Francesc Cuéllar

Actor, etc.

Teatre / El Zoo de Vidre

Francesc Cuéllar: “Passa alguna cosa amb Barcelona”

Francesc Cuéllar no és un actor jove més. És un activista. Fundador de José y sus Hermanas, integrant de la Fundación Agrupación Colectiva i actor de solvència contrastada. Ara el tenim al TNC fent ‘El nedador del mar secret’, una peça molt especial en la qual interpreta el paper d’un pare que perd el fill… Cuéllar porta uns anys força moguts i, quan analitza l’ecosistema teatral que li ha tocat viure, parla clar i català.

Francesc Cuéllar a 'El nedador del mar secret'. Foto: Sion Fullana
Francesc Cuéllar a ‘El nedador del mar secret’. Foto: Sion Fullana

L’obra que Cuéllar fa al Nacional és l’única novetat de la temporada. Ha estat a M’hauríeu de pagar i a Alguns dies d’ahir, projectes que surfegen la pandèmia des de l’any passat. L’obra de William Kotzwinkle que dirigeix Jumon Erra ens ofereix un cas escruixidor de mort perinatal servit, com diu el mateix Cuéllar, amb molta bellesa. Ell no és pare, però ha viscut l’experiència de prop.

L’actor es belluga entre el teatre ‘convencional’ i l’experimental amb solvència. Ho ha demostrat amb les companyies amb què ha treballat i no li agrada que intentin encasellar-lo. “Tenim massa necessitat de posar etiquetes”, assegura. I si li demanen què prefereix, si anar llogat d’actor a tirar endavant una obra o explicar-se ell mateix damunt l’escenari, no sap què triar. “El més difícil és intentar fer de tu”, afirma, tanmateix.

Francesc Cuéllar a ‘Livalone’, una obra de Fundación Agrupación Colectiva. Foto: FAC

El més curiós de tot plegat és que els projectes personals de Cuéllar no estiguin veient-se a Barcelona. Livalone, per exemple, es va estrenar a Fira Tàrrega 2019 i va passar aquell any per Temporada Alta, que també coproduïa l’espectacle. Va aixecar entusiasme, però encara és l’hora que arribi a Barcelona. “Passa alguna cosa amb Barcelona”, diu. I es pregunta: “Com pot ser que els meus projectes els estiguin comprant a altres parts del món i no a la meva ciutat?”

Cuéllar, no obstant, dubta de si ho està fent bé, perquè és evident que està passant alguna cosa. “He de fer un prota a TV3 perquè em programin a Barna?”, diu. Creu que hi ha productes de molta qualitat, a la cartellera, però que tot és més o menys el mateix, que ara que han tancat la Hiroshima, per exemple, on pot anar a veure coses diferents?. “Dubto del sistema que hem generat”, dispara.

Marta Ossó és Laura i Francesc Cuéllar és Jofre a 'Alguns dies d'ahir'. Foto: David Ruano
Marta Ossó és Laura i Francesc Cuéllar és Jofre a ‘Alguns dies d’ahir’. Foto: David Ruano

Amb 28 anys, sap que és fill d’una generació que ha nascut en plena crisi. Però també que “hi ha un fals mite” sobre la gent de la seva edat, que hi ha molts artistes, a molts llocs del món, que han començat a treballar sense res, que això ha passat abans com passa ara. El problema, apunta, és com s’ha precaritzat tot. I ell no pensa continuar sent artista a qualsevol preu. “Això de per l’amor a l’art i the show must go on està passant a millor vida”, afirma.

Tema d’obertura: ‘Hasta que lo miras’, de Mishima

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close