Després que l’any passat l’estrenés la companyia La Trup al Teatre Principal de Maó i de circular per diversos pobles de Menorca, ‘Arminda’ (1771) de Joan Ramis, el dramaturg més excels del nostre teatre del segle XVIII, desembarca a Mallorca a l’Auditori de Manacor, i el mes de juny se n’escenificarà una altra funció al Principal de Palma. Em poso en contacte amb el director, Sergi Marí, que m’escriu que després de la funció té ganes de saludar-me. Li suggeresc veure’ns l’endemà a Ciutat per entrevistar-lo per a ‘El Temps de les Arts’. Davalla amb tren. L’espero a fora de l’Estació Intermodal. Fa un diumenge assolellat. Anem a prendre’ns un cafè amb llet mentre petem la xerrada al mític bar Cristal.
Marí és llicenciat en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona. La major part de la vida l’ha dedicada a compaginar ambdues feines: com a director d’àrea a Sant Feliu de Llobregat, o també molts d’anys economista a l’observatori de la Reserva de la Biosfera de Menorca. Confessa que sempre ha tingut aquest altre vessant d’economista ecologista. Es començà a dedicar al teatre de la mà del mític director maonès Pitus Fernández, que reconeix com a mestre. Marí actuava a la seva companyia, la Clota i, a partir de cert muntatge, Fernández li demanà que l’ajudés a dirigir un cabaret musical amb Queralt Albinyana: Estima’m una mica. Li agradà tant que obrí un parèntesi per estudiar Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, quan canvia de prisma. A partir d’aleshores, mentre estudiava per dirigir teatre contemporani, la primera obra que dirigeix és Lucrècia, que nasqué dins l’Institut del Teatre, empès per Àlex Broch.
Cap al 2009, el TNC, el Principal de Palma i l’AELC decidiren publicar un repertori digital del teatre català i programaren un total de cent obres a raó de deu per curs, començant amb Lucrècia, de l’estudi de la qual en tingué cura Marí. Tot d’una se sentí absort per l’estudi d’aquest manuscrit de la Biblioteca de Maó. Arran de la crisi, desaparegueren les subvencions i tot allò quedà en res, però, com que ell era l’únic que ja havia lliurat la feina per a l’edició electrònica, la podeu consultar aquí; ara, a més, ho estamparà en paper l’Institut del Teatre. Per tant, comptem amb tres edicions del gran clàssic: la Lucrècia històrica, de Jordi Carbonell, a «Antologia Catalana» d’Edicions 62 (1968); Lucrècia o Roma libre (2004), de Jaume Gomila a Proa, i aquesta de Marí que s’emprà per estrenar Lucrècia o Roma libre (2011), amb la normativa que exigia l’editorial, però amb aportacions pròpies que, si haguessin anat més enllà, haurien suprimit la puntuació moderna perquè creu que el vers s’entén millor amb la puntuació de Ramis que no pas amb l’actual.
P-. Arminda (1771) és l’obra teatral més breu de Joan Ramis. Potser per això decidíreu donar una volta de rosca a la lectura masculina de la tradició que et reconec que em feia més por que una pedregada en llegir FEMINISME al programa de mà així, amb majúscula. D’aquí ve el subtítol d’Una història d’homes…
R-. Sí, de fet nosaltres la paraula feminismes l’hem tractada amb moltíssim de respecte perquè Arminda no és una obra feminista. I si veus el muntatge, t’adones que no és una obra de manifest ni proclama ni pretenem alliçonar ningú, sinó que simplement hi exposam unes contradiccions. El fons del projecte, no obstant això, és un tema diferent en el sentit que parlam de la recuperació del patrimoni cultural i els valors que aquest ens transmet. Aquesta qüestió envitricollada de la conservació i evolució és prou complexa i molt interessant alhora. Pensa que nosaltres som menorquins i a hores d’ara a l’illa es viu intensament el debat de si les dones han de poder sortir a cavall o no a les festes de Sant Joan. Nosaltres hem pres partit molt clarament per una opció de política cultural de recuperació del patrimoni. Revalorar-lo, homenatjar-lo, també contextualitzar-lo, però a la vegada ser capaços de revisar-lo i posar en solfa certs valors inherents que inclou. Aquest és el joc que hem volgut donar a Ramis, bàsicament, perquè des de La Trup tenim al cap escenificar els seus tres drames i algun dia acabarem fent Rosaura si aconseguim el suport cultural que hem de menester. Lucrècia és vera que contenia uns valors que nosaltres subscrivíem, mentre que Arminda no els posseeix. Aquesta ostenta una altra mena de valors molt comprensibles a l’època en què fou escrita —i Déu n’hi do d’un autor setcentista que titulà tres peces amb nom de dona. Però això ens donava peu a fer-ne una lectura crítica al mateix temps que la mostràvem.
