Va ser l’artista visual del nostre àmbit que més i millor va dialogar amb altres disciplines artístiques i, sobretot, amb la poesia. Pere Salinas, nascut a Barcelona el 1957, ens va deixar el 19 de febrer passat a la comarca del Vallès, on s’hi havia instal·lat feia temps. Repassem, de la mà d’un dels seus còmplices més fidels, el poeta d’Oliva Joan Navarro, amb el qual va fer nombroses col·laboracions, la seua trajectòria singular pel que fa a la tasca col·laborativa i interdisciplinària entre art i literatura.
Escrivia l’escriptor Francesc Viadel, a propòsit de l’exposició «On la llum», una mostra al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes de Mataró, l’any 2014, que Salinas «és un dels artistes que més i millor ha indagat des de la seua pintura en el món de les lletres, especialment en el de la poesia». Hi ha constància d’això en una ben nodrida obra nascuda de la impressió poètica de tòtems com Hölderlin, Goethe, T. S. Eliot, García Lorca, Auden o Roberto Juarroz. Però també pels llibres d’artista fruit de la col·laboració amb autors coetanis com Víctor Sunyol, Gemma Gorga, Jean Pierre Pouzol, Lola Andrés o el mateix Navarro, entre més.
Alhora, la música també va ser una font d’inspiració, amb sèries germinades en art visual des del Rèquiem de Mozart o el Gurre-Lieder de Schönberg. La poesia, amb tot, va ser la matèria de reflexió més recurrent i productiva en la seua trajectòria.
I, de fet, tal vegada Salinas siga més valorat des de la literatura que des del món de l’art —ara en tornarem—, però convé no oblidar que durant molt de temps va ser un artista amb projecció internacional, amb obra exposada en galeries europees, sobretot alemanyes, i en algunes de les principals fires, com ara ARCO, Art Frankfurt, Lineart-Gante, Art-Insbruck i Kuntsmark Dresden. Entre les exposicions en solitari, cal ressaltar «El color de la mirada / Die Farbe des Blicks», a Suïssa, l’any 2005. Una projecció com a artista que potser residia en la poètica —mai millor dit— de la seua abstracció, de gran capacitat expressiva, sobretot per un tractament cromàtic que individualitzava el seu discurs artístic, li atorgava singularitat.
«En el cada vegada més complex món de l’art existeixen artistes cridaners en la seua cridòria però també, i per sort, artistes que criden des del silenci, des de l’aparent simplicitat del traç, d’una taca, d’un color que fins i tot pot ser esvaït. Però el seu és un silenci actiu, aquell que com la pluja fina penetra fins a l’interior i allà esclata en tota la seua intensitat. I Pere Salinas és un d’ells», escrivia el crític Pere Pascual en la revista Mètode. «El més difícil en el món de l’art és que algú veja una obra i diga: ‘Això és un Salinas’. I ell ho havia aconseguit», rebla Navarro.
Amb tot, la seua trajectòria expositiva, per dir-ho així, és irregular. Després d’uns inicis molt intensos, amb moltes exposicions a Alemanya, hi ha una mena de tall. I un retorn el 2014 amb la citada exposició de Mataró, seguida d’una gran mostra a Granollers, el 2016, “Sota la paraula”, amb un catàleg escrit pel crític Jordi Marrugat, una altra connexió que es produeix a través de Navarro.
La darrera exposició de Salinas és un cant també de la seua relació amb la poesia: l’any 2021 es munta «Pere Salinas. MUDANT COLOR E L’ESTAT NATURAL, 40 anys de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó». La mostra s’articulava a partir de 42 obres de Salinas sobre els versos de les 42 obres guanyadores de la història del certamen (dos ex aequo), publicades en gran part per Tres i Quatre. Evidentment, aquesta mostra no s’entén tampoc sense les connexions valencianes de Salinas. Una història que convindria explicar millor.
Una col·laboració decisiva
La circumstància que va unir Salinas i Navarro va ser una exposició a partir, entre més, dels poemes sobre la follia de Friedrich Hölderlin. Per la mateixa època, el poeta repara sobretot en un llibre d’artista, Die Künstler (Els artistes), fet a partir del poema homònim de Friedrich Schiller. En l’obra plàstica apareixen fragments manuscrits reivindicant la bellesa com a motor de canvi, una concepció molt del romanticisme. La bellesa «podia canviar la conducta de les persones, fer-les més bones, entenent ací la bellesa com a veritat», raona Navarro. Pintor i poeta entren en contacte «perquè em quede fascinat de com fa el trasllat del text a la pintura». El d’Oliva visita l’estudi del barceloní, l’any 2004.
És l’època en què Navarro està escrivint Magrana, un llibre que conté alguns poemes inspirats en l’obra de Salinas. En paral·lel, l’artista demana un poema per a una exposició, «La femme blessée». I una vegada publicat Magrana, el 2004 (Premi de la Crítica de l’any següent), Navarro es troba amb la sorpresa que Salinas fa al seu torn un llibre d’artista basat en el poemari. La relació queda segellada. I es consolida («Pere era un seductor, t’embolicava de seguida») amb un projecte conjunt: cadascú pintaria i escriuria sobre l’obra de l’altre, a tall de diàleg. És el germen d’un llibre importantíssim, Atlas (Correspondència 2005 – 2007), exquisidament editat en un gran format en l’editorial Tàndem de l’enyorada Rosa Serrano, amb els poemes i dibuixos del duo i doble pròleg de Daniel Giralt-Miracle i Enric Sòria. I una coberta que inclou versos manuscrits, reproduint l’operatiu amb Schiller. «Mai li agrairé prou a Rosa Serrano que es llançara de la moto publicant aquest llibre. Era una editora de raça», sosté Navarro.
