Letícia Dolera i Pau Roca no són un tàndem corrent. Ella s’ha fet un nom singular en el món del cinema espanyol, com a actriu, guionista i realitzadora. Ell és un globetrotter del teatre català, productor, director i actor, alma màter de la companyia Sixto Paz. Encara en la trentena, tots dos, s’han fet un fart de treballar. Investigant, creant, teixint sinergies. I ara són socis, perquè s’alternen a l’Escenari Brossa per fer ‘Les coses excepcionals’, un monòleg de Duncan MacMillan que va per la tercera temporada. És un caramelet. No se’l perdin.
Amb Sixto Paz, Roca s’ha fet un lloc a Barcelona. Però el seu camí no ha estat precisament de roses. I això que ha conreat èxits com ‘Història’, ‘L’efecte’, ‘Tender Napalm’ o ‘Pulmons’. Com a actor, pot vantar-se d’haver interpretat el paper de Soleràs al ja mític ‘Incerta glòria’ d’Àlex Rigola, segurament el personatge més potent que ha trepitjat els escenaris catalans en l’última dècada.
Dolera és, segurament, l’estrella més brillant del cinema ‘indie’ espanyol. Després de participar en un caramull de pel·lícules i sèries com a actriu, fa cinc anys va canviar de banda per rodar el primer llargmetratge, ‘Requisitos para ser una persona normal’, un cant generacional. I ara mateix està acabant la segona temporada de la sèrie ‘Vida perfecta’.
Fins que Roca no la va trucar per formar part de ‘Les coses excepcionals’, Dolera no havia participat en cap obra de teatre a Barcelona. Per què? No ho sabem. Però és estrany que això hagi passat. Ens diu que és fan de Sixto Paz i troba a faltar gent que se la jugui. “M’agradaria que hi hagués més risc”, afirma. Roca assenteix.
Tots dos coneixen molt profundament com funciona la indústria de l’espectacle a Barcelona i a Madrid. L’han patit i l’han gaudit. I lamenten l’escàs coneixement que hi ha a una ciutat i altra del que s’hi fa, de tot allò bo que s’hi estrena.
