Fa temps que la col·lapsologia distòpica i la narrativa (televisiva, especialment) sobre la sordidesa del futur immediat o llunyà han esdevingut un tòpic tan recurrentment embafador que servidora comença a entendre la fal·lera dels nostres joves per refugiar-se en la moral victoriana i l’existència costumista-pagesa en general. La metafísica de tres al quarto ve al cas per la darrera i esplèndida novel·la de Núria Perpinyà, Diatomea. Feia molt de temps que volia endinsar-me en l’art de l’escriptora lleidatana i les mandroses contingències de vida m’ho havien impedit fins ara. Tot i la frisança, quan vaig saber que Perpinyà havia ordit un text emmarcat el segle XXIII sobre la història d’un físic entossudit en la idea d’eliminar el mar, vaig arrufar el nas. Idiota de mi, perquè aquesta Diatomea aconsegueix que el lector no només compri la fantasia, sinó que tots els futuribles li serveixin per explicar-se millor els dilemes ètics del present.
Perpinyà és exactíssima en les seves intencions i, fins i tot quan ens encasta al racó fosc dels seus personatges, ho fa conscient d’on ens vol dur. És així com, a través del deliri d’un científic que vol eliminar l’aigua del món, ens planteja la radical maldat que s’amaga en molts discursos perfectament racionals. Atenta al detall, l’escriptora explica molt bé com Bekele Jenklin perd el seny a través del càlcul (m’ha plagut especialment la deliciosa descripció de com s’enamora, proporcionalment, dels bessons de la seva dona) i, mitjançant l’allunyament de la parella i dels seus orígens familiars, Perpinyà s’endinsa en la violència dialèctica que hi ha en el progrés com a progressiu oblit de la tradició. La novel·lista té la pissarra de la trama perfectament encastada al cap, i d’aquesta forma ens conta l’escissió de dues persones que s’estimen (i es desitjaven) en paral·lel a la seva distància en el terreny científic, filosòfic i polític. Pareu ull als diàlegs: estan escrits de puta mare.
Mentre llegia aquesta Diatomea no he pogut evitar pensar en les darreres novel·les d’Ian McEwan (i tangencialment en les del Nobel Kazuo Ishiguro). Aquesta novel·la de la nostra escriptora no té res a envejar a l’exactitud constructivista del primer i a la delitosa capacitat de narrar històries fantàstiques del segon. Jo dels editors de La Magrana traduiria cagant llets Diatomea a l’anglès i la posaria en mans d’un cineasta, car representaria un film estratosfèric. No puc viatjar al futur, però sí que intentaré esmenar la meva ganduleria per anar filant el passat a través dels llibres de l’autora que m’he perdut com un pallús. Lectors, aquí teniu una novel·la fantàstica, en tots els sentits, escrita per una autèntica mestra de l’art en qüestió.
