ADN Galeria presenta la segona exposició individual de l’artista Alán Carrasco. Titulada Tothom parla del temps. Nosaltres no, reuneix una dotzena d’obres inèdites (escultures, instal·lacions i pintures) realitzades per l’artista durant la seva recent estada a l’Acadèmia d’Espanya a Roma. A través de diferents peces, proposa una mirada crítica sobre alguns processos polítics a l’Europa de la darrera meitat del segle XX. Les seves estratègies de treball consisteixen a vincular elements que aparentment no tenen res a veure entre si, però que finalment teixeixen d’alguna manera un fil de continuïtat discursiva i de persistència de relats.
Alán Carrasco. Tothom parla del temps. Nosaltres no
ADN Galeria. Mallorca, 205. Barcelona
Del 19 de març al 14 de maig
Alán Carrasco (Burgos, 1986) és un historiador visual. El conjunt de la seva producció es basa en l’estudi dels mecanismes de construcció de les narratives històriques oficials, sobretot en tot el relatiu als successos o esdeveniments que no s’han pogut contrastar i que han quedat en els marges de la història. Els seus projectes analitzen la reacció del “poder”, tot establint connexions entre les quals es teixeixen diversos eixos d’indagació. Hi ha una tasca de recerca important dins de la seva feina, tal com queda palesa en aquesta proposta expositiva, ja que cadascuna necessita estratègies diferents per accedir a les fonts: arxius públics, textos acadèmics i bibliografia especialitzada. Segons l’artista i en el cas dels arxius, ni tot el material és consultable, ni l’arxiu és innocent, perquè darrere hi ha sempre una intenció política, i un criteri específic que dicta la institució que l’acull, malgrat que es vulgui mostrar de manera objectiva i asèptica. Per tant, les seves exploracions demostren que quan treballa amb investigacions que intenten replantejar el relat oficial, el poder s’incomoda. La seva producció es formalitza en format d’exhibició o també es converteix en publicacions que acaben tenint una divulgació en format imprès.
Després de la caiguda del Mur de Berlín, l’esquerra lluitava per reemplaçar el capitalisme per un altre arquetip de societat. El 1989 aquesta visió s’altera. L’esquerra queda òrfena de les seves il·lusions i de les seves certeses. Molts moviments dels últims anys com ara les armilles grogues o el 15M, indiquen que hi ha la necessitat d’inventar una esperança nova. Perquè un món sense utopies és un món tancat en el present i sense horitzó. Les societats necessiten somnis per evolucionar, per construir-se, per inventar el futur. Aquesta falta de pautes, marcades per la frustració i per la manca de noves perspectives de transformació cap a la llibertat i la igualtat, és la que Carrasco fa referència. L’artista pren de fil conductor el llibre d’Enzo Traverso Melancolía de izquierda: Después de las utopías (2019), en el que manté que, després de la desaparició del comunisme, l’esquerra ha de reconstruir-se i ha d’inventar un nou model.
L’exposició Tothom parla del temps. Nosaltres no aplega un conjunt d’obra que reflexiona sobre els procediments de canvi en la crònica europea recent. El títol fa esment a una acció que la Federació Socialista Alemanya d’Estudiants va dur a terme als anys seixanta, amb la qual es va apropiar d’un popular lema publicitari per alertar la població de la necessitat de parlar dels temes que realment són importants. Formula diverses línies de connexions històriques i contextuals al llarg dels anys setanta entre tres nuclis territorials: Espanya, Alemanya i Itàlia.
