Els vaivens de la pandèmia, la fugida del públic i el preu de les entrades han marcat una temporada que ha estat una autèntica guerra i que ha posat damunt la taula les desavinences del sector, els camins divergents de les institucions teatrals i la necessitat urgent d’un revulsiu.
La gent que va a teatre amb assiduïtat té una mica la sensació que a dalt sempre hi ha hagut els mateixos, almenys en els últims vint anys. Potser no als càrrecs de màxima responsabilitat, però sí ocupant llocs de poder, és a dir, gaudint d’oportunitats per estrenar grans projectes. I no em refereixo únicament als artistes, sinó també a productors, gestors, polítics i personal de tota índole i mena que envolta el tancat cercle del teatre.
N’hi ha que s’han guanyat a pols el lloc que ocupen, però n’hi ha que no tant. I els joves i els que eren joves fa una dècada tenen la sensació que és impossible fer el salt, almenys des de les estructures existents avui dia, bé siguin espais públics, concertats o privats. Quan dic “fer el salt”, estic parlant de guanyar-se la vida amb dignitat.
Bé podrien dir que a tot arreu passa el mateix, que Thomas Ostermeier fa més de vint anys que és al capdavant de la Schaubühne, que José Luis Gómez en porta gairebé quaranta al Teatro de la Abadía o que Peter Brook és, encara nominalment, director del Bouffes du Nord des de fa cinquanta anys. Però Berlín, Madrid i París tenen poc a veure amb nosaltres, ja que allà es creuen això del teatre i disposen de diners. A Europa, això de mantenir la cadira (pública) durant períodes llargs és el més normal del món, sobretot quan els projectes funcionen.
Van passant els anys, de tant en tant apareix una crisi en el sistema, i res no canvia de debò. Però aquesta temporada s’han viscut moments de nervis. Els últims espeternecs de la pandèmia han estat propicis a l’histerisme i han evidenciat que el món teatral s’assembla ben poc a una bassa d’oli. D’entrada, perquè, segons la promesa de la Generalitat, en els propers anys plouran milions. Si d’aquí a dos, tres, anys, el pressupost de Cultura es dobla, voldrà dir que potser podrem tornar a xifres anteriors a la gran retallada de 2010. I no són pocs els cops de colze per veure qui és capaç d’arreplegar més quartos.
Alhora, hi ha certs mandats vitalicis que s’estan posant en dubte més que mai. Hi ha teatres concertats (privats, però mantinguts amb diner públic) que fa anys i panys que exhibeixen les mateixes cares. El recanvi no serà ràpid, però sí que serà en cascada, així que els nascuts als anys 50 i 60 del segle passat comencin a jubilar-se. I, per tant, es tancarà un gran cicle engegat als anys 90, virtuós en un principi, però que ha esdevingut totalment viciós. Això passarà en els propers quatre o cinc anys.
La crisi de públic dels últims mesos és un primer símptoma que evidencia la desconnexió entre alguns teatres i els barcelonins. No crec que el Lliure hagi hagut de suspendre mai abans una obra per manca d’espectadors (o per manca de qualitat de l’espectacle) o que el Nacional hagi patit unes xifres tan baixes d’assistents a la Sala Gran. O que haguem vist companyies demanant clemència perquè la gent els anés a veure.
Es parla molt de canvi d’hàbits, que ha passat el mateix a les grans capitals. Això no obstant, potser hem d’anar una mica més al fons de la qüestió: el Primavera Sound i el Sónar, que no són precisament esdeveniments culturals barats, estaven plens de gom a gom.
A la tardor, a més, va produir-se un fenomen insòlit, quan els tres grans teatres públics de Barcelona van decidir tirar endavant una campanya conjunta per oferir entrades a 10 euros per celebrar el retorn al 100% dels aforaments. Els privats i els concertats es van queixar, però comença a ser hora que quedi clar que no és el mateix el Nacional que el Poliorama, el Lliure que el Romea, el Mercat de les Flors que la Beckett. I hem de ser exigents al respecte.
L’única obligació del teatre públic és oferir espectacles extraordinaris i és el que té el deure d’aportar coses noves. Pere Arquillué no farà Sarah Kane al Goya, sinó al públic, perquè és l’únic lloc on el productor es pot arriscar a estrenar ‘Blasted’ sense haver de pregar a la Mare de Déu cada vespre. Això, avui, és així, tot i que fa una dècada els privats eren molt més agosarats, encara que, sens dubte, el teatre gran que més se l’ha jugat en els últims anys no és altre que La Villarroel. Basta mirar alguns dels títols de les últimes cinc temporades.
Els privats tenen l’obligació de guanyar diners. Els públics, de no perdre’n gaire. Els concertats? Doncs, l’una i l’altra cosa, a banda d’oferir alguna mena d’especificitat. Ho estan fent? O són, realment, una ‘rara avis’, fruit d’un moment històric d’expansió, els anys 90 i primers 2000, on s’estava aixecant l’estructura teatral actual i tothom d’aleshores volia la seva caseta? I per aquí venen els dubtes dels que van venir després i es van trobar sense lloc on aparcar la moto. Hi tenim des de companyies i artistes a espais com l’Antic Teatre o la Sala Flyhard, condemnats a ser petits sempre.
Els llocs on s’estan movent el canvi no són al centre, sinó a la perifèria i, especialment, als festivals. El mateix ecosistema tancat i rebotit de Barcelona ha provocat que sigui des de Terrassa, Olot o Tàrrega on es puguin fer coses, on s’ofereixin oportunitats. I, curiosament, o no, amb dones al timó. Les dones, per cert, també van ser al darrere de la campanya de teatre a 10 euros de la tardor passada.
Només caldria que la conselleria els posés l’ull a sobre per adonar-se que elles són on cal invertir, als festivals que dirigeixen. El nerviosisme dels ‘poderosos’ creixerà, sens dubte, però pensin que en poc temps el canvi caurà pel seu propi pes. Tanmateix, cal esperar?
