Antoni Taulé (Sabadell, 1945) viu i treballa a París però passa llargues temporades a Formentera. La relació amb l’illa ve de lluny, hi arribà per primera vegada l’any 1971, fa just cinquanta anys. Des de llavors, s’ha implicat i compromès amb la realitat de Formentera. Les seves exposicions sempre són un esdeveniment important en la vida cultural formenterera. El passat mes de juliol, presentà al Far de la Mola el llibre del seu amic, el joier Enric Majoral: ‘Majoral, la joia expandida’. Aquest estiu està treballant els seus ‘Horitzons’ per a la seva exposició a París de l’any vinent.
Des de 1966 ha dut a terme gran quantitat d’exposicions individuals i col·lectives. La seva obra és present a museus i fundacions. Ha efectuat escenografies per a obres d’Anton Txèkhov, Marguerite Duras, Nathalie Sarraute, Agatha Christie, Mercè Rodoreda, David Mamet, Josep Maria de Sagarra, Molière… També per a òperes i ballets, com ara el 1986 al Metropolitan Opera de Nova York per a la representació de Washington Square de Henry James. Ha treballat amb Rudolf Nuréiev, Simone Benmussa, Josep Maria Flotats i Hermann Bonnín, entre d’altres. El 1987 guanyà el Premi Nacional d’Escenografia per l’obra Per un sí o per un no de Nathalie Sarraute, dirigida per Josep Maria Flotats. L’escriptor Julio Cortázar es va referir a ell com “su pintor preferido” i un dels seus contes, “Fin de etapa”, inclòs en el que fou el darrer llibre de l’autor Deshoras (1982), està inspirat en els seus quadres.
L’obra d’Antoni Taulé evidencia més de mig segle de contínua evolució. Els seus inicis foren dins de l’informalisme matèric, però els objectes que eren inserits en el quadre passaren a ser pintats, “re-presentats”. Aquest procés situà Antoni Taulé dins del figurativisme. Resulten força clarificadores les paraules de Jean Leering per entendre aquesta nova ubicació: “La pintura naturalista únicamente copia, mientras que la realista confiere realidad, inviste a los objetos de un nuevo significado que solo es realizable pictóricamente”.
La seva pintura és l’expressió de reflexions de caire profundament intel·lectual. És la forma que pren el seu interès per personatges i/o debats sovent filosòfics, especialment metafísics. Així, l’any 1974, realitza la sèrie “Més enllà del temps, l’espai” on apareix una nena sola en espais amb els quals no sembla tenir cap relació. Els quadres d’aquesta època són fruit de la seva reflexió a propòsit del pensament sartrià i els límits de la llibertat humana: la pròpia condició humana i la situació històrica.
L’any 1975 duu a terme tota una sèrie d’obres dedicades a personatges de quadres de Velázquez, ubicats en llocs insòlits, lluny de les seves coordenades espacials i temporals. El pintor fa un treball propi del postmodernisme. Aquesta inclusió de personatges o “cites” d’obres d’art ha estat una constant en la seva trajectòria. Així, a finals dels noranta, dedicà una sèrie de pintures a Sigmund Freud o el 2010 a Picasso i a Francis Bacon. De manera esporàdica, també apareixen obres dedicades a Ludwig Kirchner, a Johannes Itten i a molts d’altres artistes i intel·lectuals pels quals sent admiració. No és fàcil establir etapes artístiques, perquè al costat de temes nous sempre hi ha un retorn a temes que ja han estat tractats però atorgant a les obres nou enfocament.
—Enguany fa cinquanta anys de la seva arribada a Formentera, què ha significat aquesta relació amb l’illa?
—Formentera m’ho ha donat tot sense adonar-me que això passava. És el meu lloc. En soc fill adoptiu. Si alguna cosa em sento, és formenterer. És el meu espai mental. Quan vaig arribar a Formentera, sentia un desencís molt gran i Formentera em va fer tornar a la pintura. Vaig venir per dos mesos. Tenia un visat per anar a Alaska amb un contracte de treball. Volia deixar-ho tot. La gent de Formentera em va acollir i m’hi vaig quedar. Vaig perdre el visat i vaig guanyar una vida.
