Amb el ‘Crepuscle dels déus’, l’intendent de l’Òpera de Zúric, i escenògraf, Andreas Homoki, i el director musical, Gianandrea Noseda, van mostrar l’última jornada del Ring, que està duent-se a terme entre el 5 de novembre i el 3 desembre, abans del cicle complet que es representarà a la primavera que ve. Escenari i fossat d’orquestra oferiren una representació memorable.
El públic aborda sovint el Crepuscle dels déus amb una mica d’aprehensió: la longitud del pròleg i del primer acte, que frega les dues hores i que, a més, és l’epíleg d’una saga de la qual, difícilment, es recorden els personatges, el parentiu entre ells i llurs relacions incestuoses. Paradoxalment és una obra plena de força i de pedagogia, sobretot per la utilització del famós leitmotiv wagnerià. Es troben sense esforç els motius de l’Or del Rin i de les seves filles rialleres, la cavalcada de La valquíria o, fins i tot, el cant de Sigfrid als ocells. L’èxit d’aquesta representació a Zúric és resultat, indiscutiblement, del compromís de l’orquestra i, en particular, del seu director, Gianandrea Noseda. L’italià, amb gairebé 60 anys, dona prova d’un vigor i d’una ciència wagneriana sense fissures. Tant els faristols dels vents, en tota la seva abundància, com les cordes fan meravella en aquest fossat d’orquestra tan profund com el de Bayreuth, amb el director a penes visible. Les trompes sonen proporcionalment una mica menys ajustades, però quin cavall de batalla! La música arriba al punt màxim d’intensitat al tercer acte, amb la Marxa Fúnebre de Sigfrid, seguida de l’escena final. L’acústica de la bombonera zuriquesa fa tremolar els seients i el públic a l’uníson.
Des de la perspectiva visual, l’escena, els decorats i els vestits no xoquen, però no deixaran un record enlluernant. La decoració blanca d’un noble saló de motllures clàssiques no para de girar amb una forma de vacuïtat. Per evitar-ne la repetició, se’n canvien artificialment els mobles, des de l’estil imperi fins al disseny contemporani, passant per la secessió vienesa: cap missatge més enllà que el de mostrar, per part del responsable de les decoracions, un afecte cap a les arts decoratives. Afortunadament, i sense imaginació, una cortina negra cau quan la música porta l’emoció al cim. Una forma de triomf de la música en detriment de l’escenificació. Prima la musica i no exactament la «Gesamtkunstwerk», l’obra d’art total a la qual Wagner aspirava…
La música, en primer lloc, però també les veus participen d’aquest èxit. Després de les nornes (les nostres parques) massa perruquejades i polvoritzades, s’entra immediatament al moll de l’os amb Brunilda i Sigfrid. Brunilda senyoreja sobre el llit nupcial (estil imperi aquesta vegada) i la soprano finesa Camilla Nylund s’imposa immediatament per la seguretat i la força del seu segell. L’alemany Klaus Florian Vogt apareix darrere del llit i la màgia funciona. Quan la parella clama “Heil, heil”, ens trobaríem submergits en el cant d’amor de Tristany i Isolda, amb una tonalitat més clara. Es tracta d’una conversa fastuosa i feliç. Són, sense comptar amb el malefici de Hagen i dels seus fills, digne llinatge de l’indigne Alberich. L’imponent baix David Leigh dedica una mica de temps a dominar la intriga, però el moment del segon acte, quan galvanitza els seus vassalls al crit de “Hoiho, Hoihohohohohoho”, es presta a pensar en Woody Allen dient sorneguer que, quan escolta massa Wagner, li venen ganes d’envair Polònia…
Els promesos maliciosos i febles, Gutrune i Gunther, identificables amb els seus vestits vermells, compleixen molt honestament el seu paper. L’australiana Lauren Fagan canta i interpreta correctament, mentre que l’austríac Daniel Schmutzhard fa somriure pel seu aire de beneit i la seva covardia.
Una menció especial per a Sarah Ferede, l’aparició de la qual al segon acte va ser veritablement meravellosa. La mezzosoprano arriba suplicant per tal de convèncer Brunilda d’unir-se a les seves germanes i, malgrat la intensa petició, no aconsegueix convèncer-la, però aconsegueix impressionar-nos! Heus aquí una cantant a seguir en el repertori wagnerià. S’espera sentir-la no només com a Kundry en Parsifal, sinó també en Norma o Don Carlo.
Més de 5 hores i mitja d’espectacle (comptant-hi les pauses) i el públic no s’apressava a recuperar-ne els abrics. Cada cantant rep la seua recaptació de generosos aplaudiments. Però els que més en reben són Camilla Nylund i Klaus Florian Vogt, estrelles de la tarda, i també Gianandrea Noseda, que sembla haver ancorat perfectament el seu talent a la vora del llac de Zúric.
Vincent Le Baron, llicenciat en dret per la Sorbona de París, va començar a escriure crítica de dansa fa uns vint anys. Format per René Sirvin al diari Le Figaro, va col·laborar en dues revistes mensuals de dansa, Danse Light i Ballet 2000. Per a aquests mitjans, Vincent va cobrir les temporades de l'Òpera de París però també actuacions a la regió i a Europa, a New York i Tòquio. Durant uns anys, del 2014 al 2018, Vincent va col·laborar a altamusica, un lloc principalment especialitzat en música però que també inclou un fòrum de dansa. La seva darrera col·laboració va ser amb la prestigiosa Ballet Review que durant molts anys va incloure les prestigioses signatures de Clement Crisp i Clive Barnes. De tant en tant va participar en la redacció de programes, entre ells els del Théâtre du Châtelet de París.
