En menys de quinze anys, l’ecosistema literari del país –que inclou escriptors, editors, llibreters, distribuïdors, comercials…– s’ha vist sacsejat per tres terratrèmols d’efectes estructuralment transformadors i, sovint, més que devastadors. El primer va ser la crisi econòmica que va començar l’any 2008 i que es va allargar fins ben entrada la segona dècada del present segle. El segon, menys greu però també important, va ser provocat per la digitalització i, en especial, pels canvis en els hàbits de consum cultural de la gent. I el tercer és l’actual crisi provocada per la pandèmia del coronavirus, que encara no sabem quins efectes acabarà tenint en el món del llibre però que els més apocalíptics vaticinen que pot comportar una ensulsiada general, que deixarà fora de combat des de molts escriptors fins a la majoria d’editorials (sobretot les petites i mitjanes) i, també, moltes llibreries independents.
Ho advertia l’altre dia Maria Bohigas, responsable de Club Editor, en una tertúlia sobre el tema al programa El matí de Catalunya Ràdio: una cultura –un ecosistema cultural– és molt difícil de construir i molt fàcil de destruir, i si ara ens quedem de mans plegades i permetem l’ensulsiada podem trobar-nos sense cultura al país –sense cultura literària i també d’altres àmbits– durant els pròxims vint anys.
Per això, avui que és Sant Jordi –el dia del llibre i de la rosa més anòmal i trist del qual molts tindran memòria–, des d’EL TEMPS DE LES ARTS hem volgut centrar-nos en un tipus d’editorial i de llibre particularment fràgil dins l’ecosistema literari: les editorials que –en exclusiva o no només– fan llibres d’art i de fotografia, o d’assaig i pensament sobre temes artístics i fotogràfics, o al voltant d’això que s’ha convingut a denominar cultura visual. Per fer-lo hem parlat amb set editorials d’arreu del país: Gustavo Gili, Edicions Poncianes, Viena Edicions, Arcàdia Editorial i Elba Ediciones (de Catalunya), Ensiola (de Mallorca) i Editorial Afers (del País Valencià). Aquest és el panorama calidoscòpic que ofereix la seva visió plural però complementària.
Abans de la crisi del 2008
A l’hora d’explicar com estava el panorama de l’edició de llibres d’art i de fotografia (i també d’assaig sobre art i fotografia), Miquel Campaner, d’Ensiola, destaca que, com que el món de l’art funcionava prou bé, doncs els llibres d’art també. “Abans de la crisi del 2008, es feien grans exposicions, i fer grans exposicions implicava també fer grans catàlegs d’artista. És un tipus de llibre que sovint està relacionat amb el funcionament d’institucions i museus. Són llibres cars, que costen de fer i que per tant costa de vendre, i abans es regalaven molt més. També s’ha de dir –remata Campaner– que abans de la crisi, els artistes eren unes autèntiques vedettes culturals. Ara, en canvi, a l’hora de fer un regal car, la gent no tendeix a regalar un llibre d’artista sinó un llibre de cuina. Des de fa anys, els cuiners són les noves vedettes”.
Vicent Olmos, responsable de l’Editorial Afers, redunda en la mateixa idea, però amb matisos. “La situació dels llibres, en general, ja anava una mica a la baixa abans del 2008. Els llibres relacionats amb l’art, així com els catàlegs de pintura i de fotografia, es venien relativament bé, si hi havia sort. Després de la crisi, aquesta mena de llibres van veure’s molt afectats. Molts museus deixaren de publicar catàlegs en paper, a tot color i en gran format, i passaren a fer-ne només en format electrònic o en pdf”, diu Olmos.
Gràcies a la perspectiva que dona una llarga trajectòria de dècades, Aina Otero, la directora editorial de Gustavo Gili –va ser fundada el 1902 i a partir de la dècada dels 70 del segle passat es va anar especialitzant en llibres de cultura visual– es pot remuntar molts anys enrere per dibuixar una evolució sempre canviant: “Als anys 70, l’Editorial Gustavo Gili va començar a introduir noves teories de la imatge amb els assaigs de cultura visual, emmarcats en dues col·leccions clau, Comunicación Visual i Punto y Línea, seguides de les especialitzades GGArte i FotoGGrafía. Aquells anys eren un bon moment per a les obres teòriques i crítiques, una oportunitat per apropar per primera vegada al lector nous discursos d’arreu del món i de mirada universal. Però als anys 80 –continua– el assaigs purament teòrics comencen a decaure, i les noves publicacions d’art i fotografia deriven cap a un tipus de llibre més il·lustrat. Les obres teòriques segueixen funcionant, sí, a l’àmbit acadèmic, perquè una bona part d’ells s’inclou en la prescripció universitària. A poc a poc, però, a causa de la irrupció del món virtual i de les noves fonts de consulta, la demanda dels llibres de contingut acadèmic també va començar a baixar, i aquests van anar perdent pes al nostre catàleg”.
