La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres ens arriba directe en tren des del País Valencià, i amb ell, per coses de l’atzar, ens trobem al Museu Marítim, a les antigues Drassanes de Barcelona. I li agraïm el viatge, perquè amb Sènior, en les converses cara a cara, copses l’energia que destil·la, que és pura passió per cada petit raconet de la vida. A més, és un recorregut que coneix molt bé perquè amb la seva banda, el Cor Brutal, està acostumat a pujar al Principat a tocar.
Txell Bonet: Miquel Àngel Landete, ha tingut molta importància en la vostra carrera el fet de venir a tocar tant al Principat, no?
Miquel A Landete: Va ser així, quan començarem érem una rara avis perquè fèiem música cantada en català, però amb uns sons molt allunyats de la música en valencià en aquells temps, com Obrint Pas, o la Gossa Sorda, etc. Al llarg d’aquests 10 o millor dit, 13 anys que portem, la cosa ha semblat un frontó, la pilota primer va arribar al Principat, i quan hi vam tenir un relatiu èxit, això es va reflectir al País Valencià. I ara que tenim molt de públic allà, volem tornar a fer un pas més al Principat.
TB: Per l’esperit que destil·leu, una vegada us vaig dir que per a mi éreu el que més s’assemblava a una banda de rock. Ho deia en el sentit de les bandes mítiques de la història del rock.
ML: Recordo quan ho vas dir i vaig pensar que porto fent això des dels desset anys. És de veres que els quatre hem aconseguit una química que jo crec que traspassa les nostres fronteres i cossos. No és res impostat, però sí que quan estem junts ens creiem la segona millor banda del planeta, com deia Neil Young sobre Crazy Horse. El convenciment que el tot és millor que la suma de les parts, la sinergia es tradueix a dir: “Ostres, eixos són roqueros, no?”
TB: La manera com us relacioneu entre vosaltres, només cal mirar les vostres fotos de promoció, o a l’Instagram, hi ha molt de cures en aquesta banda.
ML: Sempre hem sigut de tocar-nos molt, som uns “tocons”, ens fem besos, ens abracem i ens toquem el culet, fem eixe tipus de coses. No ens veiem massa sovint, tot i que xarrem molt, i el temps que estem junts, maximitzem i manifestem la nostra estima, i a vegades es diu més així que mitja hora explicant alguna cosa. La nostra relació està basada 100% en l’amistat, ni en la destresa tècnica ni en la qualitat compositiva ni en la conjuntura de la música. Sempre he pensat que els nostres concerts són una projecció d’eixa amistat. Quan quedem per assajar o tocar, sempre hi ha algú que està més baix que un altre, i a poc a poc anem equilibrant-mos, i al final estem tots al mateix nivell emocional, i tots pujats una mica. La música actua com un equalitzador que ens iguala a tots i ens fa pujar.
TB: Sempre havies dit que el Cor Brutal amplificava les teves virtuts i amagava els teus defectes.
ML: La frase seguix sent verídica, però igual ja no amplifiquen tant ni amaguen tant. Hem arribat a una mescla que quan jo estic tocant amb ells, no note que siga jo i ells tres. Som quatre músics i som un grup de música. Quan m’aprope al micròfon i dic una cosa, alguna xorrada, semblo jo el líder, però quan estem els quatre jo no note que estiga per davant d’ells. Hem tocat amb altra gent i mai ho hem passat tan guai com tocant nosaltres quatre.
TB: Quan toques sol, és un altre rotllo, potser més melancòlic?
ML: Els concerts en solitari els visc des d’un punt de vista que és la contraposició d’estar amb la banda. Sempre tendïix a fer allò que no faig amb la banda. Sempre pense que quan jo toque sol són unes altres cançons, canvie tonalitats, les accelere, les ralentitzo, les faig més curtes, les faig més llargues. I sí que hi ha un poquet més d’interacció, tot i que sempre interactuem molt, també quan som els quatre, i fins i tot hem canviat el repertori sobre la marxa. Quan soc sol procuro que sigui més com un diàleg, perquè com diu en Pep Toni Ferrer d’Oliva Trencada, si no hi ha escenari és folk, i si n’hi ha és pop. I quan soc sol, m’agrada fer folk, que la gent també diga la seua.
