Segons Joan Punyet, net de Joan Miró i un dels principals responsables de gestionar el seu enorme i impressionant llegat, els tallers de l’artista “són la vertebració de l’ànima mironiana”. I afegeix: “De museus [on es poden veure obres de Miró], n’hi ha molts a tot el món, però de tallers de Miró només n’hi ha tres: el de Mont-roig a Tarragona i el Taller Sert i Son Boter a Palma”. Són el tema del nou documental de Cesc Mulet i de La Perifèrica, produït per IB3 Televisió, titulat precisament Els tallers de Joan Miró.
“Que la meva obra sia com un poema musicat per un pintor”: amb aquesta frase de Miró s’obre el documental. És una frase que, més enllà de definir l’esperit de l’art de Miró, té també alguna cosa de declaració de principis en relació al propi documental, perquè Els tallers de Joan Miró funciona com una simfonia de colors i de formes, com un encadenament de pintures i d’escultures, i de detalls i de panoràmiques dels interiors dels tres tallers, una simfonia que és complementada amb declaracions de testimonis experts en la figura i l’obra mironianes.
Els testimonis són el ja esmentat Joan Punyet Miró, Elena Juncosa i Patricia Juncosa –també família de l’artista, i amb responsabilitats dins la Fundació Miró–, el periodista Josep Massot –autor de El nen que parlava amb els arbres, la que pot ser considerada la biografia canònica de l’artista–, i el fotògraf Jean Marie del Moral, que de jove va retratar Miró i que n’ha explorat a fons el seu univers visual fotografiant molts dels objectes dels seus tallers, una exploració que va prendre forma d’exposició i també de llibre, L’ull de Miró.
Del Moral explica com va conèixer i retratar l’artista. Fill de republicans espanyols exiliats a França –el pare era andalús, la mare catalana–, el fotògraf va viatjar el 1978 a Barcelona per fer un reportatge sobre alguns intel·lectuals i creadors que havien destacat durant la dictadura pels seus posicionaments antifranquistes. El treball era un encàrrec de L’Humanité Dimanche, el dominical del diari comunista L’Humanité, i l’estrella del reportatge havia de ser Joan Miró, que al cap de poc inauguraria una retrospectiva al Centre Pompidou de París. Després d’assistir a l’estrena de Mori el Merma al Liceu, el jove Del Moral va parlar amb Pilar Juncosa, l’esposa de l’artista, per concretar una trobada. Ella li va dir que anés a veure’ls l’endemà al matí a l’hotel on s’allotjaven. Quan Del Moral s’hi va presentar, Miró, sorprès de veure que Del Moral parlava català, va interessar-se per la seva condició de fill d’exiliats i el va emplaçar a visitar-lo a Palma. Al cap de pocs dies, Del Moral va fer-li la visita. Del moment en què va posar un peu dins el taller de Miró, magistralment dissenyat per l’arquitecte Josep Lluís Sert, Del Moral encara en recorda “el xoc visual i sensitiu” que va rebre. “Sert va fer un estudi per on la llum circula d’una manera molt uniforme i molt suau”, resumeix el fotògraf.
Quatre van ser els territoris vitals i artístics en què Joan Miró (1893-1983) va dur a terme la seva obra, una de les més singulars i portentoses del segle XX. Aquests quatre territoris van ser Barcelona —la ciutat natal, la capital del seu país—, Mont-roig —la masia dels ancestres, l’indret on va passar els estius de la infantesa—, París —allà on va descobrir les llibertats de l’avantguarda i des d’on va catapultar-se cap a la glòria— i, finalment, l’illa de Mallorca, on va passar les darreres tres dècades de la seva vida. La sort per al públic és que, actualment, tant el taller de Mont-roig com els dos de Palma es poden visitar i contemplar, més o menys, tal com eren quan el proteic i genial artista hi treballava. “Els tallers –diu Punyet en un altre moment del documental– expliquen molt bé el moment de silenci, d’introspecció i de batalla campal en què Miró creava”. “El més important és el treball”, recorda Del Moral que Miró va dir-li just abans d’entrar al taller per primera vegada.
Miró va fer-se dissenyar el taller de Mont-roig l’any 1948. Tot i que li hauria agradat que el dissenyés el seu amic Josep Lluís Sert, a la fi va fer-lo Lluís Illa, el segon marit de la seva germana, perquè Sert, antifranquista i a l’exili, no tenia permís per treballar en l’Espanya franquista. Miró, per al taller de Mont-roig, volia un espai per fer feina que fos “com una cel·la de monjo”, amb grans obertures perquè la llum fos sempre la més adient. Al documental, són diversos els testimonis que insisteixen en el lligam absolut i fonamental de Miró amb la terra i el paisatge de Mont-roig. “El Mas Miró és molt més que la inspiració de La masia –diu Elena Juncosa–, és molt més que una casa blanca entre el mar i la muntanya. És una atmosfera”.
Després d’entomar totes les sacsejades de la primera meitat del segle XX, el matrimoni format per Joan Miró i Pilar Juncosa es va instal·lar a Mallorca. Després de comprar uns terrenys als afores de Palma, avui ja integrats dins el teixit urbà per l’expansió de la ciutat, Miró va demanar, ara sí, al seu amic arquitecte Josep Lluís Sert que li dissenyés el taller-estudi que sempre havia somniat. El magnífic Taller Sert avui constitueix la joia de la corona de l’espai de la Fundació Miró de Palma. És complementat per les cases adjacents de Son Boter —una casa típicament mallorquina del segle XVIII que l’artista va adquirir el 1959 per treballar-hi les seves obres més voluminoses— i per l’edifici Moneo, creat per Rafael Moneo després de la mort de l’artista i ja amb la idea que acollís l’espai expositiu de la Fundació.
Es calcula que durant els 27 anys que va viure a Son Abrines —la seva residència, avui privada i no oberta a les visites— i va treballar als tallers Sert i Son Boter, Joan Miró va crear un terç de les peces que constitueixen la seva prolífica obra. Després d’importants reformes i restauracions, tant el Taller Sert com Son Boter són ara visitables i, sobretot, permeten ser identificats per tots els visitants com “el lloc de lluita espiritual” –són paraules de Joan Punyet– en què Miró va treballar i va crear una de les obres plàstiques més audaces, imaginatives i desbordants de la història de l’art modern.
El documental de Cesc Mulet i La Perifèrica capta aquesta atmosfera tan especial i aconsegueix transmetre la idea i la sensació que els tallers de Miró eren molt més que escenografies laborals: eren espais mentals i anímics que l’artista explorava per treure’n una iconografia insòlita i mai vista. Tal com va escriure Octavio Paz, “Joan Miró pinta como un niño de 5.000 años”. Els seus tres tallers ajuden a entendre per què pintava així i com era aquest fabulós i irrepetible nen vell.
