Fa un mes que tenim nova consellera de Cultura, però encara no sabem què pensa fer. Ha dit que hi haurà més diners per al 2022, però no sabem en què se’ls gastarà.
L’últim conseller de Cultura d’Esquerra Republicana, Joan Manuel Tresserras, va fer moltes coses, de 2006 a 2010: llei del cinema, obertura dels centres d’arts escèniques de Reus, Salt i Terrassa, pla nacional de circ, creació del CoNCA… Tothom té un bon record d’aquells anys, els de just abans de la penúltima crisi. D’aleshores ençà, no hi ha hagut cap projecte, cap pla, només retallades i mirar de sobreviure. I d’allò que va crear Tresserras, no en queda gairebé res.
La conselleria de Cultura, des del 26 de maig, torna a ser responsabilitat d’ERC. En sis anys, l’han precedit set polítics que l’únic que han fet és escalfar la cadira. No hi ha hagut cap pla, cap projecte de mitjà o llarg abast. Hi ha hagut propostes, però cap d’elles no ha passat del vol rasant per mor d’un pressupost que ara mateix no arriba ni al 0,7%. Mentrestant, els teatres públics han estat agonitzant. I agonitzen.
En les primeres entrevistes que ha concedit, la consellera Natàlia Garriga ha dit que té tres prioritats: reconstrucció, llengua i audiovisual. Tres substantius que han emprat tots els seus predecessors i que, en el fons, no volen dir res si no van acompanyats de sintagmes, d’un document que expliqui alguna cosa, sense retòrica. També ha dit que, el 2022, el pressupost del seu departament passarà de 298 milions a 398 milions d’euros, amb l’objectiu d’assolir els 600 milions el 2025. És una promesa, no un fet, i, perdonin la desconfiança, però no sé si ningú no s’ho creu.
El problema és que Garriga no ha dit encara a on vol arribar. Puc intuir, pel que deixa veure entrelínies, que una de les fites immediates és que els equipaments públics puguin comptar amb els diners que han perdut des de 2010. El Lliure, per exemple, tenia un pressupost de 10 milions, aleshores, i ara està una mica per sobre dels 7. I el Nacional, en té 12, quan havia arribat als 15 milions.
El pitjor d’aquesta dècada nefasta és doble: s’ha anat desmuntant una estructura que va obrir moltes portes i que s’ha instal·lat una brutal mercantilització de la cultura. Per una banda, els centres territorials (Salt, Terrassa i Reus) van morir d’inanició i només n’ha quedat el TNT gràcies al compromís del govern local. L’espectacle d’un teatre modern tancat i barrat com El Canal de Salt, que mai no va arribar a funcionar de debò com a centre d’arts escèniques, fa plorar. Per altra banda, la pressió que tenen els teatres públics a l’hora de vendre entrades és superior a la dels privats, cosa insòlita a Europa. Això ha de canviar.
Els teatres han anat fent, cadascú pel seu cantó, sostenint estructures franceses amb pressupostos artístics nord-africans. L’exemple més clar de descontrol (o desinterès) el podem anar a buscar a la reunió de la junta de govern del Lliure de mitjans de setembre de 2018, quan els representants polítics (la consellera Laura Borràs, entre ells) van saber per la premsa que el dimitit Lluís Pasqual havia cobrat 150.000 euros anuals de mitjana durant els set anys de mandat al teatre, més que el director del National Theatre britànic, que gestiona un pressupost de 100 milions. Es posaven les mans al cap. Se’n feien creus. Dies abans es desfeien en elogis cap a Pasqual. A partir d’aquell dia, van callar. De 2011 a 2018, havien signat els xecs sense mirar la xifra. Lamentable.
A Europa, els teatres són estructures d’estat. I tots saben quina és la seva missió. Sobretot quan els directors artístics han de passar concursos amb bases clares. Aquí, al director del TNC no li han dit que havia d’aixecar produccions que poguessin passejar-se pel territori i que, almenys un cop l’any, fessin gira internacional. Té sentit un teatre nacional que no surti de la seva nació?, li vaig preguntar un cop a Xavier Albertí. La seva resposta va ser diàfana: no! Carme Portaceli ha dit que ho arreglarà, això, tot i que si no compta amb recursos poc podrà fer.
El Lliure no sap que ha de promoure noves dramatúrgies i exportar almenys la meitat del que estrena. La Beckett mai no ha tingut ni la potestat ni els mecanismes per ser un referent de debò de la dramatúrgia textual catalana. El Mercat de les Flors només pot aixecar una producció amb cara i ulls per temporada. Temporada Alta no aconseguirà ser mai el gran festival europeu de tardor que gairebé té al seu abast amb 3 milions d’euros de pressupost. Per què vam deixar marxar Calixto Bieito? Per què La Veronal no gaudeix d’un centre de creació propi? Per què Pere Faura ha de plegar? Per què La Calòrica no disposa d’un xou a TV3 com van tenir La Cubana, Dagoll Dagom i companyia? Per què Nao Albet i Marcel Borràs no han estrenat encara una òpera al Liceu? Per què l’Antic Teatre no és un centre nacional de creació com ho és la Cartoucherie del Théâtre du Soleil? Aquestes són algunes de les preguntes que s’hauria de fer la consellera de Cultura.
A més, en aquests deu anys ha canviat ben poc la política de subvencions. El CoNCA ho va fer tan bé en els dos anys en què es va encarregar del tema que aviat li van treure les competències al respecte. I avui dia, fer un cop d’ull al DOGC per esbrinar què li han atorgat a qui és com romandre al dia de la marmota. Com és que hi ha companyies que fa 30 anys que reben centenars de milers d’euros de manera periòdica? Una altra pregunta.
En aquesta última dècada s’ha parlat molt de país, de nació, però no s’ha dit ni piu de cultura. I els que eren joves talentosos el 2010, ara són artistes presumptament consolidats a qui els costa arribar a final de mes si no han aconseguit fugir, a Madrid o Pirineu enllà.
Què vol dir resconstrucció? On aniran a parar els 100 milions d’euros que ha promès al sector cultural de cara al 2022? Si es tracta de recular deu anys, ja li dic que s’equivoca, perquè el teatre d’aquest país no té res a veure amb allò. Abans hi havia teatres, ara també hi ha companyies. Rescabali els públics i doni’ls els quartos a elles. Miri què ha fet La Brutal des de 2014. O Sixto Paz. Doni’ls diners que els permetin coproduir amb els teatres públics perquè puguin volar. Que neixi una nova Perla 29, una nova Brutal. Escolti el Col·lectiu de companyies independents de Catalunya. En plena pandèmia, li van traçar un pla. Retalli i enganxi i ja ho tindria.
I, sobretot, arregli la situació laboral dels artistes. El CoNCA té en un calaix l’Estatut de l’Artista. Presenti’l la setmana que ve al Parlament i ja veurà com li fan el passadís allà on vagi.
