No es podria haver imaginat cap millor estrena per obrir els espectacles de dansa del Festival Grec 2021 que Guy Nader i Maria Campos al Mercat de les Flors, el teatre d’exhibició i de suport als creadors del moviment. El projecte Cèl·lula que Àngels Margarit incorporà quan va accedir a la direcció està demostrant fortalesa i encerts. I el grup català, una maduresa i capacitat d’aprofundiment en el seu particular estil de treball que els situa entre les companyies més destacables de l’actual panorama. A l’octubre es podrà tornar a veure a la ciutat.
“Made of Space” tanca la trilogia que han dedicat a la investigació al voltant del concepte del temps i la seva relació amb l’espai. Sobre la base de la circularitat i la repetició. Es va iniciar amb “Time Takes The Time Time Takes” (2015), peça que va representar un revulsiu per apostar per la precisió en el gest ballat i la generació d’imatges representatives, com ara la maquinària d’un rellotge. Mentre que “Set of Sets” (2018) començava a anunciar un desplaçament discret, però decidit, cap a una conceptualització definida. Ambdós elements han pres cos en aquesta nova producció, que es pot gaudir de manera independent de les anteriors i que, alhora, n’és hereva i, en certa manera, una delicada impugnació.
Si alguna cosa caracteritza Guy Nader i Maria Campos és un posicionament clar en favor de l’excel·lència. Cinc mesos de producció així ho confirmen. No s’endevina ni un sol gest, acrobàcia, desplaçament o execució de grup que no tingui el seu sentit i interès en aquell precís instant. Cinc mesos de treball permeten això: posar el focus sobre la dansa. Es tracta d’un viatge visual i sonor, però en el qual la cohesió està per davant del protagonisme individual: Alex De Vries, Anamaria Klajnšček, Héctor Plaza, Maria Campos, Maxime Smeets, Noé Ferey, Patricia Hastewell. Provenen d’estils diferents: des de les danses urbanes, l’acrobàcia i la contemporània. Efectivament destaquen puntualment, però sempre al servei del missatge col·lectiu.
La composició musical en directe de Miguel Marín i acompanyat de Daniel Munarriz es converteix en l’altra part de companyia. Perquè n’és substancial. No només per la força amb què generen fil conductor. Si no especialment perquè busquen la integració en el propòsit estètic global i que demostren fins i tot en un fragment en què resten sols a l’escenari. Donen continuïtat a la peça i generen una imatge cinètica invisible en aquella buidor. Amb l’encertada il·luminació de Conchita Pons i l’element escenogràfic central, blanc i en espiral, amb els quals s’accentua l’experiència sensitiva.
Però res de tot això tindria el més mínim interès si no fos per l’element central de “Made of Space”. I és que la perfecció, la delicadesa i l’exactitud en les execucions de músics i ballarins són condició de necessitat; però no dirien gaire cosa més. Cal un embolcall que doni sentit. Que el justifiqui. I és en aquest apartat on aquesta composició ha trobat un punt de fuga sensacional. Queda representat per una escena en què Maria Campos se situa davant de la cantonada on són els músics. Palplantada. Observant-los. És l’espectadora avançada, que mira des de la quietud del seient. Que interioritza l’energia i la vibració inaudita que parteix d’aquella experiència. Que reté en la memòria la circularitat dels set intèrprets inundant l’espai. Que exclama sense veu, dreta, sense cap impuls, per un moment -per breu que sigui- amb la naturalitat i l’elegància que la caracteritzen, la sorpresa per la creació humana. Repetitiva i en bucle permanent, la que fa possible evidenciar la grandesa de l’esforç i la petitesa de la conseqüència. La mesura exacta de l’esperit quan malda per manifestar-se en elegància fluida: un instant contradictori. Com per si per un moment l’espectacle es despullés de la seva essència representativa per proclamar un únic i sol principi: el de la universalitat del moviment, es produeixi des d’on provingui.
