Joan Duran i Ferrer (1978) és conegut sobretot com a poeta, amb una trajectòria sòlida i consolidada. Però no només és això, també és narrador, doctor en bioquímica i codirector de la Festa de la Poesia de Sitges. Recentment, acaba de publicar a Lleonard Muntaner el llibre Menjaràs pols, que ha estat el guanyador del darrer premi Pare Colom de narrativa. De llengua robusta i precisa, hi trobem 14 relats que posen el focus en la marginalitat i la identitat, amb uns personatges que arrosseguen tragèdies i màscares.
“El primer relat ja posa el focus en la identitat i en el nombre de màscares que ens anem col·locant per amagar les pròpies veritats o per defensar-nos del món”, explica en conversa amb El Temps de les Arts. Perquè, com ell mateix diu, “una màscara també pot ser un escut”. El primer conte, precisament, fa d’enllaç amb el seu primer llibre de narrativa, Eva Túrmix Ginebra (AdiA, 2016), on parlava sobretot de la transexualitat.
Un ball d’identitat, d’autoconeixement i de consciència, de trencar murs i motllos. Potser, influït per ser del lloc on és, i on viu, Sitges. “Això marca molt —confessa—. M’interessa molt aquesta lluita callada que moltes persones han hagut de viure al llarg de la seva vida, i com això s’ha transformat en una reivindicació social, que en el cas de Sitges s’ha fet més evident”. El municipi del Garraf ha estat, històricament, un lloc d’acollida i de llibertat. “És una de les banderes del poble, que m’ha marcat en la forma de pensar i escriure”.
“Quan escric narrativa, tinc la voluntat de fer servir la capacitat de la paraula per denunciar, que és una de les funcions que han de tenir els artistes, pensadors i escriptors. Escrivint puc ser la veu dels qui no tenen veu”. Un lluita per saber qui som com a leitmotiv del llibre, amb una presència constant de l’aigua. “Volia transmetre el component liquid que té la nostra societat actualment, on deixem ofegar moltes realitats i veritats, on sempre estem intentant que no se’ns empassi la corrent del mar. Els personatges del llibre sembla que hagin de justificar-se”.
Un món sòrdid i els estigmes del patriarcat
Més enllà d’aquests aspectes, Menjaràs pols també és el retrat d’un mon sòrdid, on hi apareixen, de manera gens innòcua, drogues diverses (del popper, heroïna, cocaïna): “no deixen de ser tipus de màscares que es fan servir per evadir-se de la realitat”. Evasions de les persones que se senten ofegades per la societat. “Denuncio molts dels estigmes del patriarcat, que tallen les ales de qualsevol dona que vulgui sobreviure en aquest mon sinistre”.
La majoria de personatges que hi apareixen són femenins, deixant-los tot el protagonisme. Cada capítol és un nom de dona, amb una evident connotació cultural i sociològica, amb històries incòmodes, amb violències diverses. “Els escriptors ens hem de donar als altres. Hem de fer que el lector es senti reconfortat, violentat, estimat o interrogat. Això, de vegades, s’assembla al paper que fan les prostitutes, perquè les dues feines busquen fer feliç algú que ho necessita”.
“Quan fas poesia, el llenguatge ha de suggerir més que no pas explicar. En narrativa, intentes donar la mà al lector, donar-li referents, acompanyar-lo més”. Una diferència que es veu, clarament, en l’obra narrativa de Duran, que amb Menjaràs pols arriba a un punt literari molt precís, amb voluntat de perdurar molt més enllà de la lectura. Perquè “la memòria també pot ser violenta, en la manera que els nostres propis records tenen de marcar-nos el dia a dia”.
