Arts visuals / Mercat de l'art

Quico Peinado: “Les galeries som les grans productores de l’art contemporani”

Quico Peinado, codirector de la galeria àngels barcelona, és el nou president de l’associació de galeries d’art contemporani Art Barcelona, substituint Àlex Nogueras, que ha estat al capdavant de l’associació els darrers quatre anys.

Nascut a Granada però criat a Huelva, Peinado va estudiar Història de l’Art a Sevilla i es va adonar de seguida que el que més li agradava era el món de les galeries. Va treballar a la galeria de Fernando Serrano a Moguer (Huelva) i més tard ja a Barcelona va col·laborar amb la desapareguda Galeria Metropolitana. Des del 2005, treballa a la galeria àngels barcelona, fundada per Emilio Álvarez, i dins d’Art Barcelona ha coordinat l’esdeveniment Art Nou, dedicat a l’art emergent, que precisament enguany ha complert deu anys. Entusiasta, sempre amb un somriure i tarannà positiu, Peinado és el primer president d’Art Barcelona que és empleat d’una galeria, però, com diu ell, “el meu ofici és galerista, encara que no sigui propietari”. A més de comissariar exposicions —“les galeries són comissàries també”, afirma—, assegura que la feina d’acompanyar els artistes és de les coses més enriquidores de l’ofici de galerista. Entrevistem Peinado, just quan acaba de tenir lloc la 10a edició d’Art Nou i es prepara el Barcelona Gallery Weekend, que tindrà lloc del 15 al 19 de setembre.

—Del seu nomenament com a president d’Art Barcelona, em va sorprendre que vostè no és propietari d’una galeria.

—Sí, és el primer cop que és president de l’associació un treballador d’una galeria i no un propietari. A molta gent li ha fet il·lusió que ara estigui al capdavant de l’associació algú que té un perfil més de comissari, d’història de l’art, molt proper a tot el context que envolta les galeries.

—És un reconeixement als treballadors de les galeries, que molts cops sou la cara més visible d’aquest establiments?

—En certa manera, sí. Art Barcelona la conformen 34 galeries, per tant hi ha 34 directors, però donen feina a molta més gent. Si comptes que cada galeria té 2, 3 o 4 persones empleades de mitjana,  multiplica. I si calcules que cada galeria fa sis exposicions a l’any, et surten unes 200 exposicions anuals. Són exposicions que aportem a la ciutat i que són gratuïtes. La galeria és l’únic espai cultural privat gratuït i malgrat això tenen la fama de ser elitistes. D’acord, ho són en el sentit que els objectes que venem són únics, cars i especials, però no oblidem mai que l’accés és gratuït.

—Però encara hi ha gent que creu que s’ha de pagar per entrar a una galeria. Què s’ha fet malament des del sector?

—Precisament una de les coses que m’agradaria aconseguir durant el meu mandat és que la gent vegi les galeries més properes i que ens entengui millor. I és per això que fem esdeveniments com l’Art Nou i el Barcelona Gallery Weekend.

—Com ha anat aquest any Art Nou?

—A nivell de vendes, hi ha galeries que els ha anat molt bé. I també estem contents per la difusió. Clourem l’esdeveniment el pròxim 3 de setembre amb l’entrega de premis. S’ha demostrat que és un certamen consolidat, que gràcies al suport de l’Icub, de la Generalitat i a la feina de l’Anna Pahissa, la seva directora, ha esdevingut el gran festival d’art emergent de la ciutat, amb la complicitat de tothom. Va costar al principi, perquè el circuit d’art emergent no ens veia a les galeries com una cosa seva, sinó com a quelcom extern. Però ara sí que tenim la complicitat de comissaris i artistes. Durant la presentació del nou director de La Capella, David Armengol, ell va parlar d’Art Nou com un esdeveniment clau per a l’art emergent.

—És clau per a vostè la promoció de l’art emergent?

