Un dels factors diferencials inqüestionables de la literatura catalana és el fet que els nostres novel·listes encara puguin regalar-nos tones d’obres de bon nivell tot i viure gran part de la seva jornada abocats a Twitter. Agradi o no, si algú és prou boig com per rumiar i catalogar les polèmiques i les preocupacions dels escriptors catalans dels darrers lustres, els sociòlegs de la literatura hauran de complementar la bibliografia acreditada amb tones de piulades i captures de pantalla de batusses entre autors. Fa poc més d’una setmana, la cultureta de la tribu va exercitar-se practicant l’esport nacional de l’ofensa arran d’una intervenció viral de l’escriptor Vicenç Pagès a l’Ateneu en què s’estranyava que les joves escriptores del país no tinguessin com a referents narradores de la seva quinta com ara Núria Perpinyà o Imma Monsó, mentre es declaraven devotes radicals de Víctor Català (a qui l’escriptor va dir que professava “carinyo”, bo i titllant-la de “molt més carrinclona”). Resumir una intervenció com la del novel·lista figuerenc –que formava part del panel “Connexions: un debat sobre el present i futur intergeneracional de la literatura catalana”, moderat per Joan Safont amb els escriptors Llucia Ramis, Àlex Broch i Anna Ballbona– o de quisvulla en pocs segons de piulada sempre resultarà mesquí i frívol. De fet, estic segur que un intel·lectual competent com és en Pagès coneix de sobres l’esclatant modernitat prosística i la gosadia temàtica de la narrativa catalaniana. Però l’estirabot no és només una rebequeria d’autor que vol més fandom; Pagès volia posar el focus a la sobredosi de presentisme que tenalla la nostra literatura (monopolitzada per una premsa que només para esment a les noves veus i als cadàvers, deixant els escriptors d’entre quaranta i seixanta anys en una espècie de boirina de l’anonimat), així com emfasitzar la dificultat que té la literatura catalana d’establir una tradició naturalment escalada en què els autors més joves llegeixin els seus immediats antecessors. La discussió venia de lluny, també per una piulada del passat estiu en la qual Ramis es preguntava com és que abandonem els nostres sèniors literaris a l’olla de l’oblit mentre literatures com ara l’espanyola, l’anglesa o la francesa els tracten amb veneració i respecte.
Us recomano que veieu l’acte sencer (disponible al web de l’Ateneu); perquè, a banda que tothom hi té la seva part de raó i es dedica a vendre el peix de la pròpia barca com passa sempre, resulta molt simptomàtic que (excepte alguna insinuació de Ballbona) els nostres escriptors reflexionin sobre intergeneracions i tradició com si el nostre país fos un estat més d’Europa i les nostres institucions no es dediquessin a fer tot el possible per aniquilar la cultura autòctona i desprestigiar allò que els cursis anomenen llengua pròpia. Com ja va intuir molt bé Gabriel Ferrater, en un país ocupat i sense una política cultural educativa ferma, construir-se una tradició depèn de la sagacitat individual de cada autor. Parlant justament de la nostra prosa (Tres prosistes. Ruyra, Català i Pla), Ferrater ho remata de forma definitiva: “No transmetent-se continguts educatius de cap mena, resulta que la llibertat d’esperit de què disposa una persona, i concretament un escriptor, depèn exactament i exclusivament del grau d’intel·ligència que aquesta persona tingui. No hi ha coercions morals, no hi ha unes tradicions tan espesses que puguin produir res de semblant a la literatura burgesa francesa de començaments de segle, d’un Gide o un Proust, per exemple. Tota la literatura d’aquesta gent consisteix a regirar golfes familiars, a explotar tradicions de família.”
Catalunya, en efecte, no disposa d’aquestes cavernes familiars, i la majoria d’escriptors que Pagès i Ramis van reivindicar a l’Ateneu com a referents (totis ellis recollidis al recentíssim i canònic llibre Jardins Secrets; 99 libres per tornar a llegir, de Ponç Puigdevall) no són llegits pels nostres autors joves per un fet molt simple: els seus llibres no es troben enlloc i a la universitat ni els esmenten. Resulta ben lògic, doncs, que escriptores com ara Solà o Bendicho s’acostin a la nostra Víctor (o a Mercè Rodoreda) pel simple fet que la seva editora en cap les ha ressuscitades donant a les seves respectives obres la presència física i l’immens pes literari que mereixen. Desconec si en Pagès té raó en la seva diagnosi i si les nostres joves han llegit amb la mateixa devoció als novel·listes nascuts els anys seixanta. Però una bona manera de saber-ho, estimats escriptors, seria preguntar-los-ho; perquè, en un debat que es pretenia intergeneracional com el que va organitzar a l’Ateneu, a l’escenari, ai las, no hi havia ni una sola ànima de menys de quaranta anys. Potser el primer pas, abans d’esmenar la joventut lectora i escriptora, seria escoltar-la. I el segon, ja que hi som, podria consistir a plorar menys, dedicar-se més a pencar i, finalment, deixar la sociologia als seus experts.
