Francesc Cuéllar no és un actor jove més. És un activista. Fundador de José y sus Hermanas, integrant de la Fundación Agrupación Colectiva i actor de solvència contrastada. Ara el tenim al TNC fent ‘El nedador del mar secret’, una peça molt especial en la qual interpreta el paper d’un pare que perd el fill… Cuéllar porta uns anys força moguts i, quan analitza l’ecosistema teatral que li ha tocat viure, parla clar i català.
L’obra que Cuéllar fa al Nacional és l’única novetat de la temporada. Ha estat a M’hauríeu de pagar i a Alguns dies d’ahir, projectes que surfegen la pandèmia des de l’any passat. L’obra de William Kotzwinkle que dirigeix Jumon Erra ens ofereix un cas escruixidor de mort perinatal servit, com diu el mateix Cuéllar, amb molta bellesa. Ell no és pare, però ha viscut l’experiència de prop.
L’actor es belluga entre el teatre ‘convencional’ i l’experimental amb solvència. Ho ha demostrat amb les companyies amb què ha treballat i no li agrada que intentin encasellar-lo. “Tenim massa necessitat de posar etiquetes”, assegura. I si li demanen què prefereix, si anar llogat d’actor a tirar endavant una obra o explicar-se ell mateix damunt l’escenari, no sap què triar. “El més difícil és intentar fer de tu”, afirma, tanmateix.
El més curiós de tot plegat és que els projectes personals de Cuéllar no estiguin veient-se a Barcelona. Livalone, per exemple, es va estrenar a Fira Tàrrega 2019 i va passar aquell any per Temporada Alta, que també coproduïa l’espectacle. Va aixecar entusiasme, però encara és l’hora que arribi a Barcelona. “Passa alguna cosa amb Barcelona”, diu. I es pregunta: “Com pot ser que els meus projectes els estiguin comprant a altres parts del món i no a la meva ciutat?”
Cuéllar, no obstant, dubta de si ho està fent bé, perquè és evident que està passant alguna cosa. “He de fer un prota a TV3 perquè em programin a Barna?”, diu. Creu que hi ha productes de molta qualitat, a la cartellera, però que tot és més o menys el mateix, que ara que han tancat la Hiroshima, per exemple, on pot anar a veure coses diferents?. “Dubto del sistema que hem generat”, dispara.
Amb 28 anys, sap que és fill d’una generació que ha nascut en plena crisi. Però també que “hi ha un fals mite” sobre la gent de la seva edat, que hi ha molts artistes, a molts llocs del món, que han començat a treballar sense res, que això ha passat abans com passa ara. El problema, apunta, és com s’ha precaritzat tot. I ell no pensa continuar sent artista a qualsevol preu. “Això de per l’amor a l’art i the show must go on està passant a millor vida”, afirma.
Tema d’obertura: ‘Hasta que lo miras’, de Mishima