—Sí i més tenint en compte que aquesta és una especificitat del món galerístic de Barcelona, que no tenen altres ciutats com Madrid, que aposta més pels artistes més consolidats. Gràcies a esdeveniments com Art Nou, les galeries apostem molt per l’art jove. Art Nou, per exemple, ajuda que les galeries “trobem” artistes i puguem fitxar-los. Per exemple, a Mònica Planes la vaig exposar a Art Nou i ara és de la nostra galeria. El mateix ha passat amb Alán Carrasco, que ara és de la galeria ADN. Art Nou genera un context i una estructura que et permet fer l’esforç d’exposar algú que comença. D’altra banda, ara amb la direcció artística del col·lectiu pli-é collective (Eva Paià, Marina Ribot Pallicer i Angelica Tognetti), Art Barcelona gestiona la sala d’Art Jove de la Generalitat, i tot això té una lògica perquè per a la mitja carrera ja hi ha altres espais institucionals com la Virreina o La Capella, que ara s’han obert també a artistes no tan joves en les seves convocatòries.

—Art Nou, Barcelona Gallery Weekend… Té més projectes en ment com a president d’Art Barcelona?

—Les dates d’Art Nou, al juny i juliol, i el Barcelona Gallery Weekend, al setembre, ens ha fet pensar que potser caldria algun altre esdeveniment de les galeries a la primavera, a l’abril i maig. Estaria vinculat al Gallery Weekend, segurament enfocat als artistes de mitja carrera. Així que tindríem dos capítols del Gallery Weekend —primavera i setembre—, més centrats en la mitja carrera, un local i l’altre internacional; i l’Art Nou, a l’estiu, dedicat a l’art emergent. Tres esdeveniments de ciutat organitzats per nosaltres.

—A causa de la pandèmia, enguany la fira Arco de Madrid ha tingut lloc al juliol, en lloc d’al febrer, com era habitual. Com va veure els ànims allà?

—Aquesta edició d’Arco ha intentat recuperar el mercat espanyol. Podria no haver-se fet, però finalment s’ha fet. Hi ha hagut un debat absurd sobre si les galeries catalanes enguany havien desistit d’Arco, perquè finalment hi han participat deu galeries, quan habitualment hi anaven unes 14. Però és injust parlar de boicot quan estàs fent que la gent vagi a una fira en ple juliol i després has de tornar-hi en només sis mesos. Això suposa una inversió molt bèstia. I més en un moment en què hi hagut galeries que han tingut moments amb una facturació molt complicada, ja que si s’han d’invertir 20.000 euros i tan seguit pagar-ne 20.000 més, entenc que moltes galeries hagin decidit no assistir-hi.

—Com ha respost el mercat després d’un any de la reobertura de les galeries?

N’hi ha de tot. A Arco, a algunes galeries els ha anat molt bé, però en general ha estat un any per cobrir despeses. A nivell de facturació anual, malgrat que els clients han estalviat, la facturació ha baixat. Per sort, les galeries d’aquí hem tingut un gran suport de la Generalitat i l’ICUB, perquè som les galeries de l’Estat que més ajuts tenim a nivell de subvencions. Això s’ha d’agrair i és just que es digui. Valoro molt que una de les coses més bones de la línia d’ajuts de la Generalitat és que valora la programació i activitats de les galeries.

—Els estralls de la pandèmia. Què quedarà d’ells al mercat de les galeries i què no tornarà a passar?

—Bé, pel que fa al mercat en línia, s’ha de dir que de vegades funciona i de vegades no, depèn molt del tipus d’obra que ofereixes i això ja passava abans de la pandèmia. Pel que a les fires tradicionals trigaran a tornar, perquè la pandèmia continua. No obstant això, ara estem en un moment en què tenim moltes ganes de fer coses, però no podem deixar de fer-ne, malgrat tot. Un moment del que jo dic, de “condicions possibles”, parafrasejant el títol d’un projecte col·lectiu que vam fer a la galeria el 2015. Tot l’esforç que haguem de fer el farem i ara som espais segurs de Covid. Les galeries vam ser dels primers espais culturals que vam poder obrir durant el primer confinament, perquè som sala d’exposicions i també comerç. I hi ha coses que s’han acabat com coses tan de detall com les cerveses de franc durant les inauguracions, que les marques de cervesa patrocinaven, però que si en el futur no tornen, tampoc no passa res. També ha canviat com es fan les inauguracions. Abans era un acte més puntual i molt especial, ara dura més hores, un dia sencer però acaba passant més gent, fins i tot.

