Anna Malagrida (Barcelona, 1970), fotògrafa i videoartista, viu a París. Les seves imatges se situen a la ciutat i al paisatge. La seva mirada es posa sobre els qui els hi viuen i sobre les empremtes dels qui els travessen. La seva exposició “A la recerca del primer gest (de la mà de Febus)” busca reactivar la mirada com un primer gest de connexió amb la natura. Les seves arrels familiars amb la Garrotxa afegeixen un altre lligam a aquest projecte que uneix fotografia i vídeo. La comissària del cicle convocat per la Transversal Xarxa d’Activitats Culturals (TXAC) “Natura viva: musa i mimesi”, Carolina Grau, també té forts llaços amb la Garrotxa i destaca que les obres connecten amb el territori que els acull des del ritual i la poesia.
Anna Malagrida. A la recerca del primer gest (de la mà de Febus)
Cicle: Natura viva: musa i mimesi
Comissària: Carolina Grau Rahola
Museu de la Garrotxa
Olot
Fins al 8 de gener 2023
Quan et proposen fer l’exposició a OLOT, què és el primer que et va venir al cap?
Fa temps que tenia ganes de treballar el tema de la natura a la Garrotxa, ja que la meva família és originària d’Olot, però personalment conec poc aquest territori. Fa més de 20 anys que visc a París i, principalment, el meu treball se situa en un context urbà, la ciutat. Em venia molt de gust tornar la mirada cap a la natura i aprofitar per apropar-me a una zona molt vinculada als meus ancestres Malagrida. El record més antic que tinc de la Garrotxa és una excussió amb l’escola quan tenia 8 anys. Vam anar a la Fageda d’en Jordà i al volcà de Sta. Margarida (llegit de pressa, aquest nom sonava com el meu). Quan vam arribar al cràter del volcà i vam descobrir que hi havia una ermita va ser un moment estrany perquè jo m’imaginava un paisatge fosc i calent…com sortit de les imatges de l’infern, però va ser en part tranquil·litzador, ja que feia possible viure al cràter d’un volcà. Recordo el passeig per la fageda com un moment màgic, ple de llums i ombres. Quan la Carolina Grau em va proposar de participar en el projecte em va fer molta il·lusió i la primera idea va ser treballar sobre aquest record antic, la descoberta del bosc i la percepció dels volcans.
Parlant dels teus avantpassats, trobem a Manuel Malagrida, l’artífex de l’Eixample Malagrida… D’aquest personatge ja en vam parlar en aquest portal en motiu de l’exposició “Cigarrillos París i la publicitat moderna”, comissariada per Ricard Mas a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas. Explica’ns com lliga el teu projecte amb les teves arrels.
El cognom Malagrida està molt vinculat a Olot pel que va fer el meu besavi als anys 20, creant l’Eixample i l’Escola Malagrida, molt conegut també pels concursos que va organitzar de cartells per promoure la marca de Cigarillos París amb els que va fer fortuna a l’Argentina i en els quals van participar molts dels artistes de l’època com ara Ramon Casas o Alfons Mucha. La col·lecció de cartells conservada al Museu de la Garrotxa és magnífica.
Vaig tenir un moment de dubte sobre com plantejar el projecte, ja que el nom de Malagrida està hiperconnectat a la ciutat d’Olot. Em vaig plantejar fer un treball de recerca sobre l’Eixample Malagrida, anomenat també la ciutat jardí, amb una concepció de l’urbanisme molt vinculada a la natura. Aquest interès per l’entorn natural és probablement un tret comú dels habitants de la Garrotxa, influenciats per la situació geogràfica de la zona, però finalment vaig descartar aquesta idea i decidir fer un treball lligat a una experiència més íntima i personal, la meva descoberta dels volcans i la fageda.
El vídeo “La pedra del diable” subratlla la descoberta d’un menhir situat a Santa Pau. Per quin motiu s’inspira en aquesta resta arqueològica? Quina lectura fas d’aquest menhir amb el pas del temps?
Vaig trobar una fotografia d’en Vidal i Ventosa de 1904 on apareixia un menhir i dos homes situats al costat per donar la mesura de la dimensió de la pedra. Em va interessar la fotografia com una de les proves més antigues d’aquesta pedra, primera empremta deixada per l’home fa més de tres mil anys a la plana de Santa Pau, envoltada de volcans. Seguint les meves recerques, vaig trobar un article publicat a “La ilustración de Madrid” de 1872 que parlava de La pedra del diable, i estava il·lustrat amb un dibuix d’en Joaquim Vayreda. En aquest article es plantejaven les diverses teories de l’època sobre la presència d’aquest menhir, alguns recolzant la idea que es tractava d’un monument celta, però d’altres defensant la possibilitat que fos un “aeròlit caigut en temps llunyans».