TB: Al vostre estil n’hi dieu valenciana, que seria fer americana a València.
ML: Ara ho patim menys, però com deia abans, quan vam començar estàvem superdesubicats, fèiem una cosa estranya. Després de tenir èxit al Principat i les Illes, les promotores del País Valencià ens duien als típics festivals amb els grups en valencià del moment, i quan sortíem amb la barba i les grenyes, tothom deia “on van amb tanta guitarra, cal que facin eixe soroll? Cal que criden tant?”. En canvi, quan les promotores de rock anglosaxó ens posaven de teloners dels seus grups, la gent deia “per què canten en eixe idioma tan estrany? La música está bien, però no podrían cantar en inglés o en castellano?”. Hi havia precedents al País Valencià com 121 dB o El Corredor Polonès, i Arthur Caravan, que van començar al mateix temps que nosaltres. Eixe canvi al Principat es va fer 10 anys abans, quan Mishima van canviar d’idioma, quan Standstil van canviar, quan Love of Lesbian van canviar d’idioma. Jo també el meu germen eren unes cançons en anglès que vaig adaptar al valencià.
TB: Per a tu, la música és una excusa per fer relacions humanes, sempre has mantingut molta relació amb altres músics, periodistes, jo quan et vaig entrevistar, vaig pensar que volia fer-me amiga teva, conèixer-te més…
ML: Jo considero la música una cosa molt transversal, que ens envolta i és superior a tots nosaltres, que no es pot limitar a un repertori o un disc, o un artista, tota la gent fa la música, el que la fa, la fa, el que l’escolta, la fa, el que escriu sobre ella, la fa, el que l’amplifica, la fa, el que la critica i la fica per terra, també la fa d’alguna manera. Crec que la música t’aprofita per conèixer nova gent/conèixer-te a tu mateix, i conèixer nous llocs/conèixer-te dins de tu també. Crec que les relacions que tinc més fortes amb la gent són les que estan vertebrades mitjançant la música, i això inclou la meva dona i les meues filles. No tinc una relació d’amistat o d’intimitat amb gent que no visca la música diàriament.
TB: Ets una persona molt familiar, i sempre vas amb la teva família a tot arreu. Quina relació tenen amb la música les teves filles?
ML: Les meves filles a poc a poc van fent-se la seva col·lecció de vinils, a voltes els hi regalo jo, a voltes se’ls compren elles, i jo no sé quantes agulles he canviat ja del tocadiscs, se’n carreguen moltes, però jo no els hi dic que no ho toquin, perquè està per fer-se servir. Escolten música a tota hora i elles van a classe de música, encara que el llenguatge musical segueix sent tan avorrit com fa quaranta anys. Són aficionades a la música, i Begoña la meva dona també ho és. I a tota hora està sonant música en casa. Hem passat moltíssimes hores en cotxe, perquè soc molt d’agarrar carretera i manta, només amb música. Tothom posa DVD o jocs, i naltes només amb música. I ara que són més majors, anem a concerts els quatre junts, que és molt guai/molt car.
«És molt difícil que els valencians ens creiem els Països Catalans si els catalans segueixen sent tan paternalistes»
TB: Una cosa que t’agrada molt és fer col·laboracions musicals amb altres artistes, i en el projecte Valenciana en vas fer una de forta.