P-. A mi que no em reca reconèixer que no l’havia llegida mai, em sorprengué no trobar-me una tragèdia a l’estil de Lucrècia. Es veu que Ramis, que el 1771 l’havia batejada com a «tragèdia», la catalogà posteriorment com a «drama» l’any 1775 perquè el deus ex machina i el happy end no casava ni a tirs amb una tragèdia…
R-. Lucrècia és una tragèdia amb tots els ets i uts. Tot i que és cert que aquest obskené que diuen els grecs de no mostrar en escena sang ni fetge i incloure un personatge que els explica —que és de gran intel·ligència si ho penses bé perquè hauria resultat molt poc creïble (el teatre és un artifici en què no convé forçar gaire les bastides). En canvi, Ramis introdueix aquesta excepció només amb el suïcidi de Lucrècia sobre les taules, perquè la violació no es visualitza i molts episodis bèl·lics únicament es conten. Val a dir que Ramis no només havia llegit Racine. També s’havia amarat de Corneille, de manera que la fe en el cànon de la tragèdia ja s’havia erosionat una mica i es permet aquesta llicència que a nosaltres ens plagué moltíssim jugar-la estèticament quan la muntàrem. I a Arminda, tot i que manté els versos alexandrins en català —una autèntica meravella— força tant l’estructura que algú li devia aconsellar que canviés això de tragèdia per drama.
P-. Heu optat per un teatre dins el teatre amb un escenariet que es veu més petit de Manacor estant i bancs des d’on irrompen els actors del segle XXI que s’apel·len pels noms de fonts, com ara Xavi o Queralt. I fins i tot els tècnics en escena, com Eugeni Marí, el teu fill, que es desdobla transitant de tècnic a personatge.
R-. La Trup és una companyia molt familiar i el producte, bastant col·lectiu. Això explica que el músic, Pere Pelegrí Ripoll, fill, al seu torn, d’un altre músic que també nom Pere Pelegrí, hagi compost la música, però surti també amb nosaltres de gira. Tota aquesta música es va elaborar a la vegada que preparàvem l’obra. Les hem creades simultàniament i, com que ell treballa com a tècnic de so, l’aprofitam per a ambdues funcions. I el meu fill és actor, però com que també té molta idea del disseny d’il·luminació, també exerceix els dos papers. El fons de tot rau en el fet que nosaltres no amagam res. Per això demanam al públic que també s’hi esforci. No intentam ajudar-lo perquè es capbussi en una ficció, sinó que li exigim un cert sacrifici. Això no impedeix que nosaltres després ens escarrassem molt per actuar tan bé com puguem i que tot plegat acabi resultant agradable. Així, el projecte el batejàrem de bitonal perquè si escoltes la música bitonal —que sobretot és contemporània, encara que fins i tot Mozart presenta una peça bitonal—, el fet d’alternar dues tonalitats fa que de vegades encaixin a la perfecció. Les notes o s’enganxen o discorden. Nosaltres hem intentat adequar Ramis a una tonalitat estètica amb un escenari, decorat, cortines, una emulació del vestuari de l’època, la nostra dicció del vers (que no és la clàssica), i després hem pretès imprimir aquest to que els actors ja no representen personatges sinó persones que conversen de temes que els capfiquen i protagonitzen en primera persona. Hem començat a cercar des d’allò que l’obra ens suggeria quan hi intentam accedir des del personatge com a actors, tècnics o directors i quines són les problemàtiques associades amb la condició humana que cal enfocar per interpretar-los. I traslladar-ho al nostre dia a dia actual. Com enfocam els conflictes? D’aquí han anat sorgint aquests divertimentos d’entremès que no escauen malament dins un clàssic. O que serveixen per trencar la quarta paret i parar un parany al públic. O jugar amb una música completament oposada com seria un rock simfònic enfront de la música clàssica de clavicordi del XVIII que usàrem a Lucrècia. Hem jugat amb dues tonalitats que encaixen i grinyolen alhora, perquè hi ha valors del segle XVIII que ja no perduren, tot i que sempre et podran venir a retreure que un clàssic és universal.
P-. Vosaltres respectau aquí l’alexandrí classicista francès. Com va anar això? Vos rumiàreu en cap moment d’eliminar-lo?