Per a Enric Viladot, de Viena Edicions, un aspecte remarcable és que, “a diferència del que passa en altres països, aquí no hi ha afició pels llibres d’art. A França, per exemple, els llibres de fotògrafs contemporanis tenen èxit, aquí no”. Viladot també apunta que la crisi del 2008, que va deixar buides les butxaques dels possibles lectors, va fer que els llibres d’art es deixessin de vendre. “Abans del 2008, fèiem força llibres de fotografia en una col·lecció que es titulava Paisatges naturals, que era sobre espais naturals de Catalunya. També teníem la col·lecció Tamarit, on publicàvem llibres d’artistes com Rusiñol, Picasso, Chancho o Miró, acompanyats de textos d’un crític o d’un estudiós. Aconseguíem alguns ajuts per fer-los, perquè són llibres cars de fer, i es venien prou bé. A partir de la crisi, però, vendre llibres de trenta o quaranta euros va passar a ser quasi una quimera”.
Jordi Carulla, d’Edicions Poncianes, recalca que, abans de la crisi econòmica, els llibres d’art o sobre art depenien molt de les dinàmiques polítiques. “No crec que sigui possible la independència del món de l’art de la cosa política quan va de debò. El món de l’art en si mateix té el perill de ser un globus aerostàtic estanc. L’art passa de ser una fantasia burgesa a ser un deliri institucional en successives etapes, ja sigui sota la voluntat de poder o per la llibertat creadora. La segona d’aquestes opcions, que sempre és la fecunda, es pot tornar perillosa, entrem en un “entredit” i es perden recursos i energia. És com viure dins el laberint permanentment. Abans del 2008, aquí podia semblar que hi havia un cert hort, per la xarxa subterrània i les arrels, per l’esplendor del passat. Això sí, abans del 2008 els curators tenien un paper important”.
El panorama postcrisi
Clara Pastor va fundar l’editorial Elba l’any 2010, quan les conseqüències de la crisi ja eren evidents arreu i no es veia la llum al final del túnel. “L’editorial va ser possible perquè és molt petita, som jo i un soci que no fa res a l’editorial i una persona que m’ajuda puntualment. Quan viatjava a França, veia que hi havia un nínxol molt clar al voltant de l’edició de llibres i el món de l’art. No per fer coffe-tables luxosos sinó per rescatar molta cosa publicada poc coneguda i molt llaminera: textos sobre tots els ismes artístics del segle XX, o textos personals d’artistes parlant de la pròpia obra com Paul Klee, Calder o Giacometti. Sigui com sigui, jo només publico llibres vius relacionats amb el món de l’art, no teoria”.
Per a Pastor, des de l’inici va ser fonamental tenir clar saber per què i per a qui editava. “L’art és una cosa que resulta molt llaminera per a les persones amb un cert poder adquisitiu”, recorda. Així i tot, ella no va apuntar cap aquest target lector. “Faig llibres curts –la brevetat és una gran cosa–, són llibres vius –d’historiadors o de marxants o d’artistes parlant de la seva obra o de la seva experiència en món de l’art– i són llibres molt modestos. Alguns tenen imatges, però poques són en color. El meu criteri és que no calen reproduccions perquè amb un clic el lector pot veure a Google la imatge de l’obra sobre la qual està llegint”.
Sobre el panorama postcrisi, Clara Pastor diu que una editorial com la seva ni tan sols s’ha pogut plantejar la possibilitat de fer llibres a posta per a determinats clients: “Això de tenir clients corporatius es va acabar amb la crisi econòmica –sentencia–. Perquè no hi havia tants diners com abans i perquè estem tots saturats de llibres. A la gent encara li agrada tenir llibres, però ja no en volen comprar, o els costa més”. El tipus de lector al qual adreça els seus llibres una editorial com Elba és, segons Pastor, força específic. “Als artistes els agraden molt els llibres que faig. També a la gent del món de l’art. I als estudiants i doctorands interessats en el tema. El lector que compra els llibres que faig, i el que compra llibres d’art o sobre art en general, diria que sol tenir una predisposició temàtica important, i també una predisposició cap a l’objecte, encara que això no significa que els atregui un packaging molt vistós i luxós. És un públic, sí, que potser és reduït, que saben el que busquen i els agrada i que no necessiten una coberta vistosa per sentir-se atrets per un llibre”.
