La política d’extrema dreta de les institucions locals i autonòmiques de la capital espanyola fa la seva entrada de cavall sicilià en el món teatral tot desmuntant un model on es buscava l’excel·lència per sobre de tot. Avui, Madrid no provoca cap enveja.
Quan li pregunten a Àlex Rigola com va ser la seva etapa als Teatros del Canal de Madrid (2016-2017) sempre respon amb un somriure i dient que mai no havia pogut treballar amb tanta llibertat i recursos. El director barceloní va decidir plegar el 3 d’octubre de 2017, dos dies després de la brutal actuació policial durant el referèndum de l’1 d’octubre i arran de la defensa que en va fer el PP, que aleshores ja governava la Comunitat de Madrid, la institució que li pagava el sou.
En aquella època, la ciutat era plena de catalans als màxims llocs directius dels teatres de la ciutat i autonòmics, també estatals. Carme Portaceli, Marion Betriu, Joan Matabosch… Avui hi queda Lluís Homar al Clásico i en Matabosch, que continua al capdavant del Teatro Real. Tot ha canviat molt. I no a millor. Aleshores, amb una targeta de crèdit sense límit, Madrid buscava el talent per tots els racons de l’estat sense preguntar a qui votaven. Volien excel·lència i l’aconseguien. I feia anys que s’hi havien posat de valent fins al punt que els teatres públics de Madrid s’havien fet un lloc a Europa.
I a Madrid, n’hi ha una pila de teatres públics. A banda dels estatals (Centro Dramático, Clásico, Compañía Nacional de Danza…), hi ha els locals i els autonòmics. L’Español, El Canal, el Price, Conde Duque, el Fernan Gómez, les Naves del Matadero i un llarg etcètera. Hi tenim, pel cap baix, una quinzena de sales molt ben dotades. Durant una època, s’hi van fer concursos. Ara s’ha apostat pel dit i com més amic, millor.
La primera a descavalcar, en aquesta tardor boja, de pujades i baixades, cessaments i sorpreses, va ser la directora de l’Español, Natalia Menéndez, a qui no la van convèncer les ànsies de l’Ajuntament de reestructurar, un altre cop, els seus espais escènics. Bàsicament, per tornar a separar la sala centenària de la plaça de Santa Anna de les Naves del Matadero. Ja té substitut: Eduardo Vasco, de qui aquí només coneixem pel seu pas pel Clásico fa més d’una dècada, quan la companyia estatal havia de llogar el Victòria perquè ningú els volia.
Una mica més tard va arribar la sorpresa, quan li van dir a Alberto Conejero que no continuaria al capdavant del Festival de Otoño. Feia tres dies que el certamen havia començat i li comunicaven que seria rellevat per Pilar de Yzaguirre, de 87 anys, i fundadora del festival madrileny. L’excusa? Cap ni una. Fora i prou. El mateix que li ha passat a Natalia Álvarez, directora del Centro Cultural Conde Duque, que porta tres anys en el càrrec i ja li han dit que a finals de 2024 haurà de buscar-se feina.
La traca a tanta comèdia de portes que s’obren i es tanquen la va protagonitzar els Teatros del Canal. De cop, el conseller de Cultura madrileny, Mariano de Paco, anuncia que aparten Blanca Li, reputada i histriònica ballarina i coreògrafa amb residència a París, per cedir-li el tron a sis directors (José Luis Alonso de Santos, Albert Boadella, Lluís Pasqual, Ana Zamora, Olga Blanco i Ainhoa Amestoy) cadascun dels quals es dedicarà a un segment: Boadella a “la lírica” i Pasqual al “repertori internacional”, per exemple. També es repartiran el sou de 100.000 euros com a assessors, a banda de cobrar a bon preu les seves propostes (45.000 € per direcció?).
De facto, De Paco s’erigeix com a director dels Teatros del Canal, a banda de col·locar els seus amiguets: Boadella mai falta quan es tracta de l’extrema dreta. També apuja el pressupost del teatre en dos milions d’euros (fins als 6,6) i li col·loca un subtítol ben vistós, Centro Dramático y Coreográfico de la Comunidad de Madrid. Una mica com per fer-li la competència al “socialista” Centro Dramático Nacional que dirigeix Alfredo Sanzol.
