Teatre / Opinió

Entrades a 10 euros i altres curiositats

Fa deu dies, els teatres públics van decidir fer un cop d’efecte oferint entrades a 10 euros per celebrar el retorn al 100% d’aforament, cosa que va ‘indignar’ la patronal teatral, l’Adetca, que es va queixar de competència deslleial i de moviment unilateral. Què ha passat?

Diumenge a la tarda a la Rambla de Barcelona. Davant del Poliorama es forma una cua enorme per entrar a T’estimo si he begut, una producció de La Brutal, Dagoll Dagom i T de Teatre, tres empreses teatrals que van decidir ajuntar forces per aixecar una obra a partir de contes d’Empar Moliner. A dins del teatre, tot el paper venut, així com els està passant des que van estrenar. Estem parlant d’unes 700 localitats. Un èxit rotund per a una peça que no és barata i amb la qual es corria una mica de risc.

Dijous al vespre a l’Antic Teatre de Barcelona. El bar, com sempre, està a rebentar. A la sala hi fan Aquelles que no han de morir, de Las Huecas. La platea està plena com un ou (un centenar d’espectadors) per veure una producció d’una companyia molt jove que va estrenar l’espectacle al TNT de Terrassa. La Infinita de L’Hospitalet de Llobregat també participa de la coproducció. Un altre èxit rotund per a una tropa que, com aquell que diu, acaba de començar i ha sabut fer un espectacle rodó.

David Selvas ha aixecat ‘T’estimo si he begut’ al Poliorama, una obra amb cançons. Foto: David Ruano

Al Poliorama parlen de persones grans, de gent que està sola, de parelles que van i venen, amb el toc personal i enjogassat de Moliner. És una “obra amb cançons”, com en diria David Selvas, el director, que rescata una companyia d’actrius històrica com les de T de Teatre per canviar-les de context. A l’Antic, Las Huecas s’endinsen en un tema tan dur com la mort, en què ens passa quan morim. No hi ha túnels, ni el cel, ni el nirvana, sinó una tanatopràctica que ens relata com prepara els cadàvers abans dels funerals i una activista que ens explica el negoci de les funeràries. Brutal.

Enmig, la bomba: Liceu, Palau de la Música, l’Auditori, Mercat de les Flors, TNC i Teatre Lliure anuncien que posen les seves platees a la venda per 10 eurets (el Liceu, a 30, que ja sabem que l’òpera es caríssima). Venen milers de tiquets en pocs dies. I surt Isabel Vidal, presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), a dir que això no pot ser, que no sabien res i que els teatres públics han jugat brut.

Ivan Labanda a 'Cantando bajo la lluvia'. Foto: Nostromo Live
Les entrades per a ‘Cantando bajo la lluvia’ van de 23 a 50 euros. Foto: Nostromo Live

“Si volem mantenir un sistema teatral equilibrat a Barcelona, on el privat és majoritari de manera contundent, no es poden fer polítiques o promocions de preus tan baixos amb diners públics que comportin desequilibris, tret que aquests diners públics siguin compartits per tothom per fer aquestes polítiques”, va dir, textualment, Vidal. I va afegir que això no podia tornar a passar. Així, tal qual, tot ficant pel mig la conselleria de Cultura a qui li reclamava una “una taula de treball estable” perquè això, això de què els teatres públics puguin decidir els preus dels seus espectacles, no passi mai més. Curiós.

Sorprès, escric a uns quants productors membres de l’Adetca i em diuen que, vaja, no els ha agradat gaire el moviment dels públics, però que, si fos d’ells, no haurien dit res. Alguns fan broma assegurant que no devien tenir gaire venut i d’altres posen damunt la taula els espectadors que havien comprat l’entrada a 25 euros i que ara veuen que tindran gent asseguda al costat que n’ha pagat 10. Als avions, passa el mateix, els responc. Els espectadors de l’Antic Teatre, per cert, no haurien patit aquest inconvenient perquè els tiquets ja ho valen, 10 euros.

En nom de qui parlava Vidal?, em pregunto. Va intervenir al 3/24 en nom de l’Adetca, però molt em temo que xerrava com a gerent del grup Focus, la gran empresa catalana del sector, tan gran i tan influent que és capaç de convocar el president de la Generalitat i l’alcaldessa de Barcelona a la presentació de la seva nova plataforma de pensament, Àfora. Poca Broma.

