Què hi guardem, a la farmaciola? La mercromina, les tiretes, una pomada antihistamínica i unes quantes capses de píndoles, de totes les mides i colors. Cada una d’elles actua com a lenitiu d’una manca, de manera no gaire diferent de l’excitació o d’adormiment que procuren certes drogues prohibides. El Centre d’Art Contemporani de Girona assenyala les connexions entre el consum farmacològic i el d’estupefaents en una societat aclaparada per l’imperatiu de producció capitalista amb l’exposició “Narcohumanisme“, que és també una indagació sobre la subjectivitat delmada.
Narcohumanisme. Farmàcies i estupefaents a les pràctiques artístiques actuals
Fins al 22 de maig
Comissariat: Eloy Fernández Porta i Núria Gómez Gabriel
Bòlit de la Rambla i Bòlit del Pou Rodó
Rambla de la Llibertat, 1, i plaça del Pou Rodó, 7-9.
Girona
Posem-nos en situació. Abans d’arribar a aquest article, t’havies pres un ibuprofèn perquè començava a rondar-te un mal de cap que avui no et pots permetre, amb tota la feina que t’espera; abans no l’hagis acabat d’escriure, potser ja haurà caigut la primera pastilleta del triptan que et va receptar el neuròleg per tal que la migranya (accepta-ho, no era només un mal de cap, era la seva versió pitjor) es redueixi almenys a una palpitació somorta. Hi havia l’opció de tornar-te’n al llit, és veritat, però aquesta és la que mai tens en compte. S’ha de produir, costi el que costi, i el preu sempre és el cos (deixem la salut per als fleumes), aquesta màquina redemptora que ens ho perdona tot, també les sobredosis de complexos vitamínics, d’ansiolítics, de somnífers, d’antidepressius, i aguanta, aguanta, perquè si encara és viu, si encara no ha dit prou, és que hi ha marge de maniobra.
La rendició als requeriments mercantils per damunt de qualsevol altra consideració, fins i tot la que t’adverteix de la inutilitat del càstig, si pencar com un desgraciat no et garanteix arribar en pau a final de mes, forma part del model opressiu que ha instituït el neoliberalisme amb la coartada bondadosa que el supervisen governs democràtics. Encara que només fos per això, perquè tots ens reconeguem en el mal que ens infligim, valdria la pena anar a veure l’exposició del Bòlit de Girona sobre “Narcohumanisme”, una denominació que corregeix o amplia el concepte de narcocapitalisme que va posar en circulació l’assagista belga Laurente de Sutter per referir-se a la societat de l’anestèsia, al qual s’afegeix, a través de les obres d’una dotzena d’artistes, la presumpció d’una trama cultural que té a veure amb la gestió dels afectes i les identitats.
La reflexió que plantegen els responsables de l’exposició, Eloy Fernández Porta i Núria Gómez Gabriel, va més enllà, doncs, del cercle pervers d’un món que, malgrat la fatiga, ens empeny a produir sense fre amb el suport d’additius químics que contribueixen a enriquir encara més els mercenaris ja opulents, i apunta també cap a altres connexions que vinculen el consum de drogues, siguin dispensades amb recepta o en un carrer fosc, sigui per voluntat pròpia o com a agent de submissió, amb la idea d’un oci estimulat i d’un pal·liatiu que posa en evidència la proliferació de subjectivitats incompletes. Perquè, al capdavall, si necessites una pastilleta per continuar endavant o per aturar-te, no significa que no et vals per tu mateix? És en aquest sentit que “Narcohumanisme” parla de “subjectes incomplets o mancats”, com els que estan exposats a l’amor i la libido, esclaus de la seva projecció especular. “Les nostres identitats estan descrites en la lletra minúscula dels prospectes dels medicaments, que, com a escriptura del símptoma, narren possibilitats, perills, expansions i exaltacions dels sentits i de la ment”, raonen els comissaris, que han reunit una dotzena d’obres, principalment en format d’instal·lació audiovisual, a les dues seus del Bòlit a la Rambla i el Pou Rodó.
Amb la crisi del 2008, quan els bancs van témer la fallida del sistema per falta de liquiditat, van ser els diners procedents del narcotràfic els que van salvar els comptes mundials de volar pels aires. Ho explica Laurent de Sutter en el seu assaig al·ludit per remarcar fins a quin punt el capitalisme treu profit del negoci de les drogues. Al Bòlit del Pou Rodó assenyalen obertament aquesta dependència unes quantes obres, com ara les fotografies de Luis Molina-Pantín sobre les rutilants i alhora sinistres arquitectures on es refugien els poderosos càrtels de Cali, o les que presenta Jacobo Bugarín sobre els paisatges entre idíl·lics i infernals de la Galícia del tràfic de drogues, contrarestats amb el testimoni en vídeo de Carmen Avendaño, presidenta de la Fundació Érguete-Integración, pionera en la lluita contra les xarxes regionals dels narcos. També aprofundeix en els llocs de l’intercanvi el treball de Daniel G. Andújar, que s’ha endinsat en el mercat negre i l’anomenada deep web per oferir-nos fins a 514 imatges de substàncies que formen un mosaic acolorit, alhora aclaparador i sòrdid, dels medicaments i les drogues que pots obtenir de sotamà. Des d’una perspectiva quotidiana, Julia Montilla expressa aquest domini dels psicofàrmacs en les nostres vides amb la recreació d’una ciutat construïda a base d’injectables i blísters de pastilles que consumeixen habitualment les persones que coneix, com una mostra de la medicalització de l’experiència psíquica que afecta la relació amb l’entorn i amb els altres.
