Ho diu ell mateix. Necessitava fer ‘Yerma’ al Lliure, Juan Carlos Martel. Aquesta obra duríssima de Lorca sobre una dona que no encaixa en el sistema, que desitja tenir un fill, però el seu marit no vol, que no vol estar tancada a casa, que no vol ser només esposa de, sinó també mare de. Martel necessitava ‘Yerma’ i nosaltres també.
És el primer Lorca del director del Teatre Lliure, tot i que no ben bé, ja que va ser ajudant de Lluís Pasqual quan va muntar ‘La casa de Bernarda Alba’ al TNC i ‘Doña Rosita’ al Piccolo de Milà. La seva ‘Yerma’ té elements pasqualians, com el tempo, certs moviments. I Frederic Amat, que n’ha construït l’escenografia, potser n’és també el responsable.
Però un director d’escena no assumeix aquest Lorca perquè sí. “El vaig agafar com una necessitat personal”, confessa. “Lorca té les paraules que un no té per expressar-se: és un consol”, afegeix. I fins i tot s’hi projecta, en ‘Yerma’, ja que hi observa “com una persona que intenta crear es veu neutralitzada per un sistema”.
Martel no creu que Espanya hagi canviat gaire des dels anys 30 del segle XX en què Lorca va escriure la peça. Diu que “les mentides segueixen amagades: hi ha persones a les cunetes i d’altres, a mausoleus”.
Amb ‘Yerma’, com a home, també ha après moltes coses. Ha donat veu a una cosa que no sabia, a través de l’escolta de les dones, dels personatges de la peça i de les actrius que té en escena. N’ha vist “els seus posicionaments” i ha pogut contrastar-los amb els seus. Ha reeducat la seva mirada.
“’Yerma’ arriba en el moment en què havia d’arribar”, diu Martel. L’any que ve haurà de decidir si vol continuar al capdavant del Lliure o si ja n’ha tingut prou. No ens deixa clar si pretén fer-ho, però sí constata que. des que va arribar al teatre, el 2019, no ha viscut temps gaire bons, primer com a substitut de Pasqual i, després, havent-se d’enfrontar a una pandèmia i intentant, alhora, canviar dinàmiques dins del teatre. “Al final, som una suma de coneixements que anem adquirint. Venim d’on venim”, assenyala
Tema d’obertura: ‘Suc de síndria’, de Nico Roig