De Paco ja ha deixat clar que no es tracta d’una direcció col·legiada, que la seva assemblea de directors estrenaran un espectacle a l’any a la sala gran i que la resta d’espais els omplirà l’esperit sant, és a dir, ell.
El que més sorprèn de tot plegat és la presència de Lluís Pasqual en tot aquest vodevil. Viu a Madrid, sí, el membre fundador del Teatre Lliure. I el cert és que, a 72 anys, no treballa gaire en aquesta part de món. Aquest 2024, però, estrena un ‘Bodas de sangre’ al Piccolo de Milà. I ha anat fent nord enllà. Això no obstant, com és que un artista de la seva talla, que ha representat tant per al teatre català i espanyol, es presta a aquest joc?
Fa uns dies, un dels damnificats per la ‘realpolitik’ cultural madrilenya em comentava que els moviments de les últimes setmanes no són altra cosa que una batalla més de la “guerra cultural” que s’hi està lliurant, no només a la ciutat, sinó arreu d’Occident. “Sembla clar que hi ha una guerra cultural que l’extrema dreta capitalitza i que ho galvanitza tot a la seva dreta i potser també a l’esquerra”, em deia. Gairebé en paral·lel, la presidenta Isabel Díaz Ayuso anunciava que retiraria les lleis LGBTI de la Comunitat.
Tot junt adquireix una mica de sentit. Vaig retirant impostos als rics perquè siguin més rics, intento marginar els col·lectiu dissidents, destrueixo un bosc a Carabanchel i li nego el pa a qui no pensi com jo. Per tant, a les institucions culturals que pago hi vull gent que munti fanfàrria i xerinol·la, que es parli dels EUA o del segle XVI, però sense cap crítica o relació amb l’actualitat, a no ser que sigui per fer befa del que passa a l’altre costat del Mur.
En tot aquest programa, és clar, no hi ha concursos públics pel mig. Quan es trien a dit els millors, no seré jo qui defensi les rifes. Però quan hi accedeix qualsevol o quan no tens gaire clar quin és el teu projecte artístic, el millor és el concurs. Almenys, fes-ne un en algun equipament per quedar bé. No els cal figurar, als governants madrilenys. Perquè la guerra cultural és un fet que tenen assumit i coneixen quin el seu bàndol.
I aquí, què? Com ens afecta tot això? Els teatres madrilenys són socis dels públics o semi públics barcelonins. A Madrid, a més, és el lloc ideal per fer diners amb les gires, sobretot ara que fora de les dues ciutats és molt difícil arribar-hi. Allà pots estar-hi dues, tres, quatres setmanes, fins i tot més. I el públic, fins ara, encara no mira el DNI dels artistes. Hi ha molts projectes que, sense un coproductor madrileny, no tiren endavant.
El trànsit Barcelona-Madrid és fluid. Allà hi van els joves que busquen feina en el món audiovisual. Aquí venen els artistes contemporanis que volen seguir treballant: Madrid no té la xarxa de creació barcelonina, i Barcelona no té la xarxa d’exhibició madrilenya. I molt em temo que, guerra cultural pel mig, viurem un desembarcament de gestors expulsats en el renovat oasi català.
És curiós, per exemple, que no hagi sortit encara el concurs del festival Grec, quan Cesc Casadesús va anunciar l’estiu passat que el 2024 plegaria. O que es mantingui el silenci respecte al procés d’expropiació del local que ocupa l’Antic Teatre. Què s’està tramant a la Virreina?
El 2017, quan el conseller de Cultura, Turisme i Esports madrileny, Jaime de los Santos, va saber que Rigola abandonaria els Teatros del Canal, va dir que no organitzaria cap concurs, perquè “l’importat és que els millors estiguin a les institucions madrilenyes”. Potser llavors es tractava d’això, dels millors. Ara no, ara tot va de guanyar una guerra.