Els fotògrafs ens preguntem què és el que veiem, i si podem fiar-nos o no de la mirada. L’arqueòleg estudia els grups humans del passat, a través de les restes materials que han deixat i que han perdurat. I mentrestant, la cultura popular crea faules per explicar aquests enigmes. M’interessava lligar aquestes tres maneres d’aprehendre el món a través d’un monument ancestral, una de les empremtes més antigues del pas de l’home per la natura.
Explican’s com el vídeo i la fotografia s’entrellacen en la teva obra.
En els meus treballs, la fotografia i vídeo cohabiten habitualment. El vídeo, que té una
configuració molt fotogràfica, amb un pla fix i el temps que passa, em permet plantejar el dubte. Per exemple, en el primer pla del vídeo, la punta del menhir sembla un volcà. Es casi de nit, hi ha poca llum… A mesura que surt el sol l’escena s’il·lumina i ens deixa veure que es tracta d’un menhir. Però la llum és cada vegada més intensa fins a cremar la imatge i fer-la desaparèixer. El so que apareix al vídeo és precisament el so emès pel sol, gravat per la NASA. Es tracta, en certa manera, d’una metàfora per la llum dels enganys de la visió, però es refereix també als riscos climàtics als quals estem exposats.
Les fotografies estan concebudes com moments d’atenció extrema cap a petits detalls que semblen quasi imperceptibles, són imatges molt fosques, hi ha poca llum. M’interessa aquest moment fràgil i delicat en el qual hem d’activar la nostra mirada.
La teva proposta va més enllà de les parets del museu i hi ha una clara intenció de treure l’art al carrer.
La idea de posar les imatges a les finestres del museu i als panells publicitaris del
carrer està lligada a la voluntat de mostrar les imatges de la natura en un context diferent. En el cas de les finestres, és l’oportunitat per fer entrar la natura al museu, pel que fa als panels publicitaris, és treure de context la imatge i activar la consciència dels vianants, que no són els mateixos que els espectadors que visiten l’exposició.
Com t’inspira la naturalesa viva de la Garrotxa?
La presència de la natura a la Garrotxa s’imposa, envoltada de volcans, amb un dels boscos de faigs més preciosos de la península, crida la necessitat de preservar-la.
Mirar-la atentament és un primer gest per connectar de nou, prendre consciència de la fragilitat a la qual la natura s’exposa en aquesta nova era geològica de l’Antropocè.
Crec que és un element que ha influenciat els artistes i arquitectes de la zona, que han desenvolupat les seves obres lligades a la natura que els envolta i els separa també. Per arribar a Olot s’han de travessar els volcans …
Què hi ha al darrere d’aquest títol tan evocador: “A la recerca del primer gest (de la mà de Febus)”?
El títol està relacionat amb una primera experiència, un gest natural, orgànic, molt antic. Parteixo d’un primer record del meu pas per la Garrotxa a la infància i de la relació amb la mirada: mirar atentament, fixar un punt, un detall, i conservar aquesta imatge. La fotografia, l’acte de mirar i voler fixar, és un gest fundador de voler deixar una prova de l’existència. Entre les imatges més antigues hi trobem les meravelloses mans negatives de les cavernes prehistòriques, prova dels homes i dones que varen deixar una traça, l’empremta del seu pas.
He treballat a partir dues imatges lligades a la zona: una fotografia del menhir a Santa Pau, La pedra del diable, de principis del segle XX i un dibuix d’en Joaquim Vayreda exposat a la col·lecció de Museu de la Garrotxa, Matolls, 1865. Tots dos fan referència a aquesta relació amb el paisatge en diferents èpoques. El dibuix d’en Vayreda és fet al carbó, al natural, amb traços molt ràpids, un primer gest, que per un pintor podria ser un primer traç. Aquestes dues imatges fan referència a èpoques molt diferents, però plantegen la idea de l’existència i del pas de l’home par la natura.
Febus és el Déu del sol en la mitologia romana, i també és assimilat a l’Apol·lo romà, Déu de les Arts. Sense llum no hi ha imatge. Però el sol, que il·lumina i que dona a veure la imatge, també pot cremar… De la mà de Febus, Déu del sol i de les arts… ens hem de guiar enllumenats per ell però estar atents i no cremar-nos.