—Queda descartat tenir algun dia més fires a Barcelona?

—Tenim Swab i tenim Loop. I al cap i la fi el Barcelona Gallery Weekend és com una fira. De la mateixa manera que per a Madrid, els dies d’Arco són el seu Gallery Weekend, perquè es visita la fira i es visiten les galeries també. Cert que no tenim una fira d’art contemporani tan potent com Arco, però tenim una fira específica com Loop, dedicada al videoart, molt potent a escala internacional. Després tenim Swab, que fa una feina molt bona, també específica en l’àmbit de l’art emergent, i després tenim el Gallery Weekend com a gran esdeveniment. Sense oblidar l’Art Nou. I d’altra banda, darrerament ens hem afartat de parlar de sostenibilitat i el que no podem fer ara és tornar a la situació anterior d’anar amunt i avall a fires tot el dia.

—Com creu que evolucionarà el model de galeria a partir d’ara?

—El que està clar és que les galeries són i seran sempre sales d’exposicions. Un espai tancat amb cita prèvia per a uns pocs no és una galeria. Una galeria és un espai ciutadà i canviarà en la mesura que canviï tot i ens hi anirem adaptant. L’altre dia llegia un concepte que es pot adaptar al que vull dir: narratives individuals i històries col·lectives. És a dir, la història col·lectiva és l’associació, però la narrativa individual de cada galeria és crucial. L’important és el relat que expliquem. Però, vaja, que hi hagi un espai amb un horari d’obertura és clau perquè crea públics. En la mesura que es vagi entrant de nou en tot allò físic, les coses es veuran més clares. A hores d’ara les activitats en línia han caigut molt, perquè la gent n’està farta; el virtual pot arribar a ser esgotador. Les exposicions virtuals estan bé però no és el mateix; ha estat temporal el fenomen i ara tornem a l’espai físic. El cas més extrem d’aquest tipus de retorn a la fisicitat són els discos de vinil. Ara fins i tot hi ha artistes que hi treballen. Per tant, el futur depèn de la passió que hi posem i de com evolucioni tot.

—Abans comentava que ara els ajuts institucionals tenen en compte les activitats que tenen lloc a les galeries, cada cop més freqüents. Vol apostar més encara per aquest model?

—Les galeries som més com una editora que una botiga tradicional. Ens assemblem a les botigues perquè obrim una persiana amb un horari, però poca cosa més. Els nostres veïns a àngels barcelona, per exemple, no són tant les botigues properes, sinó el Macba, el CCCB o la Virreina. I per a les galeries de l’Hospitalet són la Tecla Sala. És a dir, com diu Georges Dickie al seu llibre El círculo del arte, en una galeria existeix tot un context que l’acompanya: col·leccionistes, artistes, crítics… Les galeries fem xarxa i això és també el que pretenem des de l’associació. Fem una gran aportació a la cultura; no només som un comerç. A més, les activitats són una reactivació de l’exposició, perquè l’energia de la inauguració es va perdent a mesura que passen els dies. Són com els programes públics dels museus. Una cosa que estem fent ara que està anant molt bé són les rutes. Per exemple, l’any passat, amb motiu del 30è aniversari de l’associació, vam demanar a diversos artistes com Eulàlia Grau, Ignasi Aballí, Antonio Ortega, Anna Dot i Rafael G. Bianchi que fessin una ruta per una zona de la ciutat explicant una història. Una cosa que no es té massa en compte de les galeries és que som les grans productores de l’art contemporani.

—Recentment, a Barcelona algunes galeries s’estan instal·lant a la zona del carrer Trafalgar i carrers confrontants entre Urquinaona i Arc de Triomf. Serà aquesta àrea el nou Consell de Cent?