—La Formentera d’avui és molt diferent de la que va trobar fa mig segle
—No estic d’acord amb això. Té la mateixa essència. Pots percebre canvis que són transformacions que no han modificat la seva identitat. Formentera és inalterable. És un lloc atemporal. Quan vaig a la Fonda Pepem’oblido de quin any és. Formentera no es deixa controlar. La gent d’aquí hem defensat l’illa, la força l’hem tret de la pròpia illa. La realitat de Formentera és molt diferent de la d’Eivissa. Són dues illes dispars.
—Podria dir-se que Formentera i vostè han preservat la seva identitat?
—El que et puc dir és que jo he construït la meva identitat descobrint l’illa. Ha estat un procés individual d’aprenentatge. He passat molt de temps als llocs del seu passat prehistòric i he experimentat el contacte amb aquell món ancestral. He entès el protagonisme dels espais i els paisatges. Estic fusionat amb aquesta illa. A Formentera fa tot menys por. Aquest mar que l’envolta és una frontera que protegeix. Sempre ha estat així.
— Com definiria el que està fent actualment?
—El que estic fent no ho he previst. Jo he anat treballant des de la meva primera exposició l’any 1966, fa cinquanta-cinc anys. No tinc una percepció de la meva evolució des del punt de vista matemàtic. Sempre estàs al límit d’un precipici quan crees. Soc conscient que, des dels meus inicis, he creat al voltant de la idea del buit, de l’infinit i el finit, del ser i el no-ser. La realitat sempre es queda a mig camí. A les darreres obres vaig començar a fer portes (només una en cada quadre) i al final sempre es veia l’horitzó. Aquest horitzó va començar a interessar-me i vaig començar a engrandir-lo. Llavors va desaparèixer l’arquitectura.
—L’arquitectura sovent apareix a la seva obra..
—Per mi l’arquitectura sempre és antròpica. És una prolongació del cos. En aquestes obres de sobte m’he trobat “fora” i només ha quedat la natura, l’horitzó. Treballo amb vint-i-cinc quadres al mateix temps, perquè no en tinc prou amb un tot sol per plasmar tot el que desitjo.
—Quan s’adona que està treballant ja en un altre tema?
—El procés creatiu és misteriós i no obeeix a regles. Si t’explico com va sorgir la sèrie de les coves de mitjans dels vuitanta, s’entendrà millor al que em refereixo. És un cas molt curiós. Jo havia fet moltes fotos dels interiors de coves de Formentera i, per motius que no venen al cas, me les van robar. Llavors vaig decidir pintar-les. La vida, la quotidianitat fan acte de presència a les obres. Es tracta d’una mena d’interacció entre allò que et passa i allò que sempre roman com a reflexió contínua.
—El seu treball com a escenògraf li fa tenir un significatiu reconeixement, però, des de fa més de vint anys, no ha tornat a aquesta activitat. Els seus darrers treballs foren l’any 1999. Va realitzar tres escenografies per a teatre: El maniquí, de Mercè Rodoreda, sota la direcció de Pere Planella al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ; Les dones sàvies, de Molière, dirigida per Rosa Novell al Teatre Romea, i Criptograma, de David Mamet, dirigida per Sergi Belbel també al TNC. I una òpera, Le dialogue des Carmélites, de Francis Poulenc, basada en el text de Georges Bernanos i dirigida per Jean-Claude Auvray a l’Òpera d’Avinyó.
—Va ser un treball del qual estic satisfet i que em va permetre col·laborar amb grans personatges de l’escena a qui admiro. Després d’això, no he volgut fer res més. M’ho han demanat moltes vegades, però he tingut clar que no volia fer-ho. Quan fas escenografies existeix un condicionant irrenunciable. El que crees ha d’estar al servei de l’obra i això m’allunya de la creació com jo l’entenc. El quadre és per mi un espai de llibertat, no pot existir cap apriorisme. El que acaba “manifestant-se” és fruit de la llibertat de l’acte creatiu que no persegueix cap finalitat ni ha de subordinar-se a res preestablert. És un acte d’independència que no pot produir-se en el treball com a escenògraf. Confereix molt de poder i responsabilitat fer un quadre. De fet, no s’acaba mai.
Autora de diversos llibres i treballs sobre història cultural i art contemporani a Eivissa.