Dir que Míriam Iscla és una actriu totterreny és una obvietat, perquè gairebé cada temporada ens demostra que sap bellugar-se com peix a l’aigua entre el drama i la comèdia. Ho ha demostrat aquest 2022 amb Crim i càstig i Les bones intencions, dues obres que, per cert, li han valgut el Premi Memorial Margarida Xirgu. És, per sobre de tot, una actriuassa que té les coses molt clares.
No és gens fàcil, per a actors i actrius, treure’s una etiqueta de sobre. I Míriam Iscla, per mor del seu pas per T de Teatre, semblava que només podia fer comèdia. Però un bon dia va deixar la mítica companyia i va decidir caminar sola. I no és que hagi fet incursions en el drama, sinó que s’ha convertit en una actriu dramàtica de primera categoria. Però no ha renunciat, ni renegat, mai de la comèdia.
Iscla diu que el que fa ella es troba entre les dues peces que ha tirat endavant aquest any, el ‘Crim i càstig’ del Teatre Lliure i ‘Les bones intencions’ de la Fundació Brossa. I no, no renuncia a fer riure. “M’agrada tenir aquesta part de comèdia”, afirma. La qüestió, constata, és que “la comèdia està mal vista”, quan és “el gènere més difícil”, que requereix una tècnica molt “fina” i “mil·limètrica”. “Un gag entrat mig segon més tard no fa riure”, assegura.
L’actriu fa més de trenta anys que es dedica en cor i ànima al teatre i ha pogut comprovar en carn pròpia l’escassa presència de dones al darrere de l’escenari. Ella, diu, “només” ha treballat amb Carme Portaceli com a directora. La resta, homes. “Ens costa tant tenir un forat, com a actrius, fins i tot”, apunta. I sovint les dones han de fer papers escrits per a homes, com el seu Porfiri de Crim i càstig. “No hi ha ni personatges interessants”, dispara.
“Necessitem directores que s’imaginin que podem fer coses que no estiguin pensades per seguir la norma”, diu. Ja n’hi ha, més joves que ella. Per això té molta esperança en les noves generacions, perquè puguin trencar sostres de vidre i tot el que ha impedit que autores i directores juguin a la mateixa lliga dels homes.
Iscla tampoc no vol renunciar a passar-se a l’altra banda. Diu que li agradaria dirigir. “Però aquesta faceta no la puc fer si no em neix d’una necessitat”, assenyala. “No paro de buscar coses”, apunta, tot referint-se als textos. “Tinc textos guardats en un calaix”, afegeix. I sap que algun dia, mentre busca, trobarà alguna cosa que li digui que allò ho ha de fer ella. El moment no ha arribat, encara. Però arribarà: “Si trobo la gent, les ganes i els quartos, ho farem”.
Tema d’obertura: Jo no canto per la veu, de Maria Arnal i Marcel Bagés
