Quan parlem del jo en les arts escèniques de seguida ens ve un nom al cap, per l’excel·lència, per com s’ha fet un lloc, per l’empatia dels seus espectacles: Núria Guiu. La ballarina i coreògrafa, primer amb Likes i després amb Spiritual boyfriends, ha investigat com ningú la relació de l’art amb l’entorn egocèntric digital. Ara estrena al Mercat de les Flors Cyberexorcisme, la primera peça de grup que Guiu dirigeix després d’aquests dos solos que, pràcticament, ha vist tothom a Europa.
A The black body, the blue mind and the fluorescent guts, de Sònia Gómez, Guillem Mont de Palol deia que tothom estava enamorat de Núria Guiu, que tothom volia ser Núria Guiu. I la veritat és que no s’equivocava. Des que va estrenar Likes, el 2017, el seu nom no ha parat de créixer. Aquest espectacle ha estat a tots els racons d’Europa.
Però ara, després d’anys de treballar sola, a Guiu li tocava, com diu ella, “fer una mica de traspàs”, és a dir, convertir el seu jo en un nosaltres. I Cyberexorcisme, entre altres coses, és això. A banda d’una passa més en la seva investigació de les identitats digitals. Compta amb cinc ballarines (Mauro Cyan, Berta Pascual, Francesco Palmitesta, Berta Martínez, Carlos G. Corchia) i ella és fora, només dirigint. La tria de les intèrprets ve de la seva recerca en Tik-Tok, la xarxa social que, entre altres coses, ens empeny a ballar.
“Cyberexorcisme és una mena de trasllat o exorcisme de l’internet, com si internet fos una ànima, encara que tingui una materialitat molt clara. Des del mòbil al format escènic i compartit”, assegura. De fet, del que se n’ha adonat és que “Tik-Tok és un nou folklore digital”. Abans, diu, “a la plaça del poble tothom se sabia la dansa i ara hi ha aquestes danses que moltíssima gent se sap”, especialment els joves. Potser ja no es ballen sardanes, jotes o boleros com abans als espais públics, però si algú entra a Tik-Tok veurà de seguida que la dansa no està, en absolut, en decadència.
“No hi ha una separació, sinó un fluir entre el món digital i el que està fora del món digital”, afirma Guiu. “No hi ha un món real i un món fictici”, afegeix. Ella, diu, intenta “generar un diàleg entre el llenguatge de Tik-Tok i la dansa de les arts escèniques i els mecanismes de crear una dansa”. Què és més real? “La representació de la realitat també crea realitat”, dispara.
I aquí entra en qüestió què és millor, el que fan els joves a Tik-Tok o el que es representa damunt d’un escenari en un teatre. “L’art sembla més elitista que unes danses que puguin aparèixer en una aplicació”, constata. I ella ha vingut aquí a esborrar fronteres.
Tema de portada: ‘Joia’, de Ferran Palau
