Amb l’arribada de Napster i el P2P, la indústria discogràfica va rebre la sacsejada més important de la seva història. Tot va canviar. Però dues dècades després, si analitzem les xifres macroeconòmiques de la indústria discogràfica, s’ha complert la màxima de Giuseppe Tomassi di Lampedusa: tot ha canviat perquè tot segueixi igual.
Durant els darrers anys m’he vist a mi mateix repetint certs tòpics que, preparant aquest article, he descobert que són falsos. Comencem:
“La indústria musical no fa més que perdre diners”
Segons el darrer informe de la Federació Internacional de la Indústria Discogràfica (IFPI), l’any 2019 el mercat de música enregistrada va créixer un 8,2%: el seu cinquè any consecutiu de creixement. La crisi va tocar fons l’any 2014, i des de llavors la recuperació ha sigut constant.
El que sí ha canviat és la font d’ingressos: si abans tot depenia de l’objecte físic (la indústria va viure el seu màxim històric amb la popularització del CD, un producte de fabricació baratíssima que oferia grans marges de benefici), ara tot depèn de l’explotació de l’arxiu digital, en forma de streaming, de descàrrega o de drets d’ús per a anuncis, vídeos de Tik Tok, etc.
“A Espanya la indústria musical està fatal”
Si bé és cert que a l’estat espanyol els beneficis absoluts encara són lluny dels anys daurats del CD, la indústria musical espanyola ha sigut una de les que més ha crescut a nivell mundial durant el darrer any (+16,3%). I un altre subtòpic a desmuntar: “aquí ningú compra CDs ni vinils”. Fals també: Espanya és un dels pocs països on les vendes físiques han pujat durant el 2019, fins a un 7,2%.
Però més enllà d’aquestes xifres absolutes, l’important és veure com es reparteixen. Seguim amb més tòpics:
“Les multinacionals han perdut el seu poder”
Les tres grans multinacionals (the Big Three: Sony, Warner i Universal) continuen obtenint el gruix dels beneficis. L’any 2019, segons la companyia d’anàlisi de mitjans MIDiA, the Big Three van generar el 67,5% de tots els ingressos de la indústria discogràfica. Tot i que cada cop més artistes proven sort -i la troben- fora de les tres grans multinacionals, el pastís econòmic segueix pertanyent a Sony, Universal i Warner. Sobretot pel seu immens catàleg, un fons d’armari molt rendible amb la nova lògica d’ingressos per drets. Un exemple revelador: el darrer àlbum de Queen es va editar l’any 1995… però Queen ha sigut el cinquè grup que més beneficis ha generat mundialment l’any 2019!
Una altra prova de la vigència de les majors és el seu valor econòmic: Len Blavatnik va comprar Warner Music l’any 2011 per poc més de 3.000 milions de dòlars. Després de la seva darrera sortida a borsa (3 de juny de 2020), Warner valia 15,360 milions de dòlars, cinc vegades més en només 9 anys.
I el millor per The Big Three està per venir: tal i com explica en un documentadíssim article César Muela, els experts prediuen que ben aviat les tres grans multis guanyaran encara més diners que en l’era del CD.
“Ara està tot més repartit”
Amb la irrupció del P2P, molts auguraven una major democratització de la música i la fi de l’oligopoli de les majors. El somni no s’ha complert. D’entrada, el propi negoci de les majors està encara menys repartit. Als 90, hi havia 6 grans multinacionals: Warner, Universal, Sony, BMG, EMI i Polygram. De 6, vam passar a The Big Four (Sony va absorbir BMG, Universal va absorbir Polygram), i quan Universal va comprar EMI, ens vam quedar en Big Three. Menys competència dins un mateix sector: quan ocorre això, en economia es parla d’un procés de concentració horitzontal.
Però si fem encara més zoom out, veurem que Universal ha sigut absorbida per una -encara més gran- multinacional: Vivendi, la qual gestiona empreses de música, televisió, cinema, plataformes de streaming, videojocs, telecomunicacions… Vivendi no és l’única: la gran indústria de l’entreteniment depèn de conglomerats que controlen la producció, la comercialització i la distribució del producte, de principi a fi. Quan ocorre això, en economia es parla d’un procés de concentració vertical.
“Ja, però ara tens moltes més formes de distribuir la teva música”… Segur? Els segells mai han depès de tants pocs canals de distribució. I la majoria d’aquests canals són, en si mateix, grans multinacionals: Youtube, Spotify, Apple Music. El puzzle encara es complica més si tenim en compte que Spotify, fins fa molt poc, estava participada accionarialment per the Big Three.
Molts artistes i discogràfiques independents pugen el seu material a aquests canals a través d’agregadors inicialment independents, com The Orchard o Ingrooves. Però The Orchard ja pertany a Sony, i Ingrooves a Universal. Més concentració vertical. És a dir que un alt percentatge de segells independents gestionen el seu catàleg a través d’una multinacional, i els oïdors escoltem la seva música… a través d’una altra multinacional.
“Ara no cal estar en una multi per petar-ho”
És cert: no cal. Abans tampoc. Però, igual que abans, estar en una multi ajuda, i molt. I pel mateix motiu que els anys 50s, 60s, 70s…: la promoció. Abans del 2000, la promoció era una eina essencial per sortir a les ràdios, televisions i revistes especialitzades. Ara, en plena era de l’economia de l’atenció, la promoció és encara més crucial per destacar com a anunci, recomanació o “suggerència” (brillant eufemisme) a la plataforma on escoltis música. Hem canviat de camp, però les regles són les mateixes.
I en el terreny de la promo, les multinacionals tenen uns recursos a anys llum del món independent: l’any 2017, la indústria discogràfica va gastar-se 1.600 milions de dòlars en promoció, i el 73% d’aquesta despesa la va fer The Big Three (font: informe MIDiA 2017).
Però si res no ha canviat tant, les petites resistències també continuen existint i sent necessàries. Encara és possible (i potser més fàcil) crear un teixit independent. Els grups i segells Do-It-Yourself dels 80 i 90 que conformen Our band Could Be Your Life de Michael Azerrad també podrien subsistir avui en dia: canviarien el cassette per Bandcamp, el fanzine pel podcast, el correu postal per la newsletter, la ràdio universitària per la playlist no patrocinada (Spotify assegura que les seves playlists estan configurades per editors independents, sense possibilitat de “pagar per sortir”).
Els artistes poden autoeditar-se i distribuir la seva música pel seu compte, o amb distribuidores independents com la catalana La Cúpula… Per descomptat: tant ara com abans, sempre hi haurà gent que no vulgui competir per “la seva part del pastís”, sinó que prefereixi fer-se la seva pròpia magdalena o cupcake.
Catasfrofisme i solucionisme
Desmuntats aquests tòpics que jo em creia, tampoc vull caure en els dos grans llocs comuns que tan bé descriu Marina Garcés a Nova Il·lustració Radical. Ni catastrofisme ni solucionisme: la revolució digital no ha aniquilat la música, però tampoc l’ha salvada. El que es fa evident és que un canvi tecnològic no té perquè comportar un canvi econòmic i social. El gruix de poder no ha canviat de mans.
