La de Meir Eschel fou una trajectòria vital curta. Més ho fou l’artística. A la seua mort el 1993 a l’edat de vint-i-vuit anys només feia un lustre que havia arribat a França des d’Israel. Un temps curt, però fulgurant en què va fer de la seua obra un projecte personal de vida coherent tot i la seua aparent senzillesa.
“Absalon, Absalon”, un projecte de vida
Comissaris: Guillaume Désanges i François Piron
Institut Valencià d’Art Modern.
Guillem de Castro 118. València
Fins al 23 de maig de 2021
‘Absalon, Absalon’ és la mostra que materialitza l’encàrrec de l’Institut Valencià d’Art Modern, en col·laboració amb el Musée d’art contemporain de Bourdeaux, als comissaris Guillaume Désanges i François Piron d’interrogar des del present l’obra d’Eschel. De comprendre fins a quin punt la singularitat de l’autobatejat Absalon, que no heretava ni va pertànyer a cap escola, es dona a dialogar amb altres artistes amb qui, sense arribar a coincidir en temps, estableix lligams formals significatius des d’on plantejar qüestions culturals, identitàries, poètiques, espirituals o sentimentals. Ens trobem, tot plegat, davant una monografia de l’obra d’Absalon i una mostra col·lectiva que reuneix treballs d’Alain Buffard, Dora García, Robert Gover, Marie-Ange Guilleminot, Mona Hatoum, Laura Lamiel i Myriam Mihindou.
Com bé subratlla la directora de l’IVAM, Núria Enguita, la trajectòria d’Absalon va discórrer en el si d’una altra crisi pandèmica, la de la sida de què va ser víctima. L’artista a través de les seues obres va posar de manifest la capacitat del cos de viure en llocs concrets. I així qüestionar l’emancipació d’un cos físic en relació amb el cos social. A L’IVAM es reprodueixen les arquitectures de les cellule -cèl·lula, cel·la. Una mena de cases fetes a la mesura de l’artista -feia 1’9 metres d’alçada- que preveia distribuir per diferents ciutats d’arreu del món. De formes geomètriques pures que prescindeixen tot element superflu. De color blanc que remet a allò clínic, higiènic. Sense aigua ni electricitat per experimentar una vida confinada en un espai que era alhora concret i mental. En definitiva, espais autònoms de vida, un “àmbit de cura o de resurrecció en un món que l’artista considera un conjunt de determinacions de les quals la seua obra li permet alliberar-se”. En definitiva, la seua era una soledat escollida per contrast amb la soledat imposada, com és l’actual. Aquesta era “una forma d’individualisme, no de replegament contra la societat, sinó una forma espiritual, de rebuig mitjançant el qual proposava un altre ordre, unes altres limitacions, és a dir, una altra forma de vida” explica el comissari Piron qui destaca el gest ràpid i mal d’Absalon en la recerca del sentiment d’urgència en les seues creacions deixant a banda qualsevol estàndard de qualitat.
Absalon es considerava a si mateix un iconoclasta en resistència contra la cultura i a la recerca d’una vida utòpica. La seua obra era el seu projecte de vida “inscrit en la vida concreta i quotidiana, més enllà del règim simbòlic de la representació de l’art”, en paraules dels comissaris. La mostra recull a més de les instal·lacions de les cellule les dues últimes obres en vídeo, Bruits i Bataille (1993) en què el mateix Absalon escenifica amb gestos violents i crits el desig “de no convertir-me en el que estic cridat a ser, de no cedir […] lluitaré amb totes les meues forces”.
Els comissaris d’‘Absalon, Absalon’ parlen de visió personal respecte al conjunt d’associacions amb la resta d’artistes de la mostra. És així com els gestos clínics de curació l’enllacen amb el coreògraf francès Alain Buffard qui dotava els gestos quotidians de consciència crítica. Fou a la seua peça Good Boy on mostrava “les diferents maneres de reajustar un cos a la malaltia, a la pressió social o a les atribucions de gènere”. De la mateixa manera l’atenció a la higiene i a allò domèstic enllaça amb els lavabos de l’escultor nord-americà Robert Gober que en la dècada dels 80 qüestionava aquests “dos fonaments bàsics d’una societat que es vol fiable i sana”. L’objectiu, com el d’Absalon, es mostrar la seua particular resistència contra certs determinismes polítics i socials.
La instal·lació de la libanesa Mona Hatoum evoca el cos en el context d’exili de la mateixa artista. Tot i que el seu es un treball polititzat, a diferència del d’Absalon, tots dos comparteixen el fet d’emprar les vivències dels seus cossos per confrontar la violència dels sistemes d’opressió en què es veuen immersos. La dimensió espiritual que adquireix el blanc clínic connecta amb l’obra de les franceses Laura Lamiel i Myriam Mihindou associant, tot plegat, l’espai concret al mental des d’un vessant surrealista de l’art. Absalon en l’afany d’organitzar els espais de les cel·les cau en la ritualització de gestos i formes de treball, “una mena de creença sense religió” argumenta Pirón. També amb Marie-Ange Guilleminot qui fa homenatja el blanc d’Absalon. I a Le Montre Blanche (1999) fa desaparéixer el temps evocant la interrupció de la vida del seu company. I, finalment, de les Golden Sentences de l’artista espanyola Dora García a la sala d’exposicions es reprodueix en pa d’or el text “Hi ha altres mons, però estan dins d’aquest”. Una sentència que dota d’una dimensió oracular la “saviesa estoica [d’Absalon] que convida a no buscar més transcendència que la que permet mantenir-se en contacte amb el món tangible, sense perdre per això un horitzó utòpic”.