Pel que fa a l’estructura, aquesta s’articula entorn de quatre blocs amb encreuaments entre ells: la Transició espanyola (1975-1982); la violència sociopolítica a l’Alemanya dels anys setanta (des de l’inici armat de la RAF fins a l’escalada de 1977 coneguda com la “Tardor alemanya”) i els Anni di piombo (Anys de plom) a Itàlia entre 1969 i finals de 1980. De manera transversal apareix el foquisme: una tàctica de combat guerriller i d’expansió revolucionària a través de nuclis de lluita, inicialment rurals que, en el seu intent d’implantar-se a Europa, portaria els seus artífexs a la derrota. En el text La guerra de guerrillas, Guevara explica que no sempre cal esperar que es donin totes les condicions per a la revolta, ja que un petit focus guerriller pot aconseguir que el motí s’estengui, assolint un aixecament de les masses i el derrocament del règim. Les obres Foquismo I, II i III (2021) reprodueixen a l’oli les fotografies dels passaports falsos de “Ché” Guevara (executat a Bolívia el 1967 seguint ordres del dictador Barrientos), Feltrini (líder i fundador del grup guerriller italià Gruppi di Azione Partigiana (GAP) i de Meinhof (identitat falsa de la periodista francesa Michèle Susanne) que va traspassar el Berlín Oriental per involucrar-se en una guerrilla) i aporten les coordenades geogràfiques que ens situen en el lloc on se’ls va trobar sense vida. La instal·lació Ci stavamo seduti sopra (2021) evoca la mort d’Aldo Moro el 9 de maig de 1978, després de 55 dies de segrest. Va aparèixer al maleter d’un Renault 4 color bordeus abandonat en un cèntric carrer de Roma. Carrasco es decideix a esbrinar i recompondre aquest episodi històric i parteix de les fotografies originals de la policia científica per qüestionar l’informe oficial. Amb aquesta maniobra estètica ofereix una possible narrativa simbòlica d’un succés encara avui ple d’incògnites.
El que l’interessa a Alán Carrasco és la reconstrucció del relat oficial (el del vencedor) i el sotmetiment del perdedor a través de la relació de forces. Confirma que, en aquest tipus de temes continua havent-hi molta ocultació de fonts, i encara avui, hi ha força informació que desconeixem. D’aquí que en tot el relacionat amb la Transició espanyola hi ha força materials que continuen sent documents classificats, és a dir, que no es poden consultar perquè sobre ells pesa una restricció d’accés estipulada pel poder. Per exemple, amb Quimera (2022) qüestiona el caràcter del procés democràtic de la Transició i exposa en clau irònica l’aniversari del text constitucional: la peça es va transformant des del mapa polític real d’Espanya fins a una circumferència perfecta que simbolitza la rigidesa dels discursos oficialistes que volen evitar tota mena de debat en relació amb aquest text fundacional.
Una altra obra representativa és Affannosa lotta per strappare alla morte (2021) que suggereix de forma poètica la tragèdia d’uns miners que va tenir lloc el 1956 a la mina de carbó Bois du Cazier, situada al sud de Bèlgica. La catàstrofe, que va evidenciar les condicions de vida precàries dels emigrants, va tenir un gran impacte en el moviment obrer italià. Carrasco recopila una seqüència fotogràfica per a il·lustrar la cobertura d’una onada de fred i neu que va tenir lloc aquell mateix any al país. Són imatges en les quals es mostren les cotes de la nevada registrades en diverses ciutats –a través d’una mà que sosté una regla clavada a la neu. Per altra banda, Garibaldi (2022) recrea amb pólvora i foc –al·ludint a la potent campanya bruta contra l’esquerra– una imatge de la propaganda anticomunista en què el rostre de Garibaldi es converteix en el de Stalin.
Instal·lacions, pintures i escultures es despleguen ocupant l’espai tot creant una gran instal·lació que configura una mena d’arxiu visual -portat al present- d’uns moments històrics convulsos. Amb el seu treball classificador i associatiu, concedeix la possibilitat de resignificar uns fets històrics que adquireixen transcendència en la complexa quotidianitat contemporània. L’oblit, la memòria, la nostàlgia i la malenconia transiten per uns plantejaments que tenen com a referent el document i la fotografia històrica.
Alán Carrasco és artista visual i editor de continguts de la publicació d’història i crítica de les arts Situaciones. Ha rebut diverses beques i premis, com: Beca MAEC-AECID per realitzar la residència artística a l’Acadèmia d’Espanya a Roma (2021), Premi MANGO Swab Barcelona Art Fair al millor artista emergent (2020), residència d’intercanvi entre Casa de Velázquez i Hangar (2019), Premi Art Nou a la millor exposició individual (2019), Programa de residències SAC – FiC (2018), Beca Agata Baum de Bernis per a artistes del Goethe Institut i Beca Baden Württemberg-Catalunya (2016).
