Cantando bajo la lluvia, Bye bye monstre, Carrer Robadors, El corredor de karts, Ballar (és l’únic que) ens salvarà… Darrere totes aquestes obres que ja s’han estrenat o s’estrenaran aquesta temporada hi ha Marc Artigau, un dramaturg, poeta i novel·lista que està vivint un moment molt dolç en la seva carrera d’escriptor. És dels pocs autors de teatre que s’ha atrevit amb altres gèneres. I amb èxit… Darrere de les seves peces hi ha un cert component nostàlgic, una mirada enrere, emotiva, punyent, que ja és marca de la casa.
“Soc una persona molt nostàlgica, que, crec, és del pitjor que es pot ser a la vida”, admet Artigau. A Ballar (és l’únic que) ens salvarà, que ara arriba al Maldà, la nostàlgia hi és menys, però hi és, tot i que el que fa és establir un joc entre la generació dels seus nebots i la dels seus germans grans. A El corredor de karts, que veurem el desembre a la Beckett, hi és amb totes les de la llei.
Aquesta última obra, escrita per a la companyia Parking Shakespeare, se’n riu del pujolisme com només ho ha sabut fer Marc Rosich a partir de l’anècdota d’un mecànic que, hipnotitzat, camufla missals farcits de bitllets als cotxes oficials que van fins a Andorra.
Artigau reconeix que és “fill del pujolisme”, del peix al cove i de la doble moral. “No ho hem superat”, remata, conscient que els temps que vivim són hereus, encara, d’aquells anys 80 i 90 on Jordi Pujol era un pare de la pàtria que va ser destronat, més tard, de manera vergonyant. També va créixer sota l’aura de Josep Lluís Núñez i de Joan Pau II. Tots, diu, referents molt i molt conservadors.
Totes aquestes obres que hem citat més amunt i que Artigau estrena aquesta temporada són encàrrecs, manera habitual de funcionar dels dramaturgs d’èxit. No en renega, ans al contrari. Sobretot perquè li han permès viure d’escriure, cosa que no s’hauria imaginat mai quan començava els estudis de dramatúrgia a l’Institut del Teatre fa gaire vint anys.
Viu també de les adaptacions. L’associació amb Julio Manrique ha produït muntatges memorables com Les tres germanes o L’ànec salvatge, entre d’altres. “A mi, és el que em fa més feliç”, diu. I afegeix: “Aquestes adaptacions em donen eines que puc fer servir a la prosa”
Si vol llibertat, diu, se’n va a la novel·la. N’ha escrit unes quantes, l’última de les quals és Jo era el món (Destino). I no entén perquè és gairebé l’únic dramaturg del país que sovinteja la prosa. A fora, una figura com la d’Artigau tampoc no és gaire corrent, tot sigui dit.
Gràcies a la narrativa ha pogut trepitjar el país i troba molt a faltar que els territoris de llengua catalana estigui més articulat, a nivell teatral. Pensa en Països Catalans, en què hem d’aconseguir que les obres dels nostres dramaturgs vagin de nord a sud i d’est a oest. “S’ha de pensar en el territori de la llengua catalana”, remata.
Tema d’obertura: ‘Insurrección’ d’El Último de la Fila