R-. Abans em planyia que a La Trup havíem hagut d’assumir una programació cultural perquè les institucions, en general, no se n’encarreguen. I no ho retrec, és clar, a la Fundació del Teatre Principal de Maó, que sí que s’han compromès i han coproduït l’espectacle d’aquest clàssic maonès. Nosaltres creim també en la política cultural del teatre en vers. «Traduir-la» a prosa per mi és com un sacrilegi. Vade retro, Satanàs! Vaig assistir a un Misantrop de Molière traduït a prosa per un autor català molt conegut… És un crim que no es pot concebre. D’acord que no posseïm un Siglo de Oro ni cap Shakespeare ni Molière, però sí que disposam de cert teatre en vers. Per què no aprofitam un Joan Ramis o un Francesc Fontanella? Joan Casas traduí magistralment el monòleg francès de Laurent Gaudé, Dolça Sodoma meva, que encara ara reposam al Centre de les Arts Lliures amb dues matinals. És una peça que ha trescat moltíssim. Es tracta d’un mite revisitat a partir del fet que l’estàtua de sal torna a la vida i explica el que succeí de debò. I és un poema dramàtic en vers blanc lliure. Si està versificat, esforça’t a respectar-lo i confia en el públic perquè si ho parafraseges en prosa dones entenent que en vers ja no es pot seguir. Nosaltres hem demostrat el contrari. Quan Jordi Carbonell va veure Lucrècia, ens felicità per haver recitat en alexandrins en català sense amanerament en contrast amb l’escola francesa. Cal educar el públic a assistir a muntatges així perquè si no després no ens hi atrevim. Exigeix una dificultat afegida, sobretot als deu primers minuts, però hom hi acaba acostumant l’oïda.
P-. L’altre punt conflictiu que hi veig és la llengua. No m’empassaré ni que em diguis el contrari que no pensàreu si substituir aquests reinés, (des)pués, despreciar, lo, conde o luego que grinyolen tant, o els possessius clàssics i arcaïtzants com ara mia, per ventura dins els límits constrenyidors del respecte degut al metre que comentaves més amunt.
R-. Tingues en compte que amb això amb Ramis tenim una sort immensa i és que ha estat estudiat per notables especialistes com Fina Salord, Maria Paredes, etc., que interpreten aquests castellanismes i conclouen que no els hem d’identificar amb els que deturpen la llengua de la Renaixença ençà. Es deuen al català d’una Menorca britànica que no havia patit els decrets de Nova Planta. La llengua catalana s’hi continuava parlant normalment i aquests il·lustrats cercaren construir un registre culte en què deixaven de salar l’article al mateix temps que incorporaven neologismes, gal·licismes i hispanismes com una manera d’enriquir l’idioma. No s’havia generat encara la idea d’empobriment del català quan Tarquino deia allò d’«un nada les eleva, un nada les destrueix» a Lucrècia. Nosaltres prenguérem l’opció de respectar el llenguatge del català menorquí del XVIII «inventat» per Ramis, que no era la manera de parlar del poble, sinó un intent de construir un estàndard culte sense cap sentiment de resistència, però sí d’alguna manera d’amor cap a l’idioma que, d’una banda, no compartirien il·lustrats d’altres racons del país, i que de l’altra s’avança prou a l’inici de la nostra Renaixença.
P-. Ramis havia ambientat la seva obra mestra, Lucrècia, a la Roma clàssica, però Arminda se situa cronològicament abans de la unió dinàstica amb l’Aragó. Hi advertesc un cert halo preromàntic. No sé si comparteixes aquesta visió i, en cas afirmatiu, si tractares de potenciar-la com a director.
R-. Sí, sobretot per la figura de don Ramon pens. Bàsicament, és un personatge preromàntic perquè un individu així dins el context neoclàssic no abunda tant. Fa de l’amor que sent per Arminda una qüestió vital. Sense aquell amor sent que no es pot realitzar i això realment entronca amb el preromanticisme. Quan muntarem Rosaura (1783), datada molt posteriorment a les altres dues, ho analitzarem més profundament. Llavors, el Romanticisme no només quedava cronològicament molt més a prop sinó que a més començava a estar en voga. I mentrestant Ramis esdevenia un home madur que, en canvi, elabora una tragicomèdia amb tints barrocs. Hauríem de veure si aquest romanticisme de l’obra de Ramis guanya sentimentalisme —per anomenar-lo d’alguna manera— o si realment retrocedeix cap al Barroc de la mateixa manera que, al final de la vida, i ja sota dominació espanyola, patí un retrocés conreant el castellà. Enfocam Rosaura amb molts d’interrogants oberts, perquè ja no repeteix els alexandrins (alterna art major i art menor), hi pul·lulen personatges elevats i baixos… Em deman si suposa una progressió o una regressió.