D’aquell llibre, escriu Sòria: «És una aposta ambiciosa, perquè el que ací s’ha articulat és un autèntic diàleg, una correspondència en el sentit epistolar i també en el més ampli, i literal, de resposta a l’uníson, de col·loqui de signes, on cada baula, visual o verbal, participa de l’altra, amb la voluntat de recollir conjuntament, des d’una diversitat harmonitzada, el que, segurament, ni imatge ni paraula poden expressar per complet, però que, així i tot, s’hi diu».
La correspondència va començar de manera canònica, amb enviaments respectius de correus, amb la cadència mandrosa que tot allò implica. El primer en llançar la pilota, el primer dibuix, és de Salinas. Sense saber com es desenvoluparà tot. «Jo pinte i ell escriu, d’alguna manera», assegura Navarro, perquè un i l’altre s’han d’endinsar en l’escriptura i l’obra plàstica. El procediment és bonic, amb un punt de romanticisme, però feixuc. I la parella decideix «passar-se al jpg.». «Estàvem en un nou segle, no podíem continuar amb el correu convencional», al·lega Navarro.
D’alguna manera, tot i gestionar disciplines artístiques diferents, Salinas i Navarro compartien codi, una equivalent inclinació per l’abstracció i la imatge expressiva. Eren discursos complementaris. Però a Navarro, a més a més, li interessava molt el tractament del color del català. «Sobretot amb el blau. Pere Salinas aconseguia uns blaus que ens deixàvem bocabadats. Ell movia el ressort de la creació, d’acompanyar el text», afegeix. I hi ha també la fascinació per la imatge de Navarro, algú a qui en realitat li hauria agradat estudiar cinema. «Quan faig un poema és com si llançara diapositives. I després, quan estàs llegint, fas el muntatge. Pots canviar de lloc les diapositives i canviar el discurs», explica.
L’aliança amb Salinas ajuda a ressaltar aquest tret visual de la poesia de Navarro, un procediment que s’extrema en la tercera de les seues col·laboracions, O: llibre d’hores (2014, Edicions 96). «Un dia, en correus, em vaig trobar amb un quadernet enviat per Pere tot ple de pintures. Aleshores vaig pensar si feia un gran poema riu o un poema per a cada dibuix. Vaig optar per la segona opció. I així va nàixer O: llibre d’hores».
Abans d’això, hi ha la història del segon llibre, Grafies · Incisions (Editilde, 2010), un llibre dissenyat també en l’estudi de Paco Bascuñán, però després de la mort del dissenyador. Lupe Martínez seria l’encarregada del disseny, com passaria més tard també amb O: llibre d’hores. «A ella li va servir per fer el trànsit, com si diguérem», conta Navarro. La singularitat del segon llibre en comú és que les pintures de Salines són en blanc i negre.
A aquestes relacions entre poesia i art amb Navarro cal afegir llibres d’artista inspirats per Llibre dels minuts, de Gemma Gorga, NO ON (Rèquiem) sobre versos de Víctor Sunyol. Però també té un altre llibre col·laboratiu, la tercera edició de Travesía (2021, Ediciones Contrabando), amb poemes de la poeta valenciana Lola Andrés. Salinas havia llegit el llibre i havia fet obra al voltant d’aquests versos. I per això la tercera edició del volum, que havia exhaurit les dues anteriors, ja és una obra col·laborativa. Abans, el 2008, l’artista s’havia inspirat en el llibre d’Andrés La pobresa. També hi ha una autèntica curiositat per a bibliòfils, el llibre Llum cinabri / Calma tectònica (Tanit, 2015), un diàleg entre Navarro i la poetessa argentina Lila Zemborain, amb preciosos dibuixos de Salinas.
Balanç d’una trajectòria
«Si jo no entre en contacte amb ell, potser tot això no existiria», diu Navarro en referència a la majoria d’aquestes col·laboracions. El que fa que, tal vegada, com dèiem adés, la de Salinas siga una trajectòria més valorada en l’àmbit literari. «No ha tingut sort. Si hagués tingut un marxant la seua obra haguera tingut més repercussió. Va tenir una primera etapa molt activa, però després va arribar la crisi econòmica [es refereix a la que arrenca el 2007], moltes galeries de Barcelona van tancar. I llavors més d’un galerista on tenia obra dipositada Pere Salinas la va vendre sense que ell poguera cobrar. Hi ha una sèrie de factors que fa que el món de l’art no reconeguera la seua obra», dictamina Navarro.
En vida de l’artista ja no podrà ser, però mai no és tard per corregir una disfunció com aquesta. Navarro treballa per fer lectures amb projeccions dels llibres comuns amb Salinas en àmbits de referència com l’IVAM o la Biblioteca de Catalunya, entre altres indrets. També hi ha pendents algunes exposicions amb la seua obra, encara a les beceroles. Puntes de llança del que podria ser, a mitjà termini, la reivindicació merescuda de l’artista visual que més estima ha mostrat per la poesia. I un dels que ha establert més vincles en època recent entre Catalunya i el País Valencià.
Pere Salinas ens ha deixat, però continua entre nosaltres. Reflexió-desig que ens porta a uns versos de Navarro procedents d’Atlas: «Tornar al cos dels cossos, als líquids solars, al sojorn de la matèria: Cau de la veu: Eruga del pensament. Tornar feliç al silenci buit de l’ametlla després d’haver fet un llarg viatge».
