August Sander, la humanitat fotografiada

L’evolució del retrat fotogràfic ha anat estretament lligada a la popularitat del mitjà, als avenços tecnològics i al reconeixement de l’autoria. Cada època ha posat èmfasi a la immortalitat, atès que el retrat va lligat a la noció del temps i de la mort. D’aquí sorgeix el seu enigma i misteri; una il·lusió d’alliberar l’home de la seva condició de mortal en materialitzar la fugacitat de l’instant i recollir un moment irrepetible. Desafiar la vida: aquesta és essencialment la idea que va moure a democratitzar el retrat a través de la fotografia. El desig que la presència i la identitat d’una persona restessin vives a través de la imatge fou el motiu pel qual els primers retrats van aparèixer amb la invenció de la fotografia. A la darrera dècada del segle XIX, pictorialistes i naturalistes a Europa i Estats Units debatien sobre la dimensió artística de la fotografia. En aquesta relació de competència es tractava d’elevar la fotografia al mateix nivell de prestigi de la pintura i donar-li l`”aura de l’obra única”, en paraules de Walter Benjamin.

August Sander. Fotografies de “Gent del segle XX”
La Virreina Centre de la Imatge. Barcelona
Fins al 23 de juny

Autors com ara Stieglitz, Steichen o Paul Strand van entendre la imatge com a quelcom purament artístic, en detriment d’allò funcional i utilitari. L’arribada de la Primera Guerra Mundial va deixar enrere l’artifici per valorar la fotografia pura, intentant donar una visió més natural i real dels subjectes i de les seves circumstàncies. Edward Weston, Dorotea Lange o Walter Evans van realitzar documents socials de l’època i van plasmar els rostres de la nova Amèrica; mentre que l’alemany August Sander va donar el testimoni de la repressió nazi. A partir d’aquests anys es diversifiquen les possibilitats expressives del retrat -individual o social, anònim o de personatge-; tothora com a resultat de l’encontre entre el retratat i el fotògraf. És a través de dues voluntats que s’uneixen en clara complicitat per aconseguir captar els paisatges interiors de l’individu que el personatge romandrà en funció de la visió de l’autor.

Pel que fa a August Sander (Herdorf, 1876-Colònia, 1964), fou un dels fotògrafs que va documentar l’essència de l’època amb un mètode analític d’imparcialitat, neutralitat, distanciament i objectivitat més rigorós, tot i que amb una penetració i captura dels detalls mot acusada. Així, el fotògraf no es mostra en el retratat, sinó que l’ofereix l’espai per a que es presenti ell mateix en el seu propi ambient. En aquest sentit, a diferència d’altres autors, va sortir de l’estudi -amb fons prefabricats- i del circuït tancat per fotografiar els seus personatges en el context domèstic i laboral (en el camp, a la fàbrica, a l’oficina…), donant una visió directa de les estructures socials de l’individu.

La figura de Sander ha tingut un paper absolutament vertebrador en la història del retrat i ha materialitzat un dels conjunts de documents gràfics més rotunds del segle XX. L’exposició Fotografies de “Gent del segle XX”, realitzada en col·laboració amb l’August Sander Archiv del Die Photographische Sammlung/SK Stiftung Kultur de Colònia, reuneix murals composats per retrats de persones anònimes de tot tipus, edat, classe o condició que van viure un moment històric molt convuls i negre de la història contemporània; una societat amb grans diferències socials que es veure abocada a l’atrocitat de la guerra. Però a tothom mostra amb la mateixa dignitat i respecte.

Comissariada per Valentín Roma i Guillermo Zuaznabar s’estructura en set àmbits que corresponen a la classificació per categories que el mateix autor va determinar (el camperol, l’obrer qualificat, la dona, classes i professionals, els artistes, la gran ciutat i les últimes persones). Uns arquetipus que reflecteixen la incipient burgesia de l’època, la transformació de l’artesania i dels oficis tradicionals, així com l’augment de les professions lliberals i dels artistes. El cicle del mostrari tipològic de l’home contemporani acaba amb els marginats, bojos, dements, moribunds i morts. El seu gran projecte mai va poder ser acabat. Amb l’arribada dels nazis al poder, les obres de Sander van començar a córrer gran perill perquè el consideraven inapropiades i perilloses per a la imatge del país. Sander va ser perseguit i un gran nombre de fotografies i negatius van ser confiscats i cremats. No obstant això, molt material va quedar fora de perill (al voltant de 1.800 negatius i una important quantitat de notes). Sander es va passar al gènere del paisatge per retornar al seu fantàstic inventari després de la guerra.

La mostra agrupa un total de 187 fotografies; un vast arxiu de retrats documentals i tipològics que reflecteixen la societat alemanya entre la dècada del 1910 i mitjans de la dècada de 1950, entre la república de Weimar i l’ocàs del nazisme després de la Segona Guerra Mundial i esdevenen una mostra del valor social que té el retrat. Però el temps històric no es percep en les seves instantànies perquè sempre aplicava la mateixa tècnica per aïllar l’essència del subjecte. L’exposició presenta còpies modernes de gran qualitat realitzades a partir dels negatius de vidre originals en gelatina de plata i es completa amb un apartat documental que aplega cartes manuscrites del fotògraf, les carpetes elaborades a l’època per a algunes seccions, així com diferents materials bibliogràfics.

Sander assegurava que els rostres són el mirall vital i biogràfic d’una persona, i també, de les condicions socials. La seva voluntat era captar el retratat tal com era, descobrint l’ànima i la personalitat amb una imatge al màxim de nua i impactant possible per desvetllar el seu transfons social. “Sabem que les persones estan formades per la llum i l’aire, pels seus trets heretats i per les seves accions. A través de la seva aparença podem deduir el treball que fa algú i el que deixa de fer. Podem llegir en el seu rostre si és feliç o turmentat”, paraules del propi Sander per explicar la seva obra universal de dimensió extraordinària a la que consagrà bona part de la seva vida, Antlitz der Zeit (El rostre del nostre temps), també anomenada Menschen des 20 (Homes del segle XX).

L’exposició conclou amb una interessant secció de fotografies pertanyents a la Sèrie Estudis: el ser humà, pràcticament inèdita, amb fotografies de detall de mans d’algunes de les persones retratades i de les seves gesticulacions.

Conxita Oliver

Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.