Bàrbara Mestanza

Dramaturga, directora i actriu

Teatre / El Zoo de Vidre

Bàrbara Mestanza: “Si l’art no és honest, no té sentit”

Lacrimosa, l’obra que fan a la Sala Atrium Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar, és un exercici d’immolació. Una peça en què els dos intèrprets comparteixen les seves tristes vides d’actors a sou amb el públic. No és la primera vegada que Mestanza s’explica davant d’una platea. I és ja un dels grans exponents catalans de l’autoficció teatral. Amb poc més de 30 anys ha tingut més vides que un gat.

L’actriu, dramaturga i directora ens diu que “Lacrimosa és una autoficció i la realitat només és un punt de partida”. Li seguirem la pista des que va néixer fins a l’actualitat. Sabrem qui és la seva família, com l’ha patida, els seus amors tempestuosos, com i de quina manera ha treballat fins ara. I tot és real i tot és ficció. “L’autoficció és una bona manera d’utilitzar el meu cos colonitzat per un bé comú, per poder fer alguna cosa amb això”, assegura.

És la primera vegada que treballa amb Francesc Cuéllar i la Fundació Agrupación Colectiva (FAC). Es coneixen dels sets de la sèrie Mercado Central i d’haver compartit pis a Madrid. Tenen moltes coses en comú, com la versatilitat.

Francesc Cuéllar i Bàrbara Mestanza han creat 'Lacrimosa'. Foto: FAC
Francesc Cuéllar i Bàrbara Mestanza han creat ‘Lacrimosa’. Foto: FAC

“Ha estat al llarg dels anys que me n’he adonat que soc actriu, però també soc creadora i la meva manera de crear pot anar variant depenent del moment”, indica Mestanza. I aquí és on entra en joc el seu referent més clar i evident, Angélica Liddell. D’ella diu que, “tot i que a nivell polític i hi ha moltes coses que no hi estic d’acord i, segurament, ella no em voldria veure la cara ni saber qui soc, ha estat un referent perquè ha transformat el dolor, la foscor, en bellesa i en art”. “I això és revolucionari”, dispara.

Mestanza diu que un dels seus lemes és: “posar damunt la taula allò que fereix, que escup, que està irritat. Perquè la veritat és bellesa. L’honestedat és bellesa i l’honestedat és art. I és de les poques coses que poden mobilitzar”.

Bàrbara Mestanza va estrenar 'Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa' a la Sala Beckett el 2019. Foto: Sala Beckett
Bàrbara Mestanza va estrenar ‘Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa’ a la Sala Beckett el 2019. Foto: Sala Beckett

Ser dona, creu, també ha estat determinant a l’hora de crear i remarca que “l’art fet per dones ha estat durant molts anys allunyat de l’honestedat”. Sap que sempre l’estaran jutjant: “Mai no és suficient ser una mateixa perquè et vulguin. Al contrari, mai no ets suficientment guapa, mai ets suficientment res com per ser.”

“Si l’art no és honest, si no ets honesta del lloc no el fas, per molt que t’equivoquis, no té sentit”, diu. Mestanza està en contra de l’art com a mer entreteniment. I critica la seva generació que, segons diu, “estem plens d’idees i després no hi ha res més”. Creu que, tant si fa una sèrie diària com si és a la Sala Atrium o és jurat d’un talent show (ho va ser de l’Oh Happy day), té una responsabilitat. I li agradaria creure que “la cultura té més poder del que ens pensem”.

Tema d’obertura: ‘Cérvols’, de Les Cruet

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close