L’art per l’art, la música per la música i el hip-hop pel hip-hop. Així és el retorn de Rawpublic, el projecte sonor del cantant de Zoo, Toni Sánchez, més conegut com a Panxo, i d’un dels vocalistes de Los Chikos del Maiz, Toni Mejías, junt amb el riberenc Andreu Puig. El nou disc del grup és una exhibició de la seua habilitat als micròfons, així com una proposta addictiva que combina els cànons clàssics del gènere importat dels suburbis de les grans ciutats dels Estats Units d’Amèrica i l’estil electrònic tan característic de la discografia zoològica.
Aquell videoclip gravat a la platja de Gandia, a la capital de la Safor, va trencar amb totes les expectatives. «Estiu», la primera cançó de la veu icònica de Zoo, de Panxo, va disparar les reproduccions i va ser el tret de sortida de la carrera meteòrica d’una banda que ha fet miquetes qualsevol impacte anterior de l’escena musical valenciana en llengua pròpia. Zoo, amb un tema purament rap, va inaugurar una trajectòria de somni per damunt dels escenaris.
L’estil d’aquella cançó no era una casualitat. Toni Sánchez, més conegut com a Panxo, sempre ha tingut una ànima hip-hop, com la que atresora encara Zoo, malgrat haver evolucionat la seua sonoritat amb el pas del temps. Va confessar-ho en una col·laboració amb Homes Llúdriga: «A mi m’agrada sentir la música i en realitat jo somiava tindre un grup com Homes Llúdriga».
Panxo, tanmateix, fa temps va iniciar un projecte que honrava les estructures més clàssiques del gènere. Batejat com a Rawpublic, complementaven la banda Toni Mejías, vocalista de Los Chikos del Maíz, i Andreu Puig, qui actuava llavors sota el nom de Jerry Coke. Els tres van deixar la seua petjada en una maqueta autoeditada l’any 2009, la qual va titular-se Ensayo sobre la fluidez.
Quasi tres lustres més tard, amb la col·laboració al comandament de la producció de Toni Fort Pollet, integrant de Zoo, Rawpublic ha tornat. Ho ha fet amb un disc pràcticament cantant en llengua pròpia, a diferència de la seua primera experiència enregistrada, i fruit d’un viatge de Panxo i Mejías a Nova York per trobar-se amb Puig. Mesclat i masteritzat per Yon Mikel Garcia, tècnic de so dels gandiencs, havia de veure la llum ancorada als manaments del boombap, un subgènere del hip-hop que va agafar popularitat durant els anys vuitanta a la costa est dels Estats Units d’Amèrica.
L’àlbum, tanmateix, ha estat adobat amb capes i registres sonors que escapen d’aquesta cotilla estilística, amb bases que evoquen el hip-hop electrònic de Zoo i altres que recorden el rap pur que va caracteritzar alguns treballs de Los Chikos del Maíz. «Redemption», el tema de presentació, està marcat per aquest estil directe, incisiu i amb una lletra de temàtica quotidiana, defugint de les invectives polítiques.
Aquest esperit contundent, d’entrada al més pur estil «qui és l’amo d’aquesta porquera» de Clint Eastwood a la pel·lícula Sense perdó, transita cap a la nostàlgia amb «Galàxia remota», de tendència més vocàlica, més melòdica. Amb una base d’afrobeat, alimentada pels cors d’un Panxo que s’allunya de la part més rapejada, gaudeix del segell inconfusible del guitarrista i cantant de Zoo, Arnau Giménez, endinsat actualment també en el projecte de trap Malifeta.
De dinàmica més calmada, per incitar a una reflexió més personal, «Anar i vindre», amb un títol evocador de la temàtica íntima i quotidiana que atresora la cançó, està foguejada amb el caràcter del rap clàssic desaccelerat, d’aquell amb un base de tempo romancer. De fet, la naturalesa i la idiosincràsia d’aquesta peça musical evoca temes vinculats a les trajectòries dels components de Rawpublic, com ara «Actor secundario» o «Buscando en algún lugar» de Los Chikos del Maíz.
El tema més canyer, directe i desafiant del disc és «Timba», enriquida amb un inici de melodies aràbigues. Addictiva, de missatge contra l’ego de l’escena rap i amb vacil·les tradicionals edificats des de la humilitat, és una mena de reepresentació del projecte, un cop a la taula per mostrar la seua capacitat per fer tremolar el circuit rap amb els seus ritmes enginyoses i un flow vertiginós.
El seu to desafiant, típic dels orígens d’aquest gènere, contrasta amb «Per què», una joia edificada sobre interrogants per trenar una obra típica de les millors edicions afilades de la factoria Zoo. Alimentada pels vents sintètics, de fragments melòdics i fonaments d’uns ritmes electrònics desaforats, és pura orfebreria sonora al servei de l’art de la ironia i la crítica soterrada.
Les jaquetes de cuir, els cabells despentinats i les cadenes penjant dels vaquers irrompen com a base de «La vida pirata», una cançó de reivindicació dels xiquets i les xiquetes marginades de la classe, en un cant a favor d’aquells alumnes considerats pels assetjadors com a «rarets». Les tornades melòdiques dels vents, prototípiques del taller musical de la banda de Gandia, atorguen un ADN 100% zoològic que l’allunya de les temptacions canòniques del rap.
Rawpublic, no debades, ha tornat per deixar-se dur per les vocacions i saltar-se tots els manaments que marquen els clàssics. O dit d’una altra manera: per jugar amb l’elasticitat de l’estil, per agregar-li quan convinga electrificació, per apropar-la quan es considere a les sonoritats amb segell del monet, per divertir-se encara més amb la música. Aquest àlbum és la timba hip-hop de Panxo, Mejías, Puig i Pollet. En el seu últim cas, jugada a Nova York, però amb un accent inqüestionablement valencià.
