“La meva feina és transformar-me”, diu Laura Aubert. Amb 34 anys, l’actriu barcelonina és ja un pes pesant de l’escena catalana. Actriu còmica, actriu dramàtica, membre de Pirates Teatre. Laura Aubert és moltes coses. Ara la tindrem a la Biblioteca de Catalunya fent ‘Canto jo i la muntanya balla’, l’adaptació de la novel·la d’Irene Solà. I ens acaba de glaçar el cor a ‘Testimoni de guerra’, al TNC. No para. Per moltes raons.
Tot i la seva joventut, fa molts anys que Aubert es dedica a la interpretació. Els Pirates Teatre fa vint anys que existeix. Una companyia que és molt especial, on hi són, entre d’altres, el seu germà Adrià i molts dels seus amics de tota la vida. És una companyia familiar, que no ha interferit en la seva meteòrica carrera.
Té molt clar, des que era petita, que la seva feina com a actriu passar per ser algú altre. “M’agradaria que la gent no sabés qui soc”, afirma. I déu n’hi do com s’hi aplica. Canvia de cara, de registre, de manera de parlar. Sap adaptar-se a molts personatges i a molts contextos. A més, toca el violí, canta i no descarta un futur proper dedicat a l’escriptura dramàtica. És el seu següent pas. I no només perquè senti una motivació artística especial, sinó per obligació, perquè creu que les dones necessiten papers que ara no tenen al seu abast.
Que Aubert faci ‘Canto i jo i la muntanya balla’ és un luxe. Sobretot perquè hi ha un autèntic dream team, en aquest projecte. Des de la novel·la original d’Irene Solà a l’autora que n’ha escrit la versió, Clàudia Cedó, des de la compositora de la música original, Judit Nedderman, als directors, Guillem Albà i Joan Arqué.
