Ell no ho confirma, però Jordi Oriol és una ‘rara avis’ dins el vast univers de la dramatúrgia catalana contemporània. La seva ‘Trilogia del lament‘ és del millor que s’ha escrit en aquest país en aquest segle. Ara torna al TNC amb ‘Europa Bull‘, potser la seva obra més ambiciosa a nivell formal. Una peça que va guanyar un munt de premis de la Crítica i que està cridada a girar per tot el continent. Oriol és actor, director, escriptor, un home de teatre total que parla fluixet i que mira molt amunt.
‘Europa Bull‘ va guanyar quatre premis de la Crítica per mor de la seva excepcionalitat. A nivell textual, formal, de fons. Oriol diu que és “una obra molt visual, molt plàstica, musical” i que, davant del desori que és Europa, “volia fer una obra molt trencada, amb ‘inputs’ diferents. Perquè la informació que ens ve d’Europa és un batibull de coses”.
Tot no surt del no-res, però. I la qüestió és que, mentre era a Stuttgart en un projecte continental, va seguir de prop la història d’una vaca búlgara que, xino-xano, va travessar la frontera sèrbia i a qui li va anar de poc ser executada arran de les moltes polítiques absurdes europees. ‘Europa Bull’, en parla, de la vaca Penka, tot un fenomen mediàtic de 2018. Una bona metàfora europea.
‘Europa Bull’ tanca una temporada molt profitosa per a Oriol. La tardor passada va poder posar de llarg ‘La caiguda d’Amlet’, ‘L’empestat’ i ‘La mala dicció’, la seva trilogia sobre l’obra de Shakespeare, sobre ‘Hamlet’, ‘La tempesta’ i ‘Macbeth’, respectivament. Una joia escènica en la qual Oriol ho dona tot, tant com a dramaturg com com a intèrpret. ‘Europa Bull’ és una altra cosa, però que beu de les mateixes fonts.
Ell mateix assegura que se sent molt a prop de la tradició. “Tant amb Serafí Pitarra com amb Brossa, m’hi identifico”, afirma. I afegeix: “M’agrada molt Brossa, per la senzillesa i com de directe arriba a ser. I Pitarra és excés. M’agrada molt el barroquisme, perquè m’agrada posar moltes capes. I m’agraden les línies senzilles i simples de Brossa, tocar la fibra només amb aquella taca. Lluito per acostar-me a Brossa, però sincerament soc més pitarresc”.
“Per molt que vulguem defugir la tradició, no podrem. No escrivim d’enlloc, no creem del no-res”, dispara. Oriol creu que les tradicions són imprescindibles a l’hora de crear. “Defugir-les és una bestiesa”, remata. Té clar, però, que no s’han de posar en un pedestal, que cal rellegir-les, interpretar-les, magrejar-les.
“Sé del cert que no m’invento res, que no he inventat mai res. Però sí que puc rellegir les coses”, diu. I això és el que sap fer millor que ningú. Sempre des de la llibertat. “Hem de ser el màxim de lliures possibles, no limitar-nos”, assegura.
I ell, apunta, escriu sempre des de l’escena. Per això li ha costat tant publicar les seves obres, que en són unes quantes. “Quan escric, penso des de l’intèrpret”, assenyala.
Tema de portada: ‘El calavera’, de Roger Mas
