Amb les xifres tan baixes d’ocupació de les últimes setmanes, les sales grans dels teatres fan, literalment, pena, amb platees molt buides, de vegades davant d’espectacles força bons. Potser hauríem de pensar si continua sent sostenible mantenir-les o bé si s’haurien de transformar perquè el teatre sigui teatre i no una altra cosa.
Aquest final de temporada està sent agònic per a molts teatres, ja que són incapaços d’atraure públic. Els pocs que en tenen encreuen els dits perquè la mala sort no els atrapi. I els que viuen de ple la deserció d’espectadors ja estan organitzant viatges a Montserrat amb estampes de sant Genís, patró d’actors i actrius, perquè ploguin d’una vegada per totes.
Veure un Espai Lliure amb una trentena de persones a la segona funció del magnífic Canto mineral d’Azkona&Toloza fa mal, però que la Sala Gran del TNC registri un quart d’ocupació per Els homes i els dies és, directament, desolador. Sobretot perquè estem parlant de funcions molt bones de les quals hauria de gaudir molta gent. I no està passant.
Poden argumentar que cap dels dos títols és llaminer, que en termes teatrals vol dir que no compta amb cap superestrella mediàtica en el càsting. En el cas d’Azkona&Toloza és una estupidesa, perquè mai no la tindran i no va amb ells. És una peça documental exquisida aixecada per una parella d’artistes que volta per tot el continent i que amb l’anterior Trilogía Pacífico van guanyar-se un lloc entre el bo i millor del país.
Els homes i els dies és una altra cosa. D’entrada, està inspirada en un text, els diaris de David Vilaseca, que podria ser antiteatral, tot i que no hi ha res, res, que pugui portar aquest adjectiu: en un teatre es pot fer de tot. Passa que, per molt bons que siguin Rubén De Eguía, Mercè Arànega, Francesc Cuéllar i companyia, no formen part del reduït club de les vedets, els happy few que omplen platees. Poc importa que el director sigui Xavier Albertí i que Josep Maria Miró n’hagi escrit la dramatúrgia. En aquest país, si no tens un Lluís Homar, una Emma Vilarasau, una Clara Segura o un Pere Arquillué, sembla que no pots aspirar a vendre entrades. I comença a ser trist.
L’obra repassa la vida d’un home de finals dels anys vuitanta fins que l’atropella un camió a Londres el 2010. Un home gai que volia ser escriptor i que va centrar-se en el dietarisme mentre vivia als EUA, Barcelona i Anglaterra. De Eguía fa allò que només saben fer els grans, que no et puguis imaginar ningú diferent encarnant aquest paper, tot i no semblar-se gens a l’autor. I cada intervenció d’Arànega, la seva mare, és, com sempre, de traca.
Però Els homes i els dies té un problema. No sé si és un espectacle de sala gran, de teatre de 800 localitats. La Sala Petita li hauria escaigut més. És una obra que, en molts moments, demana intimitat, estar-hi a prop, i en l’espai infernal dissenyat per Ricard Bofill tot es perd, tot es difumina. Tinc la sensació que només Homar, amb L’art de la comèdia, va saber aprofitar-la al cent per cent. Ara, amb l’obra de Vilaseca, les escenes es perden en la seva immensitat.
Fa uns anys, Àlex Rigola li va suggerir a Albertí, quan era el director del TNC, que la transformés, que tanqués la platea i posés grades a l’escenari per convertir-la en una sala més acollidora. I més assumible. Allà només s’hi poden fer gales, lliurament de premis, actes protocol·laris, res que tingui a veure amb el teatre. Els directors la temen i, si poden, l’eviten. Amb l’escassetat de públic que patim, potser ha arribat l’hora de convertir-la en una altra cosa.
El Teatre Lliure juga amb avantatge al respecte. La sala Fabià Puigserver, amb un aforament un xic menor que la Sala Gran, unes 700 butaques, és modulable, és a dir, que es pot plantejar amb diferents disposicions escèniques i fins i tot es pot reduir l’aforament a un poc més de la meitat. Fins i tot, com va fer Pau Carrió amb Crim i càstig, girar l’escena. No la va pensar un arquitecte, sinó un escenògraf, que dona nom a la sala. I amb això ja ho he dit tot.