No cal entrar a la cambra cuirassada de Fort Knox per intuir els beneficis que la farmacopea, sigui legal o no, brinda al capitalisme frenètic: cada un de nosaltres sap de quantes dosis d’analgèsics i ansiolítics està feta la seva resistència als horaris draconians, a l’exigència de productivitat permanent, a l’esperit competitiu a l’alça. Remei farmacològic o evasió al·lucinògena, la droga obre també la porta a una altra noció que els dos comissaris exploren des de diversos angles a través de les obres exposades: el deute amb el plaer, per dir-ho a la manera de John Lanchaster, i amb ell, “la demanda urgent que en fa el cos malalt”, encara que mai no el pugui satisfer del tot. L’addicció, com assenyalen Fernández Porta i Núria Gómez en la presentació del muntatge, acaba sent “una remor física i psíquica, un crit sord a través del qual el subjecte expressa la seva pròpia insuficiència”, com si es rendís a una falla original: “No en tinc prou amb mi mateix.”
El vessant recreatiu i subjectiu s’explora de manera més explícita en les obres del Bòlit de la Rambla, en treballs com el de Rapapawn (Cynthia Alfonso i Òscar Raña) sobre els efectes psicodèlics de la droga; el d’Ana Laura Aláez, que envaeix les sales del Museu Reina Sofia de Madrid per muntar-hi la seva pròpia festa dance, en una apropiació dionisíaca de l’espai, o en l’escultura de Joan Pallí, que converteix la pastilla d’èxtasi en un monument a les raves que s’organitzen als boscos de la seva Lleida natal. Són molt més punyents les peces que incorporen consideracions polítiques, com la de Daniela Ortiz, que, emulant el cineasta Harun Farocki, quan el 1969 va cremar-se la mà amb una cigarreta mentre narrava els efectes del napalm en la població vietnamita, s’ha sotmès a una injecció de sedants com els que administra l’Agència d’Immigració nord-americana als deportats forçosos perquè siguin dòcils, mentre llegeix el Tractat de Lliure Comerç que el govern peruà va signar amb els Estats Units el 2006. Mostrar senyals de resistència a l’expulsió és un diagnòstic suficient per a l’autoritat competent, per subministrar impunement fins a 55 mil·ligrams d’ansiolítics, amnèsics, sedants i relaxants musculars a qualsevol nouvingut indesitjable.
En to d’elegia, en canvi, José Begega homenatja el seu primer amant, mort a causa del consum reiterat de drogues, en un treball videogràfic que aborda el porno com a pràctica extàtica a través de la sexualitat narcotitzada i de risc, i Quimera Rosa planteja la medicalització en els processos per crear noves identitats de gènere a partir de la seva pròpia experimentació amb injeccions de clorofil·la per fer la transició d’ésser humà a planta. Benzo, en fi, posa en qüestió la narrativa autobiogràfica convencional per mitjà d’un fanzín que incorpora “l’autoretrat mèdic” per tal que englobi, com una alternativa als manuals d’autoajuda, la possibilitat de definir lliurement el gènere i la sexualitat.
Els dos espais del Bòlit on es desplega el discurs de “Narcohumanisme” generen una peça més amb la contribució d’Òscar Martín, que ha creat una atmosfera lumínica i sonora a les dues sales, a base de llums violacis de neó i una remor de fons que, d’acord amb el prospecte, afavoreix les al·lucinacions i la segregació de serotonina, amb l’objectiu d’afranquir l’experiència envoltant de la proposta, encara que, segons quina sigui la disposició de l’espectador, més aviat resulta inquietant, molesta i, a estones, una mica supèrflua. Ben mirat, la millor peça sobre el tema que analitza de l’exposició és fora de les sales, en el llibre d’Eloy Fernández Porta Los brotes negros (Anagrama), un text devastador i humaníssim sobre el seu propi trastorn d’ansietat, combatut a base d’autolesions, crisis recurrents i dosis pautades d’Orfidal i Rivotril, que explica que, a vegades, “pot haver-hi alguna forma de llibertat que consisteix a perdre totes les facultats”.
