Des del 2017, Mireia Ferrer, Tatiana Clavel i Rocío Pérez comissarien el cicle ‘Radicantes. Danza y otras especies‘ a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), que se centra en l’experiència artística del cos a través de processos creatius que no estan subjectats a les dinàmiques i les estètiques de la dansa i els seus espais d’exhibició habitual, tot posant al centre l’experimentació, la pràctica i la reflexió sobre l’acte creatiu. En la darrera sessió, sota el concepte japonès Ma, convidaren la DD Dorvillier amb Quim Pujol, la Carme Torrent amb Silvia Zayas i el Quim Bigas, perquè creessin espais d’experimentació oberts a les participants de les sessions prèvies i al públic en general.
Ha deixat de ploure. Clareja a l’hora del crepuscle a l’esplanada de l’IVAM, un dia de finals d’octubre. La pluja ha constatat els desnivells d’aquesta esplanada amb la creació per tot arreu de xicotets tolls d’aigua. Sembla que el territori de l’esplanada s’ha expandit més enllà d’ella mateixa, perquè no sabem ben bé si a l’interior del museu, a l’espai que veiem a través dels finestrals, ha plogut també. Des de fora algú comenta que hauria estat bé arrosar el terra de l’interior de la mateixa manera que ha fet la pluja sobre l’esplanada, suggerint que l’efecte òptic que genera la reflexió en mirall del terra de l’exterior afegiria un valor a l’espai que veiem dins des de fora.
A l’espai de l’interior, a més dels tolls d’aigua reflectits, alguns objectes o conjunts d’objectes col·locats de forma aparentment aleatòria: alguna pedra ací, una sèrie de folis amb dibuixos que no apleguem a apreciar en un cantó, una pila de cadires sobre un carro utilitari allà, una taula amb alguns llibres i més dibuixos al costat d’un dels finestrals… També, a l’interior, dues persones, la DD Dorvillier i el Quim Pujol, sembla que interactuen amb els objectes i entre elles. No arribem a saber si estan preparant alguna cosa per a quan hi podrem entrar o si han començat ja a plantejar una sèrie d’accions per ser reconegudes com a performatives per part de la gent que ens hem agrupat a l’exterior. Sembla que parlen entre elles mentre duen a terme algunes accions entre passos de dansa o de ioga, desplaçaments en l’espai, recol·locació dels objectes com ara donar-li la volta a alguns dibuixos o apropar-se o allunyar-se d’una paret qualsevol. Amb el temps sembla també que hi persisteix com una espècie de codi establert, com si es donaren instruccions, com si llegiren en les accions de l’altra o en allò que diuen una indicació, malgrat que alhora hi reconeixem una certa absència, com si totes dues no estigueren del tot atentes a l’altra, com si romangueren a un discurs propi, com si anaren a la seua. Més enllà, al darrer finestral, el més proper al carrer Corona, els estors estan desplegats fins a terra i algú, una figura humana recoberta completament de roba, un monstre de roba, que després sabrem que és el Quim Bigas, s’esmuny entre els estors i contra el finestral, accedint-hi de diferents maneres, des de diversos llocs, fent-nos pensar en el darrere, en allò que no veiem, fent-nos pensar si és sempre la mateixa persona aquella que activa el dispositiu, a més de l’imaginari antropomòrfic que ja desperta en nosaltres el monstre de roba.
Percebre implica la lectura des d’un codi que ens ve donat. La nostra insistència racional, racionalista, positivista, de dotar de sentit, força la percepció a recloure’s en un codi que reconega, que comprenga, i fa que allò que queda fora d’aquesta idea limitada de la comprensió, allò que defuig el sentit immediat i/o racional es descarte com irrellevant, com innecessari, desfornit de sentit. Però és en els límits dels plànols de percepció, en l’alteració per juxtaposició o per proximitat de dos o més codis de lectura, en l’alteració en definitiva de la cerca positivista de sentit, que la percepció s’amplia.
