Quan es publiqui aquest article imaginem que s’estaran fent les deliveracions pertinents per a escollir el nou director del centre d’art Santa Mònica. Sorprèn que aquest procés no hagi fet còrrer més tinta en el sector artístic, quan s’anuncia -sembla- una nova orientació en la direcció del centre cap a les arts visuals, després d’anys sota el prisma vaporós de la creativitat contemporània. Ho deduïm, sobretot, pels membres del jurat, format per moltes veus representatives de l’art contemporani. A les bases es percep, en canvi, un marc conceptual més heterogeni, en que les arts visuals hi sobresurten si, però acomboiades pels àmbits de la creativitat, les indústries culturals o l’empresa. Fa l’efecte que hi ha diferents desitjos posats al Santa Mònica, no sempre complementaris, i que s’han consensuat unes bases àmplies, a l’espera de que algun dels candidats proposi el model que trobi la quadradura del cercle.
En tot cas, el concurs ha de servir per solucionar el problema enquistat d’un centre que des de fa anys ha deixat de ser significatiu en el sistema de l’art. Fa tres anys que navega sense direcció, i malgrat els esforços de l’equip de tècnics que hi ha al darrera, ha quedat relegat a un contenidor de festivals creatius sense coherència qualitativa ni lideratge cultural. Està maleït des que el 2012 algú se li va acudir beneir-lo com a centre de la creativitat. Hom deuria pensar que la creativitat ajudaria a fer realitat aquell somni humit d’alguns polítics: un museu amb riuades de gent xalant d’allò més, sense conflicte, amb les últimes campanades de la cultura creativa contemporània (la culture friendly). Però aquesta visió ha produït exactament l’efecte contrari. Perquè la creativitat és tot i res a la vegada. És creatiu l’Antoni i la Bibiana, l’instagramer i el gamemaker. Tot ho iguala en una franja indeterminada. I tot sovint rebaixa allò que ens hauria d’elevar; centrifuga allò que ens hauria d’orientar. Quants espais de referència internacional s’han distingit per ser centres de la creativitat?
La creativitat és, sens dubte, una de les idees flotants del nostre temps i part orgànica del sistema. Avui es promou en les empreses, en la ciència, en el sistema educatiu o en l’urbanisme. Però precisament perquè és tan nuclear en la societat el que ens cal és un espai que promogui la creativitat d’una manera acotada i sòlida. I les arts visuals són l’esgraó més experimentat i referencial de l’ordre creatiu. Li donen estructura, enfoc i complexitat. Saben ocupar bé un espai de naturalesa dispersiva. Amb segles d’experiència a les espatlles, que permeten sortejar els paranys i miratges de la creativitat (el formalisme edulcorat, el transversalisme lúdic). I tenen per defecte una mirada expandida al coneixement, obrint-se tan aviat a la ciència com a l’arquitectura, a l’antropologia com al disseny.
El que realment falta a la ciutat de Barcelona és una Kunsthalle en tota regla; un model germànic amb dues premises: la primera, sabuda, alçar una alternativa al museu d’art de la ciutat (el Macba), amb una motxilla massa carregada per la col·lecció i les expectatives d’internacionalitat que se li exigeixen. Sense aquests pesos, la Kunsthalle esdevé un espai d’art alliberat que, a més, pot resoldre el segon dels dèficits del museu, que és la representació del teixit local. És una realitat poc subratllada però les Kunsthalle alemanes neixen, de fet, en estreta connexió amb les associacions d’artistes de la ciutat. En aquest sentit, i des d’una mirada sectorial més àmplia, el Santa Mònica hauria de ser un hub que representi, estimuli i connecti les diferents associacions i famílies d’artistes, però també de crítics, comissaris, galeries, editorials, universitats, espais d’art que conformen el sector d’arts visuals a Catalunya. Un espai, esclar, que els posi frec-a-frec amb referents peninsulars i internacionals. Tenim un sector molt actiu, transversal, precaritzat, que necessita una plataforma que l’aculli i dinamitzi. L’estructuració museística postolímpica va generar un conjunt d’espais d’art especialitzats de gran sofisticació: en l’exhibició (la Capella), en les arts de la imatge (la Virreina), en la producció (Hangar) o en la residència (Fabra i Coats). Tots els elements de la cadena tenen el seu espai excepte un que tot ho reuneixi i activi.
El que es tracta és de recuperar la centralitat cultural d’un centre que ha perdut el centre fins i tot en el seu nom. La referencialitat que va tenir durant els primers noranta, amb grans exposicions d’arts visuals, que s’alternaven mesuradament amb esdeveniments referencials de disseny o fotografia. Però també durant la direcció Altaió, en que les arts visuals estructuraven un model que s’obria intel·ligentment a la ciència i al disseny, tot establint una connexió fecunda amb la societat civil (el centre no ha tornat a superar els 200mil visitants des d’ençà; el 2019, hi van transitar poc més de 50mil). Centralitat també la del moment Baremblit, que va propiciar les bases de l’actual sistema d’artistes i crítics d’art contemporani a Barcelona (encara que sense reeixir en el factor de la transferència social de l’art, que avui ha de ser molt més intensa i tentacular). La governança Jaume Reus també va tenir moments substancials, però el centre ja estava maleït pel síndrome de la creativitat.
Cal tornar les arts visuals a l’eix d’irradiació cultural del Santa Mònica. Però sense mitges tintes. Bastint un perímetre robust. Perquè la creativitat i alguns dels seus aliats (la moda, l’espectacle, el festivalisme) sempre intentaran entrar per la porta del darrera, desvirtuant tot allò que singularitza el bon art de sempre: el curós agençament de l’esperit crític i de la profunditat de pensament; de la mirada incòmoda, genuïna i punxant.