ML: A mi m’encanta, jo soc un ésser humà que la majoria de coses les faig relativament mal, però hi ha dues coses que faig bé: l’arròs al forn de verdures i ajuntar a gent per a fer coses, i sé que ho faig bé. I els vaig engrescar i va ser tot tan fluid, l’únic complicat fou la paperassa de permisos pels drets de l’adaptació en català, però la part estrictament artística va ser supersenzilla. Els grups autors de les cançons originals no se n’assabenten gaire. Vaig tenir relació directa amb Manu Ferrón i amb Courtney Barnett, perquè tenim un amic en comú. Vaig enviar CD a tots els artistes i a totes les discogràfiques i sé que a qui més li va agradar va ser a Devendra Banhart, em va dir que se n’havia anat a pegar una volteta per Los Angeles i va escoltar el disc, i em va dir que li havia agradat molt. Tampoc buscava eixe feedback. La idea original era que la gent que escolta música en català sàpigues que hi ha unes cançons enormes escrites en altres idiomes.
TB: I darrerament, en què esteu?
ML: Últimament, estem prou centrats en el disc que encara no ha sortit, i com tinc tantes ganes que la gent l’escolti i ajuntar-me amb la banda, no penso en altres col·laboracions. Ha sigut un disc que ha costat de sortir, el nostre tècnic de so, Luís, s’ha quedat orfe en dos anys, i tal com el volem fer amb exigència d’arranjaments i so, en el context en el qual vivim dia a dia nosaltres, no podríem haver-lo fet amb menys temps que aquests 4 anys, que sembla molt de temps, però és així. El disc es diu POST i ja es deia així el 2019, perquè era un post de tot el que havíem fet abans, i ara després de la pandèmia adquireix un nou significat, que és la gràcia de l’expressió artística.
TB: La pandèmia ha ajudat a trencar, com fa el capitalisme ferotge, el sentiment de comunitat. Sou un grup molt reivindicatiu, molt polític, de molta crítica social, contra els poders establerts, contra les jerarquies, governs, reis, papes, i també apel·leu a aquest sentiment de fer barri i de les coses petites, de les comunitats, dels vincles entre les persones que són una arma molt poderosa contra aquest sistema que ens vol sense estar empoderats.
ML: Jo sempre he pensat que s’ha de fer de baix cap a dalt, no pots esperar que un polític canvie alguna cosa. Al Principat i al País Basc fa moltes dècades que treballeu l’associacionisme i la col·lectivització de l’esforç i de les idees. A València estem començant ara i està anant guai, però és de veres que portem un cert endarreriment amb el que feu al Principat. És el “think global, act local” que s’estén per tot, crear una xarxa forta al teu voltant i ves expandint-la. Tampoc té massa sentit preocupar-te perquè el preu del gas estiga pels núvols i no estigues conscienciat que la taronja valenciana està per terra. Està tot un poquet mesclat, i sempre he pensat que al final es tracta d’ajudar-te a tu i ajudar a la gent que t’envolta. I a partir d’aquí, seguir estenent-ho.
TB: Els oients que et coneguin dels inicis i per aquest vessant reivindicatiu et recordaran per la cançó “València, eres una puta”, era una crítica a la prostitució de la ciutat dotant-la d’uns equipaments que no estaven pensats pels ciutadans i la gent dels barris, sinó de cara a la galeria. Ara fins i tot ja vius fora de València. Com estan les coses i quina relació d’amor odi tens amb la ciutat.
ML: València ciutat està millor que mai. Quan vaig fer aquella cançó encara quedava una legislatura sencera de govern de dretes, que en total van estar-hi vint-i-quatre anys manant. Els proxenetes que governaven la ciutat la prostituïen per treure’n benefici. Era prostitució nua i crua. I després el 2014 vam fer “València-Califòrnia”. Ara amb el govern de Compromís, amb Joan Ribó a l’alcaldia, la ciutat ha millorat moltíssim, és molt més amable, més feta per als ciutadans, però seguim immersos dins d’una roda que no s’atura, el capitalisme, la gentrificació, la liberalització i com s’està fotent al medi ambient, i que estem assumint tot el que Barcelona no pot assumir de turistes. Estem patint la massificació, que em consta que el govern està intentant aturar, però que és alguna cosa que és tan global, que és complicat de gestionar. Jo estic ara vivint en un poble de l’Horta Nord, Alboraia, i estic encantat de la decisió que hem pres, d’estar a 20 minuts del centre de València en bici, però viure la tranquil·litat de l’Horta i del poble. I, tanmateix, sí, València està, jo crec que millor que mai.
