Lacrimosa, l’obra que fan a la Sala Atrium Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar, és un exercici d’immolació. Una peça en què els dos intèrprets comparteixen les seves tristes vides d’actors a sou amb el públic. No és la primera vegada que Mestanza s’explica davant d’una platea. I és ja un dels grans exponents catalans de l’autoficció teatral. Amb poc més de 30 anys ha tingut més vides que un gat.
L’actriu, dramaturga i directora ens diu que “Lacrimosa és una autoficció i la realitat només és un punt de partida”. Li seguirem la pista des que va néixer fins a l’actualitat. Sabrem qui és la seva família, com l’ha patida, els seus amors tempestuosos, com i de quina manera ha treballat fins ara. I tot és real i tot és ficció. “L’autoficció és una bona manera d’utilitzar el meu cos colonitzat per un bé comú, per poder fer alguna cosa amb això”, assegura.
És la primera vegada que treballa amb Francesc Cuéllar i la Fundació Agrupación Colectiva (FAC). Es coneixen dels sets de la sèrie Mercado Central i d’haver compartit pis a Madrid. Tenen moltes coses en comú, com la versatilitat.
“Ha estat al llarg dels anys que me n’he adonat que soc actriu, però també soc creadora i la meva manera de crear pot anar variant depenent del moment”, indica Mestanza. I aquí és on entra en joc el seu referent més clar i evident, Angélica Liddell. D’ella diu que, “tot i que a nivell polític i hi ha moltes coses que no hi estic d’acord i, segurament, ella no em voldria veure la cara ni saber qui soc, ha estat un referent perquè ha transformat el dolor, la foscor, en bellesa i en art”. “I això és revolucionari”, dispara.
Mestanza diu que un dels seus lemes és: “posar damunt la taula allò que fereix, que escup, que està irritat. Perquè la veritat és bellesa. L’honestedat és bellesa i l’honestedat és art. I és de les poques coses que poden mobilitzar”.
Ser dona, creu, també ha estat determinant a l’hora de crear i remarca que “l’art fet per dones ha estat durant molts anys allunyat de l’honestedat”. Sap que sempre l’estaran jutjant: “Mai no és suficient ser una mateixa perquè et vulguin. Al contrari, mai no ets suficientment guapa, mai ets suficientment res com per ser.”
“Si l’art no és honest, si no ets honesta del lloc no el fas, per molt que t’equivoquis, no té sentit”, diu. Mestanza està en contra de l’art com a mer entreteniment. I critica la seva generació que, segons diu, “estem plens d’idees i després no hi ha res més”. Creu que, tant si fa una sèrie diària com si és a la Sala Atrium o és jurat d’un talent show (ho va ser de l’Oh Happy day), té una responsabilitat. I li agradaria creure que “la cultura té més poder del que ens pensem”.
Tema d’obertura: ‘Cérvols’, de Les Cruet
