Una petita figura de bronze de 7 centímetres ens sap contar els secrets d’una societat complexa fa 2400 anys. És el guerrer de Moixent de la Bastida de les Alcusses, el símbol d’una cultura fulminada per Roma.
La ciutat de València té molts museus. I alguns d’ells, dotats de peces patrimonials extraordinàries. Un d’ells és el Museu de Prehistòria i de les Cultures. El trobareu a l’antiga Casa de la Beneficència, que es va convertir en un equipament cultural de primer ordre. En aquest cas volem que descobriu un guerrer. Però és un guerrer en miniatura. Correspon a la cultura ibèrica que és bàsicament el resultat d’un procés d’aculturació que experimentaren els pobles de l’edat del Ferro amb el contacte de fenicis, grecs i romans.
La seua realitat cultural –amb poblats emmurallats i una societat perfectament estructurada, amb un ben interessant món d’ultratomba, estava molt jerarquitzada: el cim d’aquella piràmide era una aristocràcia guerrera. El seu objecte de destrucció massiva més poderós era el cavall. El carro de combat de l’antiguitat. Els M1 Abrams mediterranis. Un animal que feia invencible aquell que el podia cuidar i dominar. En alguns jaciments ibèrics, s’han trobat esperons de ferro i mossos de cavall. El control de l’animal era, doncs, real.
Així, els “cavallers” eren la classe dominant. Aquesta escultureta mostra un guerrer amb casc corinti i falcata. I es va trobar fa quasi 100 anys a la Bastida de les Alcusses, un dels jaciments més ben estudiats de la cultura ibèrica que ocupava la Mediterrània hispànica fa uns 2.600 anys, des de l’actual Occitània fins a Andalusia. De fet, és la marca corporativa de Moixent, de la Diputació de València, del Servei d’Investigació Prehistòrica i del Museu de Prehistòria de València.
La Bastida tingué una vida molt curta. Possiblement, unes 4 o 5 generacions. Ho sabem per la ceràmica de vernís grega associada al jaciment: en aquell temps –igual que ara- els productes de luxe es produïen d’una manera molt selectiva i gairebé cada any redissenyaven el model. I el catàleg de ceràmica de vernís negre era una exclusivitat per a uns pocs: els vips. Una “delicatessen” que uns pocs podien tenir. De manera que el poblat de les Alcusses visqué de l’any 400 fins al 330 aproximadament.
El jaciment ocupa tot un turó allargat i aïllat, a més de 700 metres d’alçada, a la comarca de la Costera. Envoltat de boscos. Està fortificat amb alguns murs de més de tres metres de gruix, amb dues torres de defensa, amb un segon anell defensiu interior per a la zona més vulnerable, amb quatre portes de fusta que s’unien amb platines de ferro, amb un camí de ronda..I dintre, més de 250 cases, algunes amb patis, fetes de maons de fang i palla… Cases grans, d’uns 80 a 150 metres quadrats, emblanquinades i unes quantes pintades amb franges horitzontals de colors.
De fet, la Bastida de les Alcusses de Moixent és una de les ciutats ibèriques més importants, que segurament tingué un moment esplendent per la seua ubicació geogràfica, una cruïlla d’intercanvis. Però també per això segurament desaparegué: els arqueòlegs han trobat les portes de la gran muralla tapades, nivells d’incendis, armes, joies i ornaments personals pel mig dels carrers. Un esdeveniment inesperat va forçar els habitants a fugir ràpidament de les seues cases. Algú els va atacar. Possiblement.
El jaciment es coneixia des de 1909. I vint anys després, l’acabat de crear Servei d’Investigació Prehistòrica va començar les tasques d’excavació. Eren anys daurats per a l’arqueologia a casa nostra. La premsa qualificà la troballa de la Bastida de les Alcusses com “La nova Pompeia” que si bé quedava molt atractiu, no era ben bé això, però en fi… En certa manera, una època d’esperança per moltes coses, fins i tot pel patrimoni, l’art i l’arqueologia. Al capdavall pel passat i per la memòria. Però les excavacions van acabar tres anys després i fins els anys 60 no es van reprendre.
A la Bastida no només es va descobrir el “guerreret”, el famós però petit “Guerrer de Moixent”. El jaciment ha donat moltíssima informació sobre la vida quotidiana d’aquella cultura del Ferro que venia del nord. Vivien fonamentalment de la ramaderia i de l’agricultura: blat, ordi, mill, olives, vinyes, figueres, cabres, conills, algun cérvol despistat…Un dels instruments més tecnològicament avançats que tenien eren unes arades de fusta reforçades amb unes peces de ferro que permetien enfonsar molt més la rella de l’aladre i així oxigenar millor la terra. Les dones segurament tenien la gestió de les terres i a més, teixien en uns telers que produïen vestits i altres complements…
Però a banda de camperols, ramaders, artesans i comerciants, els guerrers devien ser la classe privilegiada, els cavallers, com el nostre guerrer: un home nu mostrant els seus poders: a la mà una espasa –una falcata- mortal, que matava molt millor que les espases rectes. L’arma tenia un sol tall i era de fulla corba. Roma va adoptar ràpidament aquell nou model d’arma de destrucció massiva. L’aire que deixava passar la falcata una vegada eixia de la ferida, provocava una mort ràpida. En l’altra mà un escut rodó –una caetra- petit però pràctic, perquè era molt lleuger i es movia ràpidament. Si ens hi fixem bé, podem apreciar alguna sensació de cuirassa, però eren de tela o de cuir, perquè encara no existien les metàl·liques en la cultura ibèrica.
Sense voler, ens fixem a la zona del cap: porta un casc amb un gran plomall, el símbol del poder. Aquest afegit de plomes dotaria el guerrer d’una alçada imponent i d’una ferocitat molt adequada per a l’amenaça i per a atemorir l’enemic a distància. La va trobar l’obrer Vicent Espí al departament 218 de la Bastida el 21 de juliol de 1931 i al principi, va passar desapercebuda. Ara, l’estatueta es pensa que és una ofrena als déus dipositada en algun lloc de culte o senzillament una imatge funerària que ajudaria el difunt a passar a l’altra vida.