—No, no, en el sentit que a l’època de l’esplendor de Consell de Cent, aquella era l’única zona on es concentraven galeries. Ara, en canvi, hi ha més expansió. La diferència és que ara hi ha Trafalgar, hi ha Enric Granados, hi ha l’Hospitalet, hi ha l’Eixample, hi ha Poblenou…. Hi ha diversos nuclis de galeries i crec que això és positiu i enriqueix molt a la ciutat. L’altre dia hi havia un article de Lluís Bassat a La Vanguardia, on deia que li agradaria continuar anant al carrer de les galeries, a Consell de Cent. A Barcelona és cert que a la gent li costa sortir d’una zona concreta, però darrerament s’està fent un esforç. L’exemple és el que la zona de galeries de l’Hospitalet ha funcionat. Per a mi l’ideal seria convertir les galeries de Barcelona en galeries metropolitanes.

—I pel que fa als col·leccionistes, hi ha relleu generacional?

—Hi ha col·leccionistes joves a Barcelona i Madrid que estan molt bé i altres no tan joves que estan fent un treball esplèndid. Però nosaltres, al cap i a la fi, el que fem és estar al servei dels artistes, acompanyar-los, no només en l’organització de les exposicions. Però en tot això està vinculat també el col·leccionista. Des d’Art Barcelona oferíem el pla Artévete, que està dedicat a la promoció del nou col·leccionisme. També ens interessa que el col·leccionista compri obra local, perquè sovint sembla que comprar fora té més llustre. Es pot dir que hi ha un sector artístic fort quan el col·leccionista, els museus i l’Administració pública donen suport al context local. Els nostres artistes esdevindran internacionals en la mesura que la nostra xarxa de galeries sigui forta. Una cosa bona que està passant ara és que la col·laboració entre galeries és molt estreta i el concepte d’exclusivitat ja no és com abans. Que un artista estigui a diverses galeries és bo per a tothom. El projecte d’exposició pop-up a Fonteta d’aquest estiu, entre les galeries Joan Prats, Bombon i NoguerasBlanchard, és un exemple d’aquest canvi de mentalitat. També el fet que actualment només hi ha dues associacions de galeries, quan hi havia hagut fins a quatre, és un símptoma d’això.

—Com vol enfocar la relació amb l’altra associació, el Gremi de Galeries de Catalunya?

—Tenim molt bona relació, però serà difícil que algun dia siguem una sola associació. Si hi ha dues associacions és perquè existeixen dues realitats diferents i dues maneres de fer, i està molt bé que sigui així. És una prova de la complexitat del sector. El que ens uneix a les dues associacions són els esdeveniments en comú que tenim com el Barcelona Gallery Weekend i els Premis GAC. Aquest any, en el Gallery Weekend participaran galeries del Gremi com l’Artur Ramon, Imaginart, Pigment —l’única galeria que està a les dues associacions—, Miquel Alzueta… És a dir, nosaltres organitzem l’esdeveniment però està obert a tothom des del primer dia. I, darrerament, a Art Barcelona han entrat la Galeria Zielinsky però també dues galeries d’art modern com són Marc Domènech i Mayoral, que exhibeixen art més clàssic però amb projectes molt acurats i comissariats. De fet, hi ha altres galeries del Gremi que perfectament podrien estar a les dues associacions. A més, una de les novetats que acaba de fer-se efectiva ara és que Art Barcelona ha entrat en bloc al Consorci de Galeries d’Art Contemporani estatal. Vam anar-nos-en fa uns anys, però ara hem tornat a entrar-hi i Catalunya és la comunitat amb més representació dins de l’associació, després de Madrid.

—Què li agradaria haver aconseguit el dia que deixi el càrrec de president d’Art Barcelona?

—Que el públic i eñs públics se sentin més a prop de les galeries. I també m’interessa molt el tema de la formació. Estem elaborant un pla de formació per als directius i treballadors de les galeries. Ara, que no hem d’anar a tantes fires, és un bon moment per fer un bon pla empresarial per millorar la gestió, i en això també hi anem plegats amb el Gremi de Galeries de Catalunya. És un projecte que ens fa molta il·lusió. Una altra cosa que també m’agradaria fer és fer créixer l’associació, perquè hi ha galeries que no hi són i fan una feina molt bona. Ara som 34, que és el moment de la història d’Art Barcelona amb més associats, però la idea és que hi siguem més. També voldria formar una mena de consell d’honor amb els galeristes que han estat presidents anteriorment i amb galeristes més històrics com Carlos Duran, Carles Taché o Joan Anton Maragall.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close