Las Huecas a 'Aquelles que no han de morir'. Foto: Alessia Bombaci
Las Huecas a ‘Aquelles que no han de morir’. Foto: Alessia Bombaci

L’Adetca és una associació molt important, que ha ofert cohesió al sector i una veu a l’hora de negociar amb les administracions i, també, per impulsar el teatre al país. Hi formen part gairebé totes les empreses que es dediquen al teatre, llevat de les que són de Ciatre, la competència creada per les companyies històriques (Dagoll Dagom, La Cubana, La Fura dels Baus, etc.). Adetca és un conglomerat ‘estrany’, on hi ha des de Focus, Bitò o La Perla 29 fins al Tantarantana, el mateix Antic Teatre o la Sala Beckett. És a dir, teatres privats que miren de sobreviure en el mercat i sales que són fàbriques de creació municipals, amb pressupostos finançats en bona part per l’erari públic.

En teoria, T’estimo si he begut i Aquelles que no han de morir juguen a la mateixa lliga, però són espectacles molt i molt diferents. L’un aspira a fer molts diners. L’altre, a poder tirar endavant el següent. I podríem pensar que al del Poliorama no li calen fons públics. Però no ha estat així, ja que ha estat aixecat per un teatre i unes companyies que reben centenars de milers d’euros de la Generalitat. El de Las Huecas, en canvi, l’hem vist en una sala, coproductora de l’espectacle, a la qual l’Institut Català de les Indústries Culturals li va atorgar, el 2020, 38.000 euros per a tota la temporada 2019/2020, una tercera part, tirant curts, del que costa posar en marxa T’estimo si he begut.

Les joves actrius d'Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema i vaig convertir-me en un om', d'Alícia Gorina. Foto: Sílvia Poch
Les joves actrius d”Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema i vaig convertir-me en un om’, d’Alícia Gorina, en cartell al Lliure. Foto: Sílvia Poch

L’espectador, quan compra una entrada del Mercat, del TNC o del Lliure, és la segona vegada que paga, perquè indirectament ja ho ha fet a través dels impostos. Quan en compra una d’un membre d’Adetca o de Ciatre, sovint, també. Tanmateix, el govern ja sap el que es fa, perquè si no ajudés els privats, les entradas del Romea o del mateix Poliorama serien més cares. Però, com és possible, doncs, que els tiquets dels públics tinguin el mateix preu que els dels privats? Per què no val sempre 10 euros anar al Lliure, al Mercat o al TNC? Aquesta és la qüestió.

La resposta és que els públics estan infradotats i necessiten de la taquilla per existir. No només de la taquilla, però sense uns ingressos importants provinents de la venda d’entrades, farien molt menys del que fan i no podrien competir. Serien impossibles obres com La Víctor C. o Aquell dia tèrbol…, per exemple.

Rosa Renom protagonitza ‘La Víctor C.’ al TNC. Foto: May Zircus/TNC

Fa uns anys, el director de la Schaubühne berlinesa, Thomas Ostermeier, va proposar que les entrades al seu teatre fossin gratis. Només necessitava dos milions d’euros extra de les administracions. No se’n va sortir. Però la boutade del director alemany posava damunt la taula un tema important: qui té accés al teatre que paguem entre tots? I aquí, en aquesta part del món, queda clar que el preu és important. I la iniciativa d’oferir tiquets a 10 euros així ho ha demostrat, perquè els teatres públics, que arrisquen més, que no poden oferir un T’estimo si he begut, tot i que ho han fet més d’un cop, s’han omplert.

La conselleria de Cultura, en lloc d’evitar que això torni a passar, potser hauria de mirar que passi sempre, perquè, com hem pogut comprovar aquesta setmana passada, hi ha públic per a tothom. N’hi ha per al Lliure, el TNC i el Mercat, i també per al Poliorama, l’Antic Teatre, el Victòria, La Villarroel i el Tivoli. N’hi ha si el teatre, com deia aquella frase, no és un luxe… No oblidem que el preu d’una entrada pública a Barcelona val el mateix que a París, on la renda per càpita és molt superior.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close