Què tenen a veure Núria Guiu, Anna Serrano i Jordi Oriol? Doncs, poc. Llevat d’una cosa: són grans artistes que gaudeixen d’un públic petit. Però, la feina de la indústria és aconseguir que hi hagi molta gent que vulgui veure els seus espectacles.
Damunt l’escenari, nou ballarines, coreògrafa inclosa, estan oferint una demostració de força, plasticitat i energia en el que és, de llarg, una de les millors escenes de la temporada. És una mena de trànsit, una possessió demoníaca. Totes nou es mouen a l’uníson en batzegades espasmòdiques mentre sona una música atronadora. Dura uns deu minuts llargs i és el colofó de ‘Supermedium’, obra de Núria Guiu.
L’espectacle ha estat cinc dies al Mercat de les Flors, aposta de la casa de la dansa de Barcelona per una artista que amb els seus solos ha girat per mitja Europa, però que encara no havia tingut l’oportunitat, a Barcelona, d’aixecar una peça gran, amb recursos, cosa que, quan parlem de dansa, vol dir personal contractat. És a dir, ballarins.
Fins ara, amb les seves creacions de petit format, Guiu s’adreçava a un públic escàs. Ja havia estat a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat, amb capacitat per a més de 400 persones, però menys dies. ‘Supermedium’ s’ha pogut veure de dimecres a diumenge de la setmana passada i, si tot va bé, després de la bona acollida de la proposta, segur que podrà voltar.
A Barcelona, una proposta com la de Guiu pot aspirar a això, a fer de quatre a vuit funcions a la sala gran del Mercat. Es podria apujar la jugada i col·locar-la a la sala Fabià Puigserver del Lliure (més de 700 butaques) o la Gran del TNC (més de 800). O fins i tot en un Teatre Grec (més de 2.000 seients). Hi han passat altres coreògrafs del país, com Cesc Gelabert i Marcos Morau (La Veronal).
La sortida natural a casa nostra, tanmateix, d’espectacles com ‘Supermedium’ és girar. Girar per algunes capitals espanyoles i algunes ciutats europees. Fer-ho per Catalunya és complicat, perquè són poques les localitats que ofereixen dansa als seus habitants. Això vol dir que el talent de Guiu és inferior al d’Oriol Broggi, Sílvia Munt o Julio Manrique? No, en absolut, sinó que hi ha menys públic per a les seves obres perquè la indústria no s’ha preocupat de crear-lo.
Això ho veus clarament quan vas, per exemple, a Annecy, ciutat petita de 100.000 habitants a la frontera de França i Suïssa i et quedes astorat quan te n’adones que un artista de circ tan peculiar com Johann Le Guillerm omple el teatre municipal tres nits seguides. Vol dir que algú s’ha preocupat que el públic tingui necessitat de veure’l.
No tots els espectacles són per a representar en grans escenaris davant de grans platees. ‘Sísif fa no fa’ de Jordi Oriol n’és un. El Lliure de Gràcia i les seves 200 localitats li va perfecte. A l’escenari hi ha un sol actor, Carles Pedragosa, i una pila d’objectes de tota mena. La peça és un joc, on un únic intèrpret desafia l’entorn per mostrar com s’expliquen les històries, d’on neixen, per què existeixen.
Oriol és un autor, director i actor amb un talent descomunal. Ho ha demostrat a bastament en molts espectacles, però aquest és, precisament, el més lliure i obert que ha fet mai. Fins ara, s’ha refugiat en espais petits, ha treballat Shakespeare i els mites. El seu problema a l’hora d’exportar-lo és que és molt difícil de subtitular. Practica una dramatúrgia molt exigent, que juga amb les paraules, les rimes, també amb els referents. Si fos anglès, no patiria cap entrebanc, però és català…
A ‘Sísif fa no fa’ utilitza la música com a ‘leitmotiv’ gràcies a què disposa d’un intèrpret únic, en Pedragosa, que toca molt bé el piano i és un grandíssim actor. Tots els jocs escenogràfics que incorpora fan que el muntatge sigui molt divertit. També abaixa una miqueta el nivell discursiu respecte a ‘La mala dicció’ o ‘L’empestat’, cosa que, per contra, provoca que la peça sigui més accessible.
Tothom que vegi ‘Sísif fa no fa’ en quedarà fascinat. I no tinc cap dubte que podria voltar per tot el país, fins i tot per fora, perquè és un d’aquests espectacles singulars que els festivals de teatre s’escarrassen a contractar per meravellar el seu públic. Cap aquí hauria de treballar la indústria, perquè Jordi Oriol deixi de ser una ‘rara avis’, fill dels escenaris independents, i pugui fer un salt d’escala. Almenys perquè els seus espectacles girin.
Anna Serrano està, com aquell qui diu, encara descobrint-se. Amb el col·lectiu VV.AA. porta diversos espectacles damunt les espatlles, però com a directora en solitari, no gaires. Aquests dies ha estrenat ‘Cacophony’ a la Sala Beckett per registrar el seu primer èxit absolut. D’entrada, per la tria del text, una obra menor britànica que l’autora, Molly Taylor, va escriure per a una companyia jove, l’Almeida Young Company. I, sobretot, per com porta l’espectacle.
Els artistes escènics de 30 anys no disposen de gaires oportunitats de demostrar el seu talent, en aquest país, i han d’agafar-les al vol. A diferència del cinema, on hi ha una sèrie de productors que han apostat per les noves generacions, d’Elena Martín a Carla Simón, el teatre sempre va curt d’expectatives. I m’atreviria dir que d’entusiasme. Perquè hi ha una sèrie de senyors (i alguna senyora) que ocupen bona part de l’espai disponible.
Per molt talent que tinguis, és gairebé impossible guanyar l’Os d’or de la Berlinale a la segona pel·lícula. Trigues anys i panys per pujar de nivell i gaudir de la possibilitat de, per exemple, provar sort a la Fabià Puigserver. Quant trigarà Serrano a poder-ho fer? Voldrà fer-ho? Aquest és el dilema. Perquè no ho ha aconseguit ni La Calòrica! No oblidem que els grans directors que avui superen els 50 anys, tots, tots, van fer una sala gran als 30, fins i tot abans.
Amb el talent no n’hi ha prou. Els artistes han de saber resistir. I envoltar-se de persones que obrin portes. El públic ve després. Però és com un peix que es menja la cua: com pots arribar al gran públic si no hi tens accés? Això és feina de la indústria, que hauria d’escarrassar-se a la recerca de la singularitat i la joventut per assegurar-se un futur.
