La gent de Centaure produccions ha celebrat la seva dècada d’existència (i per molts anys més) regalant-nos Cadires, una obra bellíssima de dos gegants del teatre amb una dramatúrgia essencial i delicada de l’Albert Arribas. Durant noranta minuts de pur teatre veiem l’Oriol Genís i la Mont Plans explicant el procés de creació del propi text. Ella, fatigada d’anys de cuplets i ballaruca, té ganes de representar una obra d’alta volada pensamental sobre la senectut, una proposta semblant a les Cadires de Ionesco. L’Oriol Genís, en canvi, viu fatigat del narcisisme teatral contemporani (i de directors com el propi Arribas) i aprofita qualsevol ocasió per reivindicar el teatre popular de barri, la frivolitat de la sarsuela i l’escola d’actors heteropatriarcals.
Aquest espectacle podria ésser una mera suma de batalletes ben explicades, o naufragar en la cursileria pròpia de la reivindicació generacional de dos veteraníssims ancians del nostre teatre. Però a escena hi ha dos artesans del dir, uns autèntics bèsties de l’ofici que reflexionen sobre la professió de l’actor (i la seva inconeguda precarietat) i ens fan pensar en un present que escarneix la pell dels ancians com una cosa poc instagrammable. El viatge d’aquest text es fa des de les cadires, però també des de les portes dels grans teatres que es tanquen davant la proposta artística dels dos actors. Com en qualsevol proposta de l’escola Centaure, hi ha la palpitació albertiniana per la qüestió de com, a través del teatre, reafirmem els consensos i pactes que ens defineixen en tant que comunitat. També la lluita entre generacions i la creació escènica com un espai de filosofia que només té l’obligació d’encastar-nos les preguntes més incòmodes a la barbeta. Tot això s’esdevé en la corporalitat d’uns actors que són uns titans, que fingeixen un esperit d’improvisació que demana moltes hores d’assaig i preparació mental, i tot plegat dit clarament en una llengua que anomenàvem catalana i amb una dicció fonètica impol·luta que ara pateix un claríssim perill d’extinció. Mireu-los però, sobretot, esscolteu-los.
Tots hauríem d’anar al Goya (els deixen treure el cap només els propers dimarts 4, 18 i 25 d’octubre) i omplir-lo de valent, perquè si algú em pregunta què és el teatre li respondria breument amb aquest Cadires que ens ha regalat el clan Centaure. És poc natural restar impassible en una darrera escena que et gallineja la pell si no la tens corcada de bronze. Feu-me cas, precipiteu-vos-hi.
