Veure l’escenari del Cap de Creus amb el monestir i tots els secrets que hi guarda és una de les experiències més màgiques del nostre país. Possiblement, aquest gran monestir s’alça sobre un santuari dedicat a l’Afrodita Pyrene. Un mapa de l’astrònom i geògraf egipci Ptolomeu, actiu ara fa uns dos mil anys, mostra a l’extrem dels Pirineus un temple de Venus/Afrodita. Hi parla del Pyrene prominentems verticem “un cap que sobreïx per damunt dels altres”, que és sense dubte, el cap de Creus. Un cap de Creus que ha generat relats sobre coves que amaguen tresors, fades d’aigua i dríades protectores del bosc.
Com el pi de Formentor, sant Pere de Rodes s’alça enmig d’un paisatge indescriptible: des d’allà dalt, el Cap de Creus, al final d’una dorsal que dins la terra arriba als 3.000 metres d’altitud i s’endinsa a l’aigua d’una manera més o menys amable. Durant molt de temps aquest gegant de pedra va ser l’amo d’aquella terra, desafiant la tramuntana, els pirates, les tempestes… i la mateixa ira de Déu en forma de pestes, fams i morts.
Una misteriosa pedra blanca destaca sobre un llenç enorme que separa la nostra vista d’un mar cobalt: és petita i està situada a la part alta del mur de pedres velles. Poca gent s’hi fixa. Però si hi parem esment, mostra la imatge d’un fragment de criatura que ens recorda una sirena. És vella, potser romana, i ens diu que aquell monestir de 1.300 anys s’aixeca sobre algun complex sagrat de l’antiguitat. Ací trobaríem l’explicació dels capitells corintis que hi ha a la nau central, que semblen de l’època hel·lenística.
A principis del segle XV, Catalunya no s’havia recuperat del flagell de la pesta. Famílies senceres fugien cap a la Catalunya Novíssima: l’acabat de crear Regne de València, per tal d’evitar la dalla de la mort silenciosa. Personatges com els pares de Vicent Ferrer es van traslladar de Girona a València, una terra nova plena d’oportunitats. El mateix cardenal Joan Margarit, bisbe d’Elna i de Girona “fotografiava” aquella situació d’una manera demolidora: “És perida en ella (Catalunya) tota potència, honor e jurisdicció eclesiàstica; los barons e cavallers potents són perduts; els consells municipals adulterant lo llur ben públic, són divisos, los rocins dels cavallers són tornats mules: les vídues, òrfenes e pubills circoeixen e no troben qui aquells a consol: los corsaris i pirates dins los ports la roben e totes llurs mals discorren. De què jau la dita nació catalana, quasi vídua, e plora la seua desolació”.
Una desolació que contemplava un monestir que des de feia gairebé 800 anys guardava el cap de Creus, un territori inhòspit, ple de boires, de tramuntanes, muntanyes feréstegues i temporals inacabables. La llegenda conta que el monestir el fundaren homes que l’any 608 fugien de la Roma devastada per tal de protegir algunes relíquies. Aquells tres monjos portaven entre d’altres el cap i el braç esquerre de sant Pere. De Roma al Cap de Creus. El mestre de Cabestany va representar el moment en què sant Pere arriba a la costa en barca. Un mestre de Cabestany que aconsegueix una força expressiva inusitada en els ulls i els gestos anatòmics. L’artífex treballa a finals del segle XI i principis del XII. La porta del temple —avui desapareguda— es trobava coberta per les escultures impressionants de marbre del mestre, arrancades bàrbarament i salvades algunes.
El monestir era l’amo d’una part molt important d’aquest territori i el 1400 va viure un moment agònic. la crisi que vivia aquella societat era tan greu que el 1424, serfs del monestir van anar a matar l’abat del cenobi: eren homes al límit: no podien abandonar les terres que treballaven per a Sant Pere de Rodes i passaven molta gana. La pesta, la fam, els conflictes entre els nobles i la monarquia, els camperols revoltats… Un dels negocis més lucratius de l’impressionant monestir eren els pelegrins. El jubileu del cenobi, i en èpoques incertes, els pelegrins, hi deixaven molts diners en les visites: havien de menjar, de dutxar-se, de dormir, de celebrar l’aventura amb una trobada als bordells, de comprar souvenirs, alguna relíquia que certifiqués el seu pas per allà… Un poc com ara.
Els camins de tota Europa eren les pistes per on arribaven penitents, pelegrins i visitants. Els monjos volien l’exclusiva de tots aquests negocis, i per això van prohibir als vilatans del poble veí —Santa Creu de Rodes— que posaren parades cada vegada que hi havia una visita massiva. De manera que el Corte Inglés de l’època va suprimir el petit comerç… La història de sempre.
El monestir s’articula a través d’un claustre i anem trobant per la seua geografia de pedra torres, patis, cel·les… L’església és l’edifici fonamental de tot el conjunt, situada al nord del claustre. L’arquitectura de Sant Pere és excepcional i evoca construccions hel·lenístiques o romanes, amb models que ens transporten a la grandesa de la plàstica edilícia carolíngia, però amb característiques estructurals pertanyents a un art autòcton, escalar i racional, que combina la grandesa amb la funcionalitat. El temple té tres naus, tres absis i un creuer amb 4 arcs formers que travessen la volta de la nau central recolzada en vint grans columnes. Hi trobem capitells corintis clàssics, possiblement romans i uns altres cúbics, amb bases de perfil califal. Cosa que demostra una activitat i un escenari d’intercanvis que van fer de Sant Pere un lloc de pelegrinatge per on passava tothom.
La planta del temple és una mica irregular, de 25 metres de llargada per 15 d’alçada. La part dreta està dedicada a sant Andreu. L’absis central, damunt de la cripta té un deambulatori amb 9 arcs. A costat i costat de l’absis, rampes que condueixen a la cripta anular recolzada en una curiosa columna central. Devia ser el lloc on els pelegrins acabaven la seua aventura: allí hi havia la relíquia de sant Pere per la qual els visitants s’havien fet un fart de quilòmetres i havien passat sacrificis i aventures. Els visitants arribaven per un costat, la tocaven i marxaven per l’altre costat. Aquell espai devia ser com les “rodones” de carretera actuals.
El monestir va anar perdent importància i els monjos l’abandonaren definitivament al segle XIX. El procés de ruïna s’aturà quan el 1989 va començar un pla modèlic de recuperació del patrimoni. Ara mateix, el conjunt monàstic desafia el temps i l’espai, mentre contempla un dels paisatges més bonics i feréstecs de la Mediterrània.
