Hi ha pocs autors contemporanis com Lara Díez Quintanilla. Reflexiva, filosòfica, punyent. L’any passat, dies abans del tancament total, va estrenar ‘La nostra parcel·la’ al Lliure i semblava una obra escrita just per al temps que havia de venir. Ara feia tres dies que tenia en cartell ‘Eufòria’ a la Sala Beckett i el covid l’ha forçada a abaixar el teló fins al 27 de desembre. Està sent dura la pandèmia per al món del teatre. I potser per això calen més obres com les seves perquè ens ajuden a pensar en això que es demanen els seus personatges: què fem aquí?
Eufòria és la seva cinquena obra, en la qual s’endinsa en un dels motors emocionals del món del segle XXI. Ho fa a través d’un relat apocalíptic, on un grup de persones ha d’assumir que res és com els havien promès i que tot té un final. Díez Quintanilla creu, de fet, que vivim en un “món en què s’ha confós la felicitat amb l’eufòria”.
“L’eufòria o l’alegria desmesurada són bones quan formen part del camí. […] El problema és quan és l’objectiu final de tot, quan és el que governa les nostres vides totalment”, afegeix.
“La pandèmia ens posa en contacte amb una mena de dol col·lectiu”, apunta Díez Quintanilla. Ella, que ha rumiat a fons sobre el nostre temps i ha intentat portar-lo al teatre, creu que la situació actual potser ens farà obrir els ulls per adonar-nos que no anem enlloc.
La dramaturga, actriu i directora s’ha instal·lat com una de les veus més interessants de la seva generació. La nostra parcel·la ja ens permetia entrar en un camí no gaire fressat pel teatre català contemporani, el de les idees. Darrere hi havia un discurs existencialista molt poderós. Se l’ha comparada amb el Jean-Paul Sartre de A porta tancada, però ella, és clar, prefereix la ‘cambra pròpia’ de Virginia Woolf.
Ser dona no li ha posat les coses fàcils. En el món de la dramatúrgia encara són minoria. “Estem acostumades a les històries d’homes, a les narratives masculines”, diu. I assegura que ara, a sobre, ha de sentir que les coses li van bé perquè, precisament, és dona, que si té espai és perquè és una dona: “Et diuen: ‘t’han agafat perquè ets dona’”, dispara. “No hi ha un reconeixement de capacitat, de discurs o de veu”, afegeix.
Respecte a l’escena catalana, Díez Quintanilla diu trobar a faltar “la comunió col·lectiva, anar al teatre i formar part d’alguna cosa”. “No fem obres perquè les vegin gent de la professió, amics i familiars”, afirma. Que el teatre ocupi un rol social important, que sigui capaç d’atraure molta més gent del que ho fa a hores d’ara.
Tema d’obertura: ‘Eufòria’ de Mazoni