Crim i càstig deu ser l’únic espectacle interessant de llarga durada d’aquesta temporada que ha aconseguit omplir una sala gran. Hi eren Pol López i Míriam Iscla, que tenen prou tirada. Però el títol en ell mateix, un clàssic amb majúscules en temps de guerra provocada per Rússia, ja era prou engrescador perquè la gent s’hi atrevís, tot i les quatre hores de metratge.
Podríem pensar que Els homes i els dies està massa dies a la cartellera (gairebé sis setmanes) i que la gent hi acabarà anant, un cop corri que és molt bona. O que si hi fos només una o dues setmanes, els barcelonins hi haurien corregut. Però, a la mateixa sala, hi va ser un espectacle formidable d’una companyia francesa només un cap de setmana, Ils nous sont oubliés, i no va passar de mitja entrada. El mateix que li va succeir al Lliure amb Imitation of life.
Ara mateix, a Barcelona hi ha deu sales amb més de 600 butaques: Sala Gran del TNC, sala Fabià Puigserver del Lliure, Romea, Borràs, Coliseum, Tivoli, Condal, Victòria, Apolo i Poliorama. Basta veure que hi fan per saber que, llevat dels públics, no hi ha gaire lloc per jugar-se-la. Les mitjanes, les que tenen més de 200 butaques, són les bones, allà on pots veure teatre. Són el Lliure de Gràcia, la Sala Petita i la Sala Tallers del TNC, la Sala de Baix de la Beckett, la Biblioteca de Catalunya, el Goya, La Villarroel o l’Aquitània. Tothom les vol. Perquè ofereixen proximitat i el públic pot sentir que està participant d’un acte col·lectiu memorable.
Quan vas a una sala gran estàs a mercè d’altres coses. El director ha de preparar focs artificials, els intèrprets han d’arribar a la fila 22 i l’escenògraf ha de construir un castell. Els musicals ja són això. Però el teatre és una altra cosa.
A més, tenim un problema doble, fins i tot triple. Per una banda, la pandèmia i l’alliberament de les restriccions que hem patit en els últims dos anys. Això té a veure amb el públic i la mitjana d’edat dels espectadors habituals, aquell 7% de barcelonins que van sovint o molt sovint al teatre i que són els que mantenien la barraca. La mitjana d’edat és força alta i molt em temo que la gent de 55 en amunt no se sent segura, encara. Per altra banda, les estrelles que omplen platees són gairebé les mateixes ara que el 2010.
Basta posar un exemple. El 2010, quan es va recuperar per tercera vegada El mètode Grönholm, Jordi Díaz, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Boixaderas van omplir el Poliorama. Onze anys més tard, amb Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer, tan excel·lents com els altres, els va costar déu i ajuda. No hem cuidat els joves ni els espectadors ni els artistes.
Per més inri, la figura més maltractada de l’última dècada en el món del teatre català ha estat, sens dubte, el director d’escena. Se l’ha gairebé esborrat del mapa. Si els dic que em citin tres directors de menys de cinquanta anys, segur que pateixen. Vam passar de l’època dels Calixto Bieito, Lluís Pasqual, Carme Portaceli, Rigola, Albertí i companyia a clavar-li una coça al cul al director, és a dir, a escanyar-lo perquè no pugui fer bé la seva feina.
Vaja, la tempesta perfecta: públic habitual atemorit, pocs intèrprets amb club de fans i escassa novetat estètica. D’aquí que sigui molt difícil omplir un teatre, una sala gran. I si, a més, tens més de 50 sales que canvien la cartellera cada quinze dies, fas que la gent vagi boja. Quan es decideixen a veure una obra, ja no hi és.
Deien que la pandèmia, sobretot aquella època fosca on ens van tancar a casa, serviria per repensar el sistema. Però això és el regne del qui dia passa any empeny i no sembla que es pensi gaire. Capitalisme salvatge: guanyar quartos és l’únic que importa. Els mesos que vam tenir aforaments limitats i tothom penjava la foto d’entrades exhaurides va ser un miratge, en un desert tan gran com el Sàhara.
