Els concerts de bandes sonores musicals de cinema no són una rara avis. Durant els darrers tres lustres s’han incrementat a Europa. El que avui ens fascina i omple sales com la Factoria Cultural de Terrassa, el Teatre de Sant Cugat o el Palau de la Música Catalana, fa anys que gaudeix de pregnància internacional. A mig camí entre l’epidèmia comercial com a moda en les programacions de les orquestres i el format de concert amb interès artístic, la regularitat d’escoltar aquest tipus de música aparellada a muntatges multimodals és una realitat a casa nostra: des de les produccions de Disney a Morricone passant per l’imprescindible John Williams, el repertori musical cinèfil es pot gaudir gràcies a propostes diverses que, ocasionalment, també inclouen la projecció del film com les recordades sessions dedicades a El senyor dels anells de l’OBC fa algunes temporades.
Obres de Williams, Barry, Tiersen, Mancini, Steiner, Last, Fiedel, Golgsmith, Zimmer, Sherman, Vives i Kander.
Mercè Montalà, actriu dobladora. Jordi Cos, guió. OSV. Virginia Martínez, directora
Palau de la Música Catalana de Barcelona
4 de febrer de 2023
D’entre totes les orquestres de l’Estat Espanyol, la Simfònica del Vallès ha estat i és la que més i millor ha contribuït a aquesta normalització a casa nostra, fins al punt que projectes com els seus són sol·licitats per orquestres d’altres ciutats espanyoles. Entre elles, Madrid i Bilbao. Enguany l’OSV ha programat un altre homenatge al veterà John Williams que segueix la línia d’“Els immortals del cinema” i, significativament, el dedicat a les “Heroïnes del cinema” que van oferir en tres ciutats catalanes el cap de setmana passat. Aquest monogràfic s’estructurava entorn de les bandes sonores musicals de films on la dona pren un protagonisme rupturista amb estereotips i convencions. I és que fa anys que els músics vallesans han sabut trobar i explotar un format pioner, conceptualment més proper a la gala que al concert tradicional, i que es basteix en una correlació idònia entre els vectors d’una experiència multimodal: llums, fotogrames, música, paraula, recitació i, per damunt de tot, un guió àgil, precís, il·lustratiu on cada film s’emmarca amb una eficàcia expositiva, recreativa i estètica, sense la necessitat d’incloure les suites musicals completes de cadascun. Al contrari: en destria els moments d’uns films per a potenciar el missatge i generar una fluència entre blocs fílmics que evitin la reiteració formal.
I aquí cal citar al sempre actiu Jordi Cos, un president i músic atípic, potent en la gestió cultural com pocs en aquest país, i artífex de moltes iniciatives que, sota la seva presidència, han enfortit la capacitat de reinventar-se de l’OSV, també com agent socialitzador. Per exemple: en la reivindicació i la visibilitat d’actors dobladors com Mercè Montalà, efusiva i intensa en l’entonació, el ritme, l’èmfasi, els silencis i els missatges punyents del guió ideat amb sensibilitat i molta idea per Cos —i que comparteix fórmules amb el seu suggestiu espai radiofònic “L’espia de Mahler” de Ràdio-Sabadell. Associada pel gran públic espanyol i català a l’identitari hollywoodià, parlar de Mercè Montalà és parlar de l’actriu dobladora d’Emma Thompson, Julia Roberts, Sharon Stone, Uma Thurman, Catherine Zeta-Jones o Meryl Strepp. I veure-la actuar és recordar que el doblatge exigeix bastant més que posar la veu.
El repertori incloïa clàssics com Memòries d’Àfrica, Allò que el vent s’endugué, Terminator i Mary Poppins amb Les bruixes d’Eastwick com autèntic pròleg i tràiler amb les projeccions del que presentava el concert. O amb el cinema espanyol de ¿De qué se ríen las mujeres? amb música composta pel català Joan Vives, present a la sala. I, és clar, també, Star Wars amb tanta herència del llenguatge postromàntic com els temes lírics d’inici anacrúsic, les fanfares, les marxes, potència orquestral i els particulars i complexos dissenys rítmics. Assolit un nivell musical satisfactori conduït pel gest clar i mesuradament intervencionista de Virginia Martínez, concerts com aquests cal valorar-los des del concepte global i l’estímul artístic més que des de l’estàndard sonor o la resolució de passatges solistes que el públic del Palau de la Música Catalana va recompensar obertament. Un públic, per cert, que reunia els perfils familiars, del melòman tradicional de clàssica i d’un sector menys avesat a interessos culturals d’aquesta mena, que van tenir l’opció de començar a entendre què era una orquestra simfònica.
En conjunt, el projecte és bo i funciona, encara que aquestes “Heroïnes del cinema” hi hagi menys poètica, dramatisme o espectacularitat que altres variants i derivacions que avalen una proferta ben viva: fa visible una professió en hores baixes i no prou reconeguda. A més, combina una selecció musical atractiva, assumible, variada i que encaixa amb el gust popular sense manllevar la qualitat artística. Sens dubte produccions com aquestes esdevenen un lucratiu ham cultural amb els que un sector de població pot descobrir vincles per ampliar els seus gustos musicals. Més, si són arrodonits per unes notes al programa fresques, entenedores i sense embafaments sensacionalistes com les del periodista i divulgador cinematogràfic sabadellenc Albert Beorlegui per a un altre dels bons espectacles per a masses de l’OSV, que hauria d’assolir dues fites. Primer: que, com el Festival de valsos o el concert de Setmana Santa, s’hauria de representar en més teatres i auditoris catalans com Vic, Manresa, Girona o Viladecans. I segon: la feina desenvolupada mereix el premi d’alguna acadèmia per ser un producte de quilòmetre zero: aquell amb què algunes institucions culturals i una bona part de la crítica musical oficial i publicitària dels concerts d’elit i altres circuits s’omple la boca en reivindicar, però que rara vegada acaba deixant testimoni d’iniciatives com aquestes, en què tot és de quilòmetre zero. Començant per la llengua: el català.
