Si hi ha un artista escènic que hagi marcat profundament l’escena barcelonina dels últims vint anys aquest és Roger Bernat. Iconoclasta, irreverent, a voltes poca-solta, el director i dramaturg va crear una manera de fer teatre que l’han portat a fer la volta al món. Té espectacles, com La consagració de la primavera o Hamlet, please continue, que han estat als cinc continents. Ara el tenim al Lliure amb un projecte que passa per recuperar la versió que Fabià Puigserver va muntar del Terra baixa de Guimerà el 1990. L’ha volgut copiar amb un càsting que canviarà cada nit.
L’objectiu de Bernat és, segons ens explica, “desmuntar l’espectacle del Fabià perquè sis actors el facin des de la seva experiència”. Sis intèrprets que no se saben el text, que tindran un vídeo del muntatge original i uns auriculars per seguir el text. Sembla fàcil, oi? Doncs, el director diu que no. “De vegades, el més difícil és no afegir res”, apunta.
Bernat diu haver quedat estupefacte davant de l’entrega dels intèrprets, per la seva vulnerabilitat, perquè els col·loca en un lloc molt difícil. També ha quedat molt sorprès de la seva professionalitat i les habilitats que tenen d’estar en escena, de “trencar-se sense res”.
De vegades, és difícil etiquetar Bernat. Director, artista, performer? “Sempre he reclamat la meva filiació teatral”, assegura. I defensa que, sobretot, és dramaturg, que el seu origen és el teatre, tant se val el que faci. I és un ferm defensor d’aquest art. “El teatre ens permet reflexionar sobre com ens comportem nosaltres com a societat”, diu. I afegeix: “És la disciplina que fa art de les relacions humanes”.
Però és crític amb el teatre, diguem-ne, convencional, el que “fa cinema frustrat”. “El teatre té un univers molt més ampli del que ens proposa la pantalla”, assegura.
“Tinc la sensació que faig teatre premodern, en el sentit que ara veureu un espectacle de Terra baixa que prové del teatre amateur, més de l’Enric Borràs que del Lluís Homar”, afirma. Afegeix que sempre que el deixin entendre el teatre des d’aquest vessant més popular, “allà on la dialèctica entre personatge i actor és visible”, sempre hi serà. “És una dialèctica que m’interessa veure, m’interessa l’andamiatge teatral, i m’interessa menys quan intentem esborrar tota la parafernàlia que envolta el teatre”, dispara.
De fet, Bernat sempre ha pensat estar més a prop de la festa major que de l’elit cultural. “Entre fer La consagració de la primavera i treure una ‘vaquilla’ al carrer hi ha molt poca diferència”, riu. Tanmateix, lamenta estar “condemnat a treballar en espais suposadament moderns”.
El que li preocupa de debò és la deriva conservadora, no del teatre convencional, sinó dels presumptament progressistes. “El teatre s’està convertint en un espai més moralitzant, més consensual”, diu. “El teatre hauria de ser un espai de llibertat, no un espai on anar a combregar amb certes ideologies”, indica.
Tema d’obertura: ‘Optimisme’, de Vàlius