Per a Antoni Munné, un dels responsables de l’Editorial Arcàdia juntament amb Montse Ingla, “Arcàdia és una editorial de pensament, que no vol dir només de filosofia sinó també de reflexió sobre l’art, sobre la fotografia, sobre tota mena de qüestions. A partir de la revolució d’Internet, moltes de les coses clàssiques han passat a ocupar un peu de plana. I els llibres que fem hi reflexionen”. Un dels punts forts d’Arcàdia és que ha publicat en català –també publica en castellà– un tipus de llibre de pensament creatiu que no semblava viable en la nostra llengua. Fa poc ha editat, per exemple, el mític assaig Sobre la fotografia, de Susan Sontag. Més important que això, és que ha donat sortida a reflexions al voltant de la cultura visual de gent del país com Joan Fontcuberta, Jorge Ribalta, Ingrid Guardiola, Xavier Antich, Marina Garcés… “Hi ha dues qüestions que tenim clares –afirma Munné–. Una és que la cultura massa sovint funciona amb cànons sectorials i que nosaltres els volem transcendir i barrejar, un propòsit que el context postcrisi del 2008 ens va permetre fer. L’altra qüestió és que, si bé la Universitat després de l’aprovació del Pla de Bolonya ha estat devorada pel capitalisme, continua havent-hi gent molt bona, que hi passa o que hi queda, i que cal donar-los veu perquè s’expressin i debatin”.
Com a resum de l’estat de coses en què ens trobàvem abans de l’esclat de l’actual crisi –més imprevisible que cap altra, més estranya que cap de precedent–, és significatiu assenyalar que tots els editors consultats deixen constància de com els canvis causats per la crisi –desaparició considerable de suport institucional, pèrdua de poder adquisitiu per part dels lectors, caiguda de vendes…– els va obligar a reinventar-se. Un cas flagrant és el de la Gustavo Gili: “Ens va obligar a redirigir el nostre catàleg cap a un tipus de llibre diversificat i a obrir-nos a un lector més ampli. Seguim publicant obres especialitzades però en menor mesura i adaptades a la nova demanda; fem moltes reedicions de llibres que, publicats per primera vegada als anys 70 i 80, han esdevinguts referents pels quals continua viu l’interès. Per altra banda, l’impacte econòmic de la crisi ens va obligar també a baixar dràsticament el preu de venda mig del llibre, per tal d’adequar-lo a la situació del mercat i del lector. Va ser un escenari difícil que, com sempre al llarg de la trajectòria d’aquesta editorial, ens va obligar a adaptar-nos a una nova realitat social, econòmica i de consum”.
Per a Jordi Carulla, de Poncianes, un dels principals problemes del panorama postcrisi en què fa un mes i mig encara estàvem instal·lats és que era “erm i institucionalitzat. En coincidir la crisi de recursos públics amb el conflicte polític (quan el conflicte es torna identitari, el primer que es dinamita són els ponts culturals; per por del contagi, es dinamita la llibertat, així tot fa més por), ha quedat tot sota un paraigües molt petit (a la intempèrie, i a reinventar-se). Els recursos minven, les col·laboracions s’acaben, els artistes queden entre l’espasa i la paret… Aquí es pateix molt, i s’enyora l’oasi. Però es posa en evidència que l’art era una part important de la conquesta… Quins artistes hi ha a les parets de la Moncloa?”, es pregunta.
El futur que ens espera
El panorama actual, amb una crisi sanitària que no sabem fins quan durarà i que tindrà un impacte socioeconòmic previsiblement superior al de totes les crisis precedents, no convida a l’optimisme. Diu Vicent Olmos, d’Afers, que “el panorama per als llibres d’art, especialment per als catàlegs, és magre. Solen ser volums que, ineludiblement, tenen un preu elevat i un format habitualment de grans dimensions, que ocupen ‘massa’ lloc a les reduïdes prestatgeries de què disposen els habitatges actuals. Però sobretot són edicions institucionals o patrocinades íntegrament o en bona mesura per les institucions públiques que, a partir de la crisi del 2008, van reduir sensiblement les despeses i, doncs, van deixar de subvencionar, editar o coeditar, llibres d’art. Cal tenir en compte que les ajudes institucionals a l’edició, a la cultura en general, eren minses abans i han caigut en picat des de la crisi del 2008”. Tot i que Olmos diu que no és gaire amic de fer previsions, és de suposar que la tendència passada s’agreujarà amb l’actual conjuntura.
