’única figura que “passa” de l’escena i ens mira atentament. Un jovenet amb els cabells esbullats. I a sota, identifiquem Elies que és “abduït” cap al cel en un carro de foc, en presència del profeta Eliseu…
Actualment, aquest espai s’ha banalitzat i només val perquè els turistes entren a fer-se la foto amb el Grial, amb el Sant Calze. O a casar-se, que també és una bona manera de superficialitzar els espais. Però el que no saben els que frivolitzen tot açò és que ací hi ha la porta del Cel, una mena de còmic que et conta com vivien els nostres avantpassats fa uns sis-cents anys, amb unes escultures que ens recorden aquelles que Guiberti va crear a les altres portes del Paradís a Florència, al baptisteri: una altra porta al Cel.