Des de perspectives que afavorisquen aquesta idea de percepció ampla enfocada a la dansa, al moviment, al cos i a les relacions que es poden crear en l’espectador, és des d’on des del 2017 es va crear Radicantes. Danza y otras especies, un dispositiu temporal que es desenvolupa a l’IVAM com a un conjunt d’intervencions, de pràctiques, a vegades com processos d’estudi o exercici compartits amb més creadores, a vegades amb propostes puntuals performatives i/o de dansa. Cristina Núñez, Mireia Ferrer, Tatiana Clavel i Rocío Pérez són les que encetaren aquest projecte, que es manté gràcies a l’aposta del museu fins i tot amb el canvi a la direcció de fa ara més d’un any. Han passat per les diferents edicions figures importants dins del panorama contemporani de la dansa, de les arts vives i de les arts visuals com ara Idoia Zabaleta, Amaranta Velarde, Sofia Asencio, Sandra Gómez, Olga Diego, Aitana Cordero o Maria Muñoz, entre d’altres, fins al moment gairebé totes dones. Ara ja sense Núñez des de fa un temps, les tres comissàries plantejaren en aquesta darrera edició treballar sobre el concepte Ma introduint-lo d’aquesta manera: “Ma és un terme japonès que podria traduir-se per ‘pausa, espai, obertura o interval’. No obstant això, a diferència del sentit del buit (Mu) el Ma és un espai conscient que estaria ple d’energia i que podria induir a un estat en el qual és possible apreciar l’expansió de l’espai i del temps. En eixe sentit, el ‘buit’ del Ma és un espai de potencialitat”.
Imago, Piel, Homo ludens, són algunes de les propostes que articularen sessions anteriors de Radicantes. Una paraula, un terme, un lema, una abstracció que permet a les artistes plantejar un modus operandi en relació amb el seu propi treball i en la interacció amb les participants als tallers, una coartada perquè les artistes realitzen connexions insospitades i que convida les espectadores a fer-ne pel seu compte, dotant, altra vegada ací, d’un sentit que tal vegada no hi esperaven sostraure d’aquesta experiència.
Radicantes actua com una invitació a l’experiència. Pel que fa a la dansa, l’extrau de les convencions teatrals, de l’hegemonia poderosa de la caixa negra que ens demana gairebé sempre significats closos i la connecta amb la seua naturalesa de pràctica, de recerca, d’experiència viscuda i compartida.
Abans de l’experiència a l’esplanada de l’IVAM, la meitat de les espectadores hem estat a l’interior d’una sala a les fosques, a la qual hem accedit amb l’ajuda d’una guia i on podíem seure en algunes bancades o gitar-nos sobre estores i entre coixins. Carme Torrent i Silvia Zayas proposen un espai obert a escoltar: Tocant visions (Touching visions) l’anomenen. Un camp sonor està ocupant l’espai fosc que hi habitem, n’hi ha cert reconfort només en el fet de callar, escoltar i intentar veure. Els sons no acaben d’estar definits, ni tan sols apleguem a percebre ben bé què diuen les paraules que sonen. El dispositiu varia amb el temps, quan la nostra mirada humana es torna de gat i comencem a apreciar les formes humanes, les estructures, alguns moviments de figures negres al centre de la sala que sembla que es desplacen, s’arrosseguen. Els nous sentits felins trobats ens interpel·len a atrapar, a intentar capturar el màxim del que veiem; hi restem, però al lloc on ens hem pogut col·locar, intentant no destorbar tota la proposta, alhora que ens preguntem si hi podem participar, entrant-hi a actuar, activant el nostre neguit per jugar, per experimentar; o tal vegada, només ens hi estem, escoltem, mirem, pensem.
Aquest desig de participar-hi i de conèixer els límits de la participació en una experiència artística que ha eixit de les convencions, dels codis de relació entre l’obra i l’espectadora, dels codis de relació de la visitant del museu i del museu, és d’on parteix també part de les propostes que han estat desenvolupant durant més d’una setmana el Quim Bigas i un grup de persones interessades sota el títol de Radicar. Ens faciliten una espècie de publicació d’impressió modesta (PARTYTOUR), que recull fotografies d’escrits a mà de pòstits o de quaderns, on, a manera de vademècum, trobem tota mena d’indicacions, preguntes, suggeriments per fer, per tal que ens relacionem amb l’espai i en l’espai del museu. Ens ve al cap el concepte d’estètica relacional de Bourriaud, que als noranta i principis de segle era alhora elogiada i qüestionada per part de l’activisme artístic i la intel·lectualitat de l’art, i que sintetitzava tot un seguit de pràctiques artístiques que havien desplaçat l’espectadora de l’art, fent-la partícip de la mateixa creació artística. Sent conscient de les problemàtiques directives i qualitatives (de vegades infantilitzants) que romanen després dels anys en aquest tipus de propostes, cal també trobar moments perquè aquestes experiències que, centrades en la implicació de l’espectadora, puguen provocar un canvi en la seua relació amb les obres d’art i l’espai de l’art.
