Nausicaa Bonnín ha mamat teatre. No tenia ni deu anys i ja va trepitjar un escenari. Ara que és a la trentena llarga li toca desaprendre per fer de Hedda Gabler en la versió del clàssic d’Ibsen que estrena Àlex Rigola al Teatre Lliure. En una capsa de fusta per a 80 espectadors. L’actriu diu que no s’havia enfrontat mai a un procés com aquest.
Fa cinc anys, Rigola va provocar una petita revolució tancant el Vania de Txékhov en un receptacle amb una barreja d’actors i actrius de diferents escoles. I va ser meravellós. Ara repeteix fórmula amb Hedda Gabler i Bonnín és l’encarregada d’encarnar una antiheroïna que, confessa, és “molt propera a mi”.
“Hem tret tota aquesta pàtina de dona dolenta, malvada” de la peça original, afirma l’actriu. I li ha quedat “una Hedda bastant enigmàtica”, més extravertida i, com ens recorda, s’acosta molt a la seva manera de ser. Perquè Rigola fa que els intèrprets es diguin pel seu nom, vesteixin amb la seva roba i, és clar, que no suplantin emocionalment ningú, sinó que no deixin de ser qui són.
Per a ella, està sent una cosa nova. “És motivador treballar des d’un altre lloc i reaprendre coses”, indica. “S’assembla molt més al fet cinematogràfic que al teatral”, afirma. Potser al cinema experimental, d’un sol pla, amb una veritat molt sincera. “Qualsevol cosa que passa en escena, està passant i no la pots ignorar”, afegeix.
Bonnín no fa gaire que és mare, cosa que, admet, li ha canviat la vida. I sap que “ser dona als quaranta i mare, a la nostra professió comença a ser una mica complicat”, apunta. Ho diu ella que ja fa dotze anys que va guanyar el Gaudí a la millor actriu gràcies al film de Mar Coll Tres dies amb la família i que ha treballat en moltes sèries i té un currículum teatral envejable.
És conscient que avui dia es troben coses més engrescadores en el món audiovisual que en el teatral, sobretot per a la gent de la seva generació. Ser mare l’ha convertit en una professional més selectiva i aposta per “continuar innovant i continuar arriscant”.
Aquest Hedda Gabler és, d’entrada, un caramel·let per a qualsevol actriu o actor que vulgui fer una passa endavant. “La funció t’obliga a estar molt connectat amb el moment”, diu. Amb el públic i amb la resta de l’equip artístic, que el completen Pol López, Miranda Gas, Joan Solé i Marc Rodríguez, a pocs centímetres de distància, el present és bestial.
Tema d’obertura: ‘There is a light than never goes out’, de The Smiths.