Clara Pastor, d’Elba, creu que cal mantenir la calma. “Perdre Sant Jordi és un problema i d’aquí a uns mesos, amb tants llibres com han quedat ara pendents per sortir, pot haver-hi un tap molt gran. Els llibres que havien de sortir ara provocaran un embús. Jo el que he d’intentar és no enfonsar-me durant els mesos de poca facturació que sé que vindran. No m’he d’enfonsar perquè, quan la màquina es torni a posar en marxa, així hi seré. Per tant, crec que no ens hem de posar nerviosos, que no hem de fer el doble de llibres per voler recuperar el temps perdut. Ara, com m’afectarà? Per bé no em canviarà, això segur, ni repercutirà positivament en res del que faig, però per dolent no sé si serà un gran cataclisme, aquesta crisi. Quan tot reprengui, pot haver-hi la mateixa demanda que ara. Pels tipus de llibres que faig, em preocupa més que d’aquí a deu anys la gent només llegeixi en tablet que la pandèmia d’ara, la veritat”.
Antoni Munné explica d’aquesta manera com viuen a Arcàdia l’actual crisi i com es preparen per al que vindrà: “De moment estem a l’espera, perquè ara ningú sap res ni sap què passarà. Nosaltres treballem amb el Macba, la Virreina, la Càtedra Ferrater Mora… En aquest sentit, el que queda d’any hem prioritzat les feines que depenen d’institucions. I això que tenim llibres importants i que ens feia molta il·lusió d’editar i que s’han quedat a les portes: de Rosi Braidotti, d’Agnes Heller, de Valentín Roma. Cal veure què passa: com s’ajusta el consum, com obren les llibreries… Ara cal aguantar, i per fer-ho de moment hem demanat un crèdit. Veurem també què passa en la política institucional, què s’hi fa. Nosaltres som conscients que el diner públic és sagrat. El que fa por –conclou– és el foc creuat polític, que sembla que paguen segons els serveis que els prestes. La sensació és caòtica. Tot dependrà de quan se surti del confinament”.
Per a Enric Viladot, de Viena Edicions, l’actual crisi ens hauria de fer replantejar certes qüestions bàsiques. “Amb el que està passant, en general baixaran les vendes de tots els llibres, no només dels d’art o dels relacionats amb l’art. D’això, n’hauríem d’aprendre: hem de disminuir el nombre de novetats. Hi havia una quantitat enorme de novetats diàries. I jo crec que ara estarem obligats a mirar-nos-ho més, a l’hora de fer un llibre i publicar-lo. La cultura, el llibre, sempre és l’últim esglaó que es recupera en una crisi. Si inverteixes un euro en salut, te n’estalvies tres. Doncs el mateix passa amb la cultura: tot el que s’inverteix en cultura, tot això que guanya una societat. Però això no ho tenim assumit, i no sé si ara, com a societat, ho assumirem”.
Per la seva part, Miquel Campaner, d’Ensiola, també parla d’adaptació. “Nosaltres hi ha llibres que els fem, no perquè en traguem cap benefici, sinó perquè creiem que els hem de fer. Ara en tenim un que sortirà d’aquí a uns mesos sobre l’artista Andreu Maimó, i el fem perquè ens ve de gust fer-lo, perquè sentim que l’hem de fer. Ara: sí que ens hem adaptat, i més que ens adaptarem. La majoria de llibres d’art que farem a partir d’ara seran a una col·lecció que es diu Avinents, petits, barats, i tindran textos d’un escriptor –per exemple, en farem un de Guillem Frontera– i il·lustracions d’un o més artistes. Amb tot –diu Campaner–, jo vull ser optimista. No serà enguany ni segurament tampoc serà el 2021, però tard o d’hora la situació es recuperarà, i aleshores potser fins i tot podrà haver-hi un rebot positiu, que faci que les coses estiguin millor que no estaven fa tres mesos. Ara bé, la cosa va per llarg”.
