D’ençà que Jordi Fosas és l’actual director artístic de Fira Mediterrània de Manresa, el mercat estratègic que uneix arrels amb arts en viu, la dansa està trobant diversos eixos des dels quals conformar aquella relació, d’altra banda essència del seu mateix llenguatge. En l’edició 2021 s’han pogut veure algunes propostes d’un primer fil conductor que podríem titular “la dansa que neix des de la memòria”, naturalment sempre per reivindicar aquella filiació i fer-ne projecte de futur. En un altre costat d’aquesta classificació que us proposo trobaríem la “dansa que es reinventa” i que des d’aquell fil de pertinença proposa noves lectures, tot fent-les contemporànies.
Després que no fos possible la seva presència l’any passat per la situació de pandèmia, arribava per fi l’austríac Simon Mayer amb una peça emblemàtica en la seva producció: “SunBengSitting”. Cant iòdel -una modalitat alpina-, música, ball tradicional i dansa contemporània, sense solució de continuïtat, completament nu i a l’embat de les diverses solucions imaginades per expressar el deute creatiu amb el passat i l’impuls que li’n genera. És especialment observable aquesta qüestió en el fragment final de l’obra, amb el record del pare i una història paradoxal especialment pertinent per a la reflexió que vol general: la tradició, la bella flor que cal preservar malgrat tots els entrebancs, és alhora una acció que parteix sempre de la seva transformació. La tallem i es marceix tothora. Només és presència momentània, per unes poques hores, el valor de la qual és efímer. Exactament com el que significa per als artistes la recuperació de les tradicions. No com un acte de folklorisme, sinó just tot el contrari: com una acció agosarada de reapropiació i reinvenció. I així és com desenvolupa tota aquesta performance un pèl esbojarrada, amb tocs de genialitat, diversitat de recursos materials i de significats – un micròfon conviu amb un tronc serrat; diversos instruments de percussió amb un violí, per exemple- en un espectacle profundament renovador de la tradició, alhora que respectuós.
També en aquella línia de la “dansa que neix de la memòria”, la jota ha gaudit del seu espectacle de referència a Fira Mediterrània: “El movimiento involuntario” de Lara Brown. A través d’una explicació de caràcter històric, l’artista castellanolleonesa va desgranant com van ser els orígens de la separació conceptual entre dansa i ball popular i tradicional. Per acabar reivindicant la importància, i sobretot vigència d’aquest últim, en tant que representa una forma genuïna d’expressió del cos. Acompanya aquell text enregistrat amb un treball delicat de subratllat en l’escenari, a través de la representació en moviment dels diversos aspectes tractats. I molt destacablement en el terç final de la peça, amb el traç sobre les línies de colors fixades al linòleum i el joc de llums amb una instal·lació de papers de color que penja sobre l’espai. És aquí on confirma no només el valor que per a qualsevol afeccionat a la jota té ballar-la, sinó que la vincula, amb dignificació, als pressupòsits teòrics aquells que un dia decidiren escindir la relació entre les diverses manifestacions del cos que balla. Perquè implica sempre una sofisticació i expertesa que el ballarí professional professa i l’amateur exerceix en cada ballada a plaça i carrers.
Mentrestant, en el capítol de la “dansa que es reinventa” una obra destaca amb llum pròpia d’entre totes les vistes a Fira Mediterrània: “Soliloquios”. Amb el mestratge en dansa contemporània de Cesc Gelabert; la relectura de l’aurresku que Jon Maya executa; i el flamenc hiperpercudit d’Israel Galván. La funció de Manresa tingué lloc al Museu de la Tècnica de la ciutat. Testimoni de l’evolució i importància que sempre ha tingut com a cor del país, en l’àmbit empresarial i emprenedor. Els tres ballarins estaven situats en diferents espais significatius de l’exposició permanent. Gelabert en la zona dedicada a la memòria de la séquia, canal de regadiu construït al segle XIV i motor de l’economia de la comarca. Maya, al costat d’una màquina de filatura, representant de la indústria tèxtil que se situava en les colònies pròximes al riu; i Galván en l’espai educatiu, envoltat de material didàctic que se sol fer servir per a les visites escolars i familiars.
L’obra implica el trànsit del públic pels tres espais, consecutivament. I amb idèntic fons musical, obra de Luis Miguel Cobo, cadascú d’ells desplegava el seu particular llenguatge coreogràfic. El català des de la fantasia visual, l’elegància gestual i la sorpresa reflexiva. El basc des de la construcció d’un imaginari identitari plural, l’esforç físic i la precisió del moviment. I l’andalús des de la trobada fortuïta del so, el taconeig persistent i la simplificació de l’impuls flamenc. Tots tres en sincronia, però sense compartir espai fins a una quarta part final on es troben i repeteixen de nou el joc, aquest cop alhora i davant de tot el públic que fins aquell moment havia gaudit subdividit de l’experiència. És en aquest fragment on l’espectacle esdevé únic: tres solos que es troben amb dificultats per l’acusada diferència de llenguatges; però que tanmateix són opció de possibilitat, mai imaginada abans. On contemporània, aurresku i flamenc passen a esdevenir una altra cosa totalment diferent quan es troben junts de la mà d’aquests extraordinaris intèrprets.
Dansa espanyola és l’àmbit on se situa Pol Jiménez. Sempre als límits. Estrenava a Fira Mediterrània “Lo Faunal”, com a exemple definitiu de la dansa que es reinventa. No es cansa aquesta artista d’experimentar. La seva capacitat per assumir riscos no coneix fronteres. Tres parts conformen aquest relat sobre la mitològica migdiada amb les nimfes. Amb direcció de Bruno Ramri, també implicat en la coreografia que firmen conjuntament. Castanyoles, taconeig i dansa contemporània. La qüestió és en quina combinació i representació, perquè sona música electrònica, màquina, popular i fins i tot frases inconnexes pels altaveus. Una “playlist” en tota regla, obra de Jaume Clotet. Allà se sintetitza descarnadament les opcions del ballarí: en els extrems entre moltes coses. La seva combinatòria sorprèn, per inaudita. I la impetuositat física domina per complet tota la peça. És extenuant. No només situa a Pol en els màxims, és també que és exigent (i molt) amb el seu públic. Cap complaença: aquí venim a explicar les coses d’una altra manera. En aquest sentit, el faune és una bèstia incansable, que percudeix el cos sencer amb les castanyoles mentre balla frenèticament. Que també ho fa amb els talons, mentre segueix embadalit en el seu somni. I que finalment dorm a recer de les nimfes, que és la tragèdia de la mort. Gest i moviment són antagonistes de la calma. I així expressa, amb una ràbia inusitada la incomprensió davant del silenci. Perquè aquest és un altre Pol Jiménez. Més madur. Circumspecte. Necessitat de follia. Més rebel encara, si això fóra possible. Després, en acabat, saluda amb aquella barreja entre timidesa i felicitat. Ha firmat un solo majúscul. D’aquells que quedaran en la memòria del seu cos com a límit infranquejable.