TB: Et passen les ganes de viatjar quan veus els turistes, tendim a pensar que som viatgers i no turistes, però on està la frontera entre un i altre?
ML: Jo recorde una entrevista que li van fer a Joan Miquel Oliver que deia que no feia turisme, que no li agradava molestar. I penso que té raó. Entenc el turisme com anar a algun lloc a fer alguna cosa. Jo faig turisme d’anar a veure concerts, en alguna ciutat. O vaig per pobles perduts per fer camins i sendes. Inclús això em causa contradiccions, perquè a mitja hora de casa hi ha llocs preciosos i no els hem vist, però al mateix temps, pense que el món és molt gran com per vore només el que està al costadet de casa. I intentem fer aquest equilibri.
TB: Els macrofestivals i la seva sostenibilitat. Vivint-los des de dins, ets crític amb els festivals i els seus formats? Són experiències més socials que musicals?
ML: Cada volta m’agraden menys per l’estricta raó que em faig gran, bàsicament. I no tinc tanta energia per arribar al primer grup de les quatre de la vesprada i acabar a les tres de la nit. Per altra part, cada cop és més car. A mi m’encanta tocar en festivals perquè passes una bona estona, en general et tracten molt bé, i estàs amb la gent del gremi. I tens eixe esperit molt important de pertànyer a un gremi. A mi m’encanta sentir-lo i no el sent massa aviat a no ser que vaja a eixos festivals. I, per altra part, també estan carregant-se les sales. Com a usuari, el meu estiu comença amb el VIDA, a Vilanova, al Garraf, i acaba amb el FIGA, al País Valencià, a la Marina, l’últim cap de setmana d’agost. I jo vaig a eixos dos festivals com a públic. Jo tinc records del FIB o el Primavera que no se m’oblidaran en la vida, però el millor lloc on veure un concert és a les sales, on sones molt bé, i si plou no et banyes, i amb gent que hi treballa que viu de la música.
TB: Fora dels Països Catalans, com és rebuda la vostra música?
ML: Per la Península, hem fet un parell de concerts a Madrid i el “girando por salas” on vam anar a llocs superdivertits com Àlaba, Càceres, Osca, i et miren estrany però venen. Fins i tot a Londres o San Francisco, i estan encantats. Definitivament, el lloc on hi ha més perjudicis per cantar en català de tot el món és a la Meseta. Zoo ha fet la volta al món, els Catarres, la Pegatina, fa falta producció, i creure-t’ho, per descomptat.
TB: Viure en valencià a València és més difícil?
ML: Cada volta que vaig a València escolte més gent parlant en valencià. El problema greu és els que tenen vint anys cap a baix, però jo m’adrece a tota la gent en valencià en València, i em conteste en valencià el 90% de la gent a la qual m’adrece. Jo crec que la gent fa esforços per parlar en valencià.
TB: Les Pupil·les deien que era molt difícil ser valencià a València.
ML: La idea de Països Catalans em pareix guai en teoria, però m’esmussa, m’esgarrifa, perquè és molt difícil que els valencians ens creiem els Països Catalans si els catalans segueixen sent tan paternalistes. El paternalisme català ens toca molt els collons i les figues, i si segueixen eixe rotllo és molt complicat que entrem en el joc. Jo sempre als concerts m’adreçava dient: “ei, valencians del Nord”. Quan ens tractem com a iguals nosaltres, els valencians, mallorquins i catalans, tirarem avant, però ens hem de tractar com iguals.
