L’obsessió perquè torni el Paral·lel del segle XX és irrealitzable en els temps que corren per moltes raons, però sobretot perquè aquella avinguda representava el que Barcelona ha intentat amagar sota la catifa i ja pràcticament ha desaparegut: la indisciplina, el políticament incorrecte, el gamberrisme…
Hi ha un mantra que treu el cap de tant en tant entre els polítics i gestors culturals barcelonins des de fa un parell de dècades: recuperar el Paral·lel. Sovint, el repeteixen i no saben ben bé què vol dir. Se suposa que parlen d’una avinguda atapeïda de teatres, d’activitat, de vida, com ho va ser fins a 1939, amb la llarga agonia del franquisme i el lleu revifament dels anys 70.
Els que no l’hem viscut ni de lluny, el coneixem per ‘Vida privada’, per ‘Mirall trencat’, per ‘La marge’, per ‘El día del Watusi’, per tota la literatura que va generar. I per haver entrat alguna nit al Molino, rèmora viva d’aquell Paral·lel canallesc, de pit i cuixa, on les dives n’eren les reines i a on, de manera clandestina, hi regnava l’hampa. Aquell Paral·lel era el territori del que avui dia en diríem “políticament incorrecte”. Els cuplets, les cançons, el vestuari, tot anava cap a aquí. Era el lloc de la sàtira i de dir el que no es podia dir enlloc més.
Barcelona va decidir eliminar tot això i, més tard, ha posat en marxa innombrables operacions per rescatar l’arquitectura, però obviant el contingut. I oblidant una cosa molt important: el Paral·lel era un fenomen local, farcit d’un ‘star system’ barceloní, ric, inigualable, difícil d’exportar, ple de teatres i cafès-concert tirats endavant per empresaris que ara es dediquen a altres coses. Allà hi havia prostitució a dojo, drogues a rompre i tot el que la ciutat no volia mostrar.
Quan es parla del que hauria de ser el nou Paral·lel les referències a Broadway, al West End o a la Gran Vía són recurrents, perquè es refereixen a zones amb gran concentració de teatres de moltes butaques. Però parlen de coses diferents. A Nova York, Londres o Madrid, a més, els edificis, els teatres, més o menys, hi eren i hi són. A Barcelona, no. Al Paral·lel ja no hi ha ni el Pompeya, ni el Talia, ni el Còmic, ni el Bataclan, ni el Nou Teatre, ni l’Arnau, ni els cafès Español, Rosales, Tranquilidad i Paralelo. Només es mantenen dempeus el Victòria, el Condal, el Molino, l’Apolo i el Barts (on hi havia l’Español).
Amb cinc teatres no tens un ‘theatreland’. En calen uns quants més i, sobretot, fa falta l’ambient: restaurants populars, terrasses, cafès, comerços, gent que corri amunt i avall. I tota una indústria de l’espectacle que estigui disposada a invertir en un negoci que albirin rendible, com passava fa un segle. Com passa avui a Madrid.
El Paral·lel del segle XXI és molt lluny de tot això, del que va ser. ‘De facto’ només hi ha tres teatres (Victòria, Apolo i Condal), amb un quart, el Tantarantana, que és dins la zona d’influència. A Barcelona, sobreviuen, en total, una cinquantena de teatres.
El problema, com deia, és que tots aquells teatres que van fer famosa l’avinguda han passat a millor vida i portem uns anys en què, a Barcelona, de teatres, més que obrir-ne de nous, se’n tanquen. Amb les administracions que miren cap a una altra banda, com si la cosa no anés amb ells. Avui i fa 50 anys. Hi va haver una època en què els teatres es convertien en cinemes, més tard va passar a l’inrevés. Ara vivim el temps en què tanquen els cines o els teatres per esdevenir hotels, botigues de roba o súpers. I continua sense passar res. A les grans capitals culturals europees no ha estat així.
El Paral·lel d’abans bullia perquè Barcelona bullia. Als locals de l’avinguda, la gent es deixava anar i s’hi permetien ‘coses’ que ara, empeltats d’ortodòxia, no estaríem disposats a assumir. Com si aquelles ‘coses’ no es continuessin fent ni se seguissin consumint.
Al West End, a la Gran Vía o a Broadway s’hi fan grans espectacles, sobretot musicals. Al Paral·lel històric, s’hi representaven espectacles musicals, però res a veure amb ‘Mar i cel’. I Barcelona té avui dia una pedra a la sabata amb el gènere teatral més popular perquè no ha aconseguit aixecar mai una oferta prou atractiva ni prou diversa.
Hi ha hagut èpoques en què fins a tres o quatre grans musicals han coincidit a la cartellera, però ha estat un miratge. Es diu que falta públic, que amb els barcelonins i l’àrea metropolitana no n’hi ha prou per greixar una maquinària que necessita inversions milionàries. Crec, tanmateix, que el problema rau en què l’oferta mai no ha estat suficientment atractiva perquè o els títols no eren res de l’altre dijous, sovint antics, o les produccions eren ‘low cost’. Ha fet falta gent que hi cregui de debò i que estigui disposada a invertir molts diners. I que les administracions s’hi posin de cara.
Va ser una llàstima, per exemple, que el projecte de Daniel Anglès al Condal naufragués tan aviat, perquè ‘Fun home’ era tota una declaració d’intencions. Hauria d’haver tingut més suport i les administracions, de nou, haurien d’haver fet l’impossible perquè reeixís.
No és d’estranyar, doncs, que l’aire que domina ‘L’emperadriu del Paral·lel’, la peça de Lluïsa Cunillé amb què Xavier Albertí s’acomiada del TNC, sigui de funeral. Algú s’esperava veure un ‘Follies’. I no. Té més a veure amb ‘Temps salvatge’ que amb l’obra mestra de Sondheim. L’obra retrata el final d’un món i d’una època que no tornaran mai.
