Si hi ha un dramaturg del nostre país que es posa en perill a cada obra aquest és Jordi Casanovas. No deixa escapar cap dels múltiples conflictes polítics i socials que ens assetgen per oferir el seu punt de vist, sovint mordaç. Ha parlat de la corrupció del PP, del procés independentista, de les fastigoses violacions en massa… I sempre amb obres properes, on qui mana és la gent normal. Ara estrena ‘Immunitat’ a La Villarroel.
‘Immunitat’ parla de la democràcia i de com es va gestionar l’esclat de la pandèmia al 2020. I ho fa a través de sis personatges que són tancats en una habitació i a qui se’ls fan preguntes al respecte. Per al dramaturg, aquesta obra “és un petit compendi de les tres línies habituals meves”. És a dir, comèdia negra, el thriller; la reflexió identitària sobre Catalunya i els catalans; i les fonts documentals.
Casanovas situa l’obra en un futur pròxim. I el fet que els seus personatges hagin de prendre decisions per unanimitat fa que, segons ell, s’obrin “moltes preguntes al voltant de la democràcia, coses que donem per fetes del sistema democràtic”. I no tothom pensa com ell, ja que, diu, li agrada que “els personatges xoquin, que tinguin arguments complexes”.
El director i dramaturg és el cul d’en Jaumet del teatre català contemporani. Ha fundat companyies, teatres, productores. Ha estat capaç d’ajuntar teatres públics, municipals i privats per tirar endavant els seus projectes. I ser crític, creu, no li ha tancat portes. Al contrari. “Cada cop que m’he arriscat ha valgut la pena”, diu. I ha vist que el públic necessitava obres com ‘Jauría’, ‘Ruz-Bárcenas’, ‘Alguns dies d’ahir’, ‘Vilafranca’ o ‘Valenciana’.
“Les portes, en el món del teatre, sobretot en els teatres públics, no van en la línia de pensament, sinó per una qüestió d’afinitats, de famílies. Hi ha un puntet de nepotisme, d’ajudar els teus amics”, assegura. Diu que ha viscut molts moments decebedors, tristos, però que no hi pensa. Ara té la productora Haus & Richman, que li serveix, entre d’altres coses, per produir el que li agradaria veure.
“Estaria bé una sacsejada”, afirma. I afegeix: “Amb la pandèmia ens vam fer moltes preguntes sobre com hauria de ser el teatre del futur i crec que totes les respostes han estat equivocades”. Posa en qüestió el sistema teatral i creu que, cada cop més, s’assembla al món de les arts visuals, “molt de consum propi, per un tipus de consum que dedueixi a hisenda, i no que generi intel·lectualitat o esperit crític”.
Tema d’obertura: ‘Bruixola erràtica’, de Mazoni