De fet, Radicantes. Danza y otras especies proposa al fil de Bourriaud un apropament a l’experiència artística en aquests termes; inclús la plana web de Radicantes està encapçalada per una cita de l’historiador i curador francès: “El subjecte radicant es crea en descriure la seua trajectòria pròpia, gràcies a la seua mateixa dinàmica”. No entrarem a debatre ací les dificultats que el concepte “radicant” de Bourriaud té si l’entenem com la definició d’un subjecte artístic globalitzat, gairebé independent de les crítiques postmodernes o com a solució d’aquestes perspectives postmodernes. Allò que és important en la incorporació del cicle Radicantes a l’IVAM per a la dansa, les arts del moviment, del cos i visuals, i també per als públics, és el matalàs que genera per tal d’ampliar territoris de percepció a partir de l’experiència artística viscuda i compartida, entre artistes i assistentes, sense caure en una didàctica mal entesa. S’ha generat amb el temps una comunitat de creadores ben acollides, un públic disposat a participar-hi, un espai allunyat de les expectatives per resolucions estètiques tancades que promou la pràctica en lloc del producte.
Entrem finalment a les sales que havíem apreciat des de l’exterior. La nit ja està prop i només il·luminats per les llums que s’encenen en l’exterior, en la penombra, ens apropem a la pràctica que realitzen DD Dorvillier i Quim Pujol: Untitled landscapes o Paisatges sense-títol. Entenem ara més la dinàmica de la proposta, amb períodes d’uns vuit minuts marcats per l’alarma de cel·lulars. Cadascuna d’elles, al seu torn, plantegen un exercici al llarg de les tres sales, que l’altra sosté o hi dona suport. Afegim al que vèiem des de fora l’ús del llenguatge, que ara sabem que s’estableix entre l’atzar i el joc de paraules, formulant discursos que en un principi tenen sentit per a centrar-se en el transcurs de l’acció en desviaments de sentit. A vegades ens demanen la nostra participació en alguna acció perquè ens afegim al flux de comprensions sense utilitat, mantenint en suspensió qualsevol resolució de sentit, obrint sempre nous paisatges.
Al fons, en la penúltima sala i després en la darrera, l’única tancada a l’exterior, sense finestrals, i l’única il·luminada, Quim Bigas es despulla del monstre de roba i activa una altra pràctica, centrada en la cura d’una continuïtat senzilla, sostinguda, d’un moviment mínim autogenerador, una pràctica delicada que difícilment cohabita amb la de Dorvillier i Pujol. Estem obligades, donada la simultaneïtat, a fer una tria entre les dues pràctiques. Al darrer moment, deixant-nos amb les ganes del que s’intueix com una porta oberta a una pràctica conjunta entre tots tres, Pujol i Dorvillier lligen el que està fent Bigas, i adaptant-se a la seua proposta i sense destorbar-lo, afegeixen una rèplica, un nou suport, tot traduint el seu treball al de Bigas. Tot s’acaba, però.
L’IVAM ha estat incorporant la dansa, les arts del moviment i el cos a la seua programació, més enllà de la performance. A més de Radicantes, els dies 10, 11 i 12 de desembre està programat Passat Continu, un xicotet cicle sota la cura de Néstor García, que convida els treballs de Mar Reykjavik i Nazario Díaz.
Pràctiques, estètiques i polítiques del cos, territoris d’expansió de la pràctica artística amb les arts visuals i la dansa, són realitats a les quals els museus, encara que amb poc recursos destinats a la matèria, s’hi lliuren més enllà de la idea de la crisi de la presència, de l’esdeveniment que puga omplir el recipient anomenat museu, perquè són conscients com s’han desenvolupat les realitats artístiques des dels anys setanta del segle passat. Alguns teatres públics, en canvi, es fan creus només amb les arts vives, el concepte que encara els hi costa la vida d’empassar-se. Des dels anys setanta, fan ja cinquanta anys —per a qui siga de lletres.