P-. Evidentment, t’ho anava a demanar al final si no representaríeu Rosaura, però tu ja te m’has avançat i hi has insistit prou durant l’entrevista…
R-. Oi tant. Però també estaria bé que qualcú se’ns avancés, eh? Jo trob que Ramis es mereixeria —i no ho dic només jo, sinó també l’esmentat Carbonell arran de l’estrena de la nostra Lucrècia— que el programés el TNC! Jo encantadíssim si ens el prenen, però altrament sí, ens en responsabilitzarem nosaltres.
P-. Hi surten dos ciutadellencs, Rodo Gener i Josep Mercadal, Àlvar Triay ve del Migjorn Gran, Queralt Albinyana, d’Alaior, i el teu fill de l’àrea metropolitana de Maó. El bo i millor de l’escena menorquina, cadascun d’un poble, que actuen tots superbé, i presumeixen d’aquest bon moment del teatre menorquí i balear, no?
R-. Totalment. Jo estic profundament agraït a tots ells per confiar en aquests productes fora dels circuits comercials habituals com són Lucrècia o ara aquesta Arminda estranya i bitonal que dèiem. I ells sempre hi han apostat, potser perquè a Ramis li devem certa militància cultural menorquina. Ens sentim moralment compromesos fins a cert punt a treure-li la pols. És ver que els seus llibres s’han publicat, però convé recordar que una obra de teatre no ha finalitzat el seu camí artístic fins que no puja dalt d’un escenari. A part d’en Xavi, que és mallorquí, i de l’altra directora nostra, Montse González, que és catalana, tots venim de Menorca. Ara bé, s’hi dediquen professionalment i no sempre hi resideixen. La seva base de feina és o Palma o Barcelona. Igual que jo. El fet de trobar-nos com a menorquins a la nostra illa, on ho produïm, és una satisfacció enorme. Menorca és molt petit, però si ho feim com toca podem crear escènicament des de l’illa cap a un àmbit professional més gran.
P-. No sé si aquesta obra es podrà arribar a veure al Principat o al País Valencià…
R-. Nosaltres aquesta temporada ens hem programat les Illes: hem anat a Menorca, ara hem visitat Manacor i pensam viatjar a Palma. I a Mallorca, estam igualment convidats al Festival Albopàs de sa Pobla, però mirarem de sortir més. Pots pujar-hi de peus. Distribuir no és una tasca fàcil com deus suposar. I la temporada que ve ens rumiam traslladar-la a Catalunya. Allà les dues temporades seguides a l’Espai Brossa de Lucrècia (un mes cada vegada) funcionaren prou bé. Hi ha gent que ens coneix i, per tant, tenim constància que hi ha teatres que ens acceptaran. I després Lucrècia es va estendre des de Solsona fins a la Universitat d’Alacant, perquè va gaudir de molt bona acollida, va guanyar premis, etc. Aquest reconeixement ens estimula a persistir en aquesta tasca d’escenificar Ramis i que se’l jutgi no només per la producció editada sinó per la capacitat de donar vida en aquests personatges.
Ahir comentava no sé amb qui que el director veterà Manel Macià va dirigir Lucrècia al Principal de Palma a principi dels vuitanta en un muntatge de l’escenografia del qual se n’ocupà el ciutadellenc Ramon Cavaller. Josep Maria Llompart i Jaume Vidal Alcover (la parella de Maria Aurèlia Capmany) també hi estaven enredats. Era una història de pes al principi de la democràcia, però es veu que va fracassar estrepitosament —ho desconec perquè jo, és clar, no hi era. Evidentment, sí que m’he preocupat de consultar-ne la proposta escènica, que segurament no degué encaixar perquè el vers no és fàcil. Avui n’hem enraonat molt del vers, però encara podríem afegir-hi moltes coses més. Va sortir una crítica furibunda d’aquella estrena, que dec tenir fotografiada en algun racó, que sentenciava que Joan Ramis atresorava un gran valor literari, però un escàs valor teatral. Allò enterrava Ramis amb un anatema que qualcú havia d’esmenar. Per això, nosaltres l’hem rescatat en uns muntatges que consider funcionals i ben travats, que creen interès i expectatives i on el públic, adult i fins i tot adolescent, es diverteix perquè, en contra del que va dir aquell crític, Ramis és un dramaturg excels!